[...] un gran disc de guitarres i confessions sentides, de quan amb el sofriment poden fer-se grans cançons. Em quede amb uns versos que defineixen molt bé aquest disc "No plou qui no té cor i a mi em plena la foscor" [...]
Un dels discs que més m'estan entusiasmant aquest any és SALT de Joe Pask, nom darrere del qual es troba Josu Miró, cantautor d'ascendència musical americana que va debutar fa uns anys amb l'EP Hang It (2016). Al poc va començar a compondre en valencià donant com a resultat A la deriva (2016) quatre cançons de folk nues, només amb acústica i harmònica, que inevitablement ens duen a Bob Dylan, una de les seves grans influències.
Per fi, l'alcoià afincat al Cap i casal, aquest any va veure editat SALT, el seu debut llarg després d'una campanya de mecenatge. Aquesta vegada les composicions de Josu han sigut arrupides pels arranjaments del seu soci Blai Antoni Vañó. Junts aconsegueixen la fórmula perfecta i equilibrada per a que el seu so transmute en quelcom més poderós i potent, bevent del rock alternatiu dels 90 (Cracker, Slowdive...) però sense trair la seva essència americana, aleació que inclús de vegades em recorda a alguns dels grans grups del Paisley Underground (Green On Red, Rain Parade..). Gravat aquesta vegada amb l'acompanyament del mateix Antoni Vañó (guitarres i producció), Andreu Vidal (baix) i Dani Serra (bateria).
El salt és considerable si comparem les cançons del seu 'A la deriva' refetes ací, tot i que amb el tuning sonor, el discurs de Joe Pask roman certament profund i cru, per exemple el Pròleg quasi no pateix en quant a intensitat, si que guanya pel general amb l'amplitud que ofereixen els arranjaments amb unes potents guitarres essencials i molt presents en tot el disc. La col·laboració de Senior en Noves companyies és lògica, també present en Camins oposats on canta versos de Ja era hora a l'última estrofa, un apadrinament que em sembla natural per la sonoritat i l'essència catàrtica que l'agermana amb el debut d'El Cor Brutal. Amb Blau fa acte de presència la seva vesant més power-pop amb unes guitarres fantàstiques que s'alineen a la perfecció amb aquesta lletra de recerca cap a la esperança, i és que les cançons de Joe Pask trontollen entre aquesta llum i la foscor d'altres com Sol d'hivern, perfecta per a eixa màxima que diu que les penes cantades t'alliberen de tot mal.Venint com ve del folk dylanita no poden faltar cançons de tall més tradicional com la sensacional Dona'm la mà amb el banjo donant-li caràcter. El final del nostre món posa el dit a la llaga de l'actualitat en un dels millors moments del disc, àcida crítica a tot l'entorn social i polític, un folk-rock dinàmic i guitarrer, big music que ens tira damunt un bon poal d'aigua freda de realitat. No tot és foscor i amb Nova velutti obre les portes i les finestres per a que córrega l'aire de la tranquil·litat i l'esperança. Tot i que he de reconèixer que són les cançons més punyents i fosques les que em trastoquen més, sensacional El fantasma del passat, en aquest aspecte una altra favorita és la tènue i crepuscular Mort i fuga. No tots els finals són feliços, ni venen amb perdius, en aquest disc són els records, el dolor d'un cor trencat, les nits sense dormir i la malenconia els que semblen apoderar-se de cada racó, llavors armada de guitarres serpentejants que creixen cap a sorolloses remata l'Epíleg aconseguint que al menys no guanye el desencant de l'amor, amb el cap ben alt i amb l'acceptació d'un final que es veia vindre.
SALT és un gran disc de guitarres i confessions sentides, de quan amb el sofriment poden fer-se grans cançons. Em quede amb uns versos que defineixen molt bé aquest disc "No plou qui no té cor i a mi em plena la foscor". Un dels millors discs del present any i Joe Pask un dels projectes musicals als que seguir la pista d'ara endavant. Favorit. Molt recomanable.
Pots escoltar i adquirir el seu disc en el bandcamp:
.jpg)
){kind=link}
0 Comentaris