Entrevista a Carles Chiner, amb motiu del nou disc 'Cante el cos elèctric' de Gener.


No podem culpar a la tecnologia, a les drogues o al dimoni de l’ús que fem dels mòbils, de les substàncies o de les creences. La qual cosa no vol dir que no puguem ser crítics o polítics. Però si eixa crítica no comença per l’autocrítica correm el risc de pensar les debilitats dels altres com a defectes imperdonables mentre veiem els nostres defectes com a debilitats insignificants. Carles Chiner

Vivim temps de ritmes desenfrenats, relacions virtuals i emocions darrere d'emojis, aparences i perfils, una constant obsolescència programada d'opinions a destall. Per sort, de tant en tant quan tens ganes de pegar a fugir corrent, algú t'aporta un poc d'humanitat i seny a tal desgavell. Pot ser algú que tingues a prop o pot vindre en forma de cançons com les que Gener acaba de treure amb el seu flamant nou disc 'Cante el cos elèctric'. Amb les seves senyes d’identitat recognoscibles com són les harmonies vocals, uns teclats cada vegada més presents, guitarres cruixents però amb molta classe i conjugant molt bé les cadències suaus amb una gran intensitat, ara obrin la seva paleta estilística sense prejudicis oferint una crònica musical que reflexa els temps en els quals vivim i aporta un punt equilibrat i lúcid a la hiperconnectivitat que regna al nostre dia a dia. D'això, de música i de moltes altres coses tinc el plaer de parlar amb Carles Chiner.

NSVSR. Hola Carles, encantat de tindre't ací.

CC. El gust és meu.

NSVSR. Mira Carles, quina és la veritat amb el tema del gatet, mira que vaig estar a punt d'agafar el rodalies per a anar al Cap i Casal per a buscar el cartellet. Es que clar, un gatet pel face estira de veritat...

CC. El gat va ser idea d’Enric. Se li va acudir penjar cartells per tota València amb la foto d’un gatet perdut. Quan t’acostaves, trobaves un rètol que deia: “No s’ha perdut cap gat, és una descàrrega gratuïta del nou disc de Gener” i tenies un paperet per arrancar el codi de descàrrega. Va funcionar molt bé per xarxes i, a més, anava molt bé amb el concepte del disc, creant una imatge paròdica i representativa de la nostra relació amb internet (i amb els gats que la inunden).

NSVSR. Enhorabona pel disc, estic escoltant-lo aquests últims dies i em sembla molt bo.

CC. Moltes gràcies! (emoji de gatet amb corets als ulls)

NSVSR. Independentment del valor de les composicions (que sempre m'han semblat extraordinàries) hi va haver un gran salt qualitatiu del vostre primer disc al segon: treball en grup, gravacions quasi de directe...etc. Però t'he sentit dir que aquest és el vostre millor disc, quina diferència fonamental explicaries d'aquest disc respecte a Oh Germanes?

CC. La diferència fonamental és que hi ha, d’una banda, una ampliació del llenguatge de Gener en termes estilístics i, d’altra banda, una depuració del nostre so i de la manera d’arranjar les cançons. És un disc amb més matisos que “Oh, germanes!”, amb més textures i amb més sonoritats. També és un disc més dispers, segurament degut al fet d’abordar una tema tan ample com les nostres relacions en l’era de les màquines.

NSVSR. Sembla que s'ha creat un vincle amb Paco Loco, com és treballar amb ell i que aporta a Gener?

CC. Amb Paco Loco la relació és prou telepàtica. En escoltar trenta compassos d’una cançó ja té una idea molt clara de com deuria sonar… i eixa idea s’assembla molt a la teua! I passen moltes coses en la convivència, que res tenen a vore amb la música, que acaben filtrant-se en les mescles. Sap mesclar tenint en compte els caràcters de cadascun de nosaltres, com si en certa manera produïr un disc fora fer un retrat a carbó de la banda. A més, som una banda amb molta tendència als arranjaments i Paco té una manera molt artística i intuïtiva d’abordar el procés de la producció i mescla. La seua meta no és que s’escolte tot bé i a tota hòstia, sinó dotar a les cançons d’un caràcter especial des del moment que tria aquest micro i no aquest altre, aquest set de bateria i no aquell. La seua implicació al projecte va ser com la d’un xiquet prenent-se molt seriosament el moment de jugar.

NSVSR. El títol del disc és un homenatge a dos grans de la literatura. Tal volta estem, pel general, més a prop dels personatges de Ray Bradbury que de l'esperit del poema de Walt Whitman, som elèctrics però no de la manera que expressava les fulles d'herba... Ara som més de wifi. Així i tot en el relat futurista de Bradbury roman cert optimisme. El cas és que a les teues cançons evites jutjar qualsevol posició, però ara dis-me, realment creus que aquesta hiperconnectivitat al capdavall ens durà quelcom bo?

CC. Possiblement tantes coses bones com dolentes. I quantes més ferramentes per facilitar-nos la vida anem trobant, majors seran els abismes, potencials o efectius, que estes facilitats generen. La mateixa dècada que va veure nàixer la bomba atòmica va veure el naixement de les computadores o l’estreptomicina que acabà amb la tuberculosi. Ens sorprenem molt més de la primera cosa, però deuríem sorprendre’ns més de les segones. O ens és més fàcil imaginar un simi creant una cura per a una malaltia que colpejant a un germà fins la mort? Si tracte d’evitar un posicionament general en termes de bo/dolent, no és per equidistància, sinó perquè crec que en els matisos estem més prop de la veritat. Els humans tenim tendència a buscar el mal fora: en els altres humans, en les drogues, en el dimoni, en les màquines… Difícilment assumim la llibertat com el vertigen que és i amb la responsabilitat què se’n deriva. No podem culpar a la tecnologia, a les drogues o al dimoni de l’ús que fem dels mòbils, de les substàncies o de les creences. La qual cosa no vol dir que no puguem ser crítics o polítics. Però si eixa crítica no comença per l’autocrítica correm el risc de pensar les debilitats dels altres com a defectes imperdonables mentre veiem els nostres defectes com a debilitats insignificants.

