Randy Newman - 12 Songs (1970, Reprise)

Els versos de "My Life Is Good" protagonitzats per un Bruce que l'insta a que el substitueixi com a Boss em va fer riure de bona gana. Vaig descobrir gràcies a aquesta mordaç ironia a un dels compositors de cançons més grans que s'han parit al segle XX. (Sempre li ho agrairé a Paco Nowhereman: http://blogdepacojl.blogspot.com/2011/05/randy-newman-my-life-is-good.html).

Dies més tard d'aquell descobriment rescatava 12 Songs d'una gaveta de sèrie mitjana de cert lloc que no vull recordar, no coneixia la carrera d'aquest home com per encertar en la compra, però no vaig poder resistir-me a l'encant de la portada en blanc i negre. Tot i que l'any 1970 a la contraportada em va cridar l'atenció, ben pensat aquell va ser un any difícil per a un cantautor de les seues característiques, no quadra amb l'època, temps per a la psicodèlia, principi de l'era del country-rock, i en definitiva amb la contracultura convertida en signe d'identitat dels joves del moment, estava fora d'ona. Ara ja sé que Sail Away i Good Old Boys poden considerar-se els seus cims artístics, o almenys això llegeixo sempre, però aquest és el meu disc favorit de Randy Newman juntament amb els que seguiren després de manera casual, Little Criminals i Trouble In Paradise.

Randy és d'aquests que han portat un camí paral·lel allunyat de l'èxit i l'estatus de molts dels seus contemporanis dels 70 malgrat rebre excel·lents crítiques. Un cantautor que podria considerar-se una mica dispers si tenim en compte que amb 40 anys ha editat uns pocs més de 10 LP's a l'ús, a més es troba còmode des del score de pel·lícules d'animació, (qui no coneix la popular 'Hay un amigo en mi?'), malgrat que resulta contradictori per la pròpia naturalesa comercial d'aquestes.

Lloat pels seus coetanis i fins i tot alguns triomfant a costa de les seves cançons, a Harry Nilsson pose per testimoni i per descomptat al gran èxit que va obtenir el rock'n'roll Mama Told Me Not to Come en veus alienes (Three Dog Night), encara que el seu va ser gairebé una elecció, i dic gairebé perquè a qui no li agrada que li reconeguin la feina? en canvi Newman no està fet de la mateixa pasta que les rock-stars, fixeu-vos en la contraportada de 12-Songs on es descobreix eixint del supermercat amb la bossa de la compra en companyia de la seva dona i la seva filla, no hi ha res menys atractiu en un artista que un acte tan quotidià. Però Randy és molt subtil, ell es declara normal com actitud transgressora en contraposició amb la típica pose bohèmia de bandes, cantautors i divos diversos. Ben pensat en aquests anys d'híper-connectivitat i de màscares sofisticades, inclús aquest enfocament pot tindre una reviscuda significació.

...no hi ha res menys atractiu en un artista que un acte tan quotidià. Però Randy és molt subtil, ell es declara normal com actitud transgressora en contraposició amb la típica pose bohèmia de bandes, cantautors i divos diversos. Ben pensat en aquests anys d'híper-connectivitat i de màscares sofisticades, inclús aquest enfocament pot tindre una reviscuda significació.

Pel piano de Randy Newman flueix tota mena d'estils, jazz, blues, country, rock and roll, soul, tot s'hi val, sembla un cançoner per equiparar amb els grans autors americans, com si fos la cara B d'un Cole Porter modern o les maquetes i demos d'un Gershwin mordaç, com una evolució refinada i sense embuts del so de New Orleans. L'altre ingredient principal és la seva  lírica que gairebé des del principi li va fer guanyar-se l'antipatia de gran part de les audiències americanes que no van aguantar el seu sentit de l'humor crític, o que potser no el van saber interpretar. És un mestre utilitzant la sàtira i la ironia, per exemple per a crear una protesta en contra del racisme en Yellow Man, en aquest disc també comença a explorar la seva relació com a home amb les dones, però ho fa amb situacions de vegades extremes com amb Suzzane, mal agafat pot donar una mala impressió, tot i que del que es tracta és de posar en dubte els tòpics de la cançó de temàtica amorosa i els estereotips més trillats, altre exemple és If You Need Oil on un vers final dona el sentit total. Genial la inicial Have You Seen My Baby?, ben mirat aquest rock'n'roll també connecta amb el glam-rock de l'època però només musicalment potser, pel demès està a anys llum. Let's Burn Down The Cornfield és una delicatessen sonora amb un contrabaix i Ry Cooder imprimint el caràcter amb el seu estil slide. Així mateix, Old Kentuchy Home ridiculitza la classe mitjana blanca americana transformant la cançó popular de Stephen Foster en una crítica mordaç al sistema. Onze cançons de la seva pròpia ploma més la versió de Underneath the Harlem Moon, que apuntala la seva visió. Un autèntic bocamoll però amb classe i amb sentit de l'humor, i això fa més mal.

Randy té gràcia par a ficar el dit a l'ull d'un establishment que no s'adona de la barbàrie quotidiana que s'accepta com a normal, des de la seva posició cultivada i tranquil·la en aquest 12 Songs aborda temes com el racisme i el masclisme, i desmunta tòpics i ridiculitza la societat que l'envolta amb subtilesa, el seus versos són el flagell per a les ments més tancades. Lluny de l'ampul·lositat dels arranjaments orquestrals de part de la seva obra més popular, aquestes dotze cançons són més orgàniques i directes, per a lluïment del seu piano i delit de col·laboracions de luxe com la slide de Ry Cooder i la guitarra del byrds Clarence White, entre altres. Disc que encetaria una seguida d'obres mestres. Delicatessen.

Mama told me not to come directament al cançoner.