NSVSR. Una de les coses que són un valor afegit de la música de Gener són les lletres. Amb versos que creen imatges d'un gran lirisme, molt treballades. Com surten les cançons?, surt la música o la lletra primer?, o tal volta les muses t'assalten de manera espontània a la matinada.

Foto: Sergio Heads
CC. Bradbury deia que a la Musa se li ha de donar l’esquena mentre mires a l’escriptori, perquè si et gires a mirar-la perds el fil. Que és com dir que només vindrà a tu si treballes i confies en que està guardant-te les esquenes. Per a mi el procés compositiu té a vore amb tractar de capturar un instint, una imatge del subconscient, i donar-li un forma més o menys racional a base d’esforç inspirat. En la major part dels casos, vaig collint melodies, seqüències d’acords i frases soltes. Les enregistre amb el mòbil de qualsevol manera quan són fresques i després tracte d’oblidar-me d’elles i em dedique a altra cosa. Les vaig deixant emmagatzemades. I el subconscient va operant amb elles. És com deixar una finestreta oberta per la qual passen les lectures d’eixe moment, les pel•lícules que has vist, converses importants, inquietuts… Quan la bossa està molt plena, aleshores sí que em pose a donar-li a forma a eixos fragments de manera sistemàtica, perquè en eixe punt les lletres quasi quasi poden eixir soles. De vegades, excepcionalment, escric una lletra com un broll i després li busque música. Però no m’agrada aquest procés, perquè el resultat sol quedar en un territori de ningú entre la poesia i la experiència musical, on la paraula té massa pes.

NSVSR. Des del principi la cohesió temàtica de les cançons ha sigut important en els discs de Gener. És premeditat o és com un camí que et du irremeiablement cap allí? (Del temps del Llop, a posar-se a la pell de les germanes, i ara una reflexió profunda de la nostra relació amb la tecnologia.)
Pot ser que cada disc surt d'un punt, d'un fet concret, d'una epifania o tal volta d'una cançó?.
Quin ha sigut el punt amb Cante el cos elèctric?

CC. Els límits m’ajuden a volar lliurement. Sempre que siguen límits autoimposats, clar, no parlem de censura. A més, abordar un disc de manera temàtica o conceptual et permet apropar-te a un mateix tema des de moltes perspectives, des de llocs diferents, el que en un moment donat pot oferir una visió més rica, com un fractal. Per això m’agrada la idea del collage, de no constrényer-ho tot a que les 12 cançons sonen igual i tinguen un mateix estil. Així com en “Oh, germanes!” el concepte va arribar després de la feliç casualitat de compondre una sèrie de temes que parlàvem de dones, en el cas de “Cante el cos elèctric” la temàtica va decidir les cançons. Vaig ajuntar de manera obsessiva una trentena de cançons que giraven conscientment al voltant del mateix, de les quals vam fer la tria final de 15, que són les que vam portar a l’estudi de Paco.

NSVSR. Teniu unes senyes d’identitat recognoscibles, les harmonies vocals, uns teclats cada vegada més presents, guitarres cruixents però amb molta classe, conjugueu molt bé les cadències suaus amb una gran intensitat. Diria que feu una música capaç d'arribar a molta gent i al temps no desprendre's de la qualitat.

CC. Doncs que hem de dir-te nosaltres! Que deurien contractar-te en algun lloc influent de la industria per a que seguires parlant bé de Gener.

NSVSR. ... i et dic la meva impressió no sé si compartida però hi ha moments que em sembleu Nick Cave & The Bad Seeds, al menys eixa obertura amb 'Soc l'animal persona' és brutalèrrima...

CC. És tot un honor. Tot i que no conec a fons l’obra de Nick Cave, a través de la meua companya Dolo -que és molt fan- he escoltat coses seues que m’han fascinat, especialment les Murder Ballads. De la banda, potser el que més relació tinga amb la música de Cave siga César. En tot cas, és un absolut honor. Em sembla un gran compositor, un millor lletrista i un excel•lent intèrpret. Però és curiós que nomenes Animal persona. Nosaltres volíem donar-li a eixe tema un rotllo Kiwanuka, però el punk es va apoderar de l’assumpte. Així que sí, està molt més prop de Nick Cave!

NSVSR. Cantaves que hi havien dos camins al teu davant, però ara hi ha un altre que va per la senda del mig. Tal volta no tot és blanc o negre.

CC. Crec que comença a ser d’obligatorietat moral buscar eixa senda. Quan tot es polaritza al nostre voltant i les anàlisis de la realitat es fan des del maniqueisme quasi des de tots els bàndols, resulta fàcil caure en la temptació d’identificar-se amb els missatges polars. Ara que sembla que tots hem de decidir amb un clic si ens agrada, ens disgusta, ens enfada o ens fa riure qualsevol cosa, opinió o persona, cal més que mai cultivar el distanciament crític.

NSVSR. Que fàcil és demostrar que això o allò t'agrada o t'encanta o t'enfada a les xarxes socials. Hi ha un poc de "soma" en tot això, ens trobem sols? estem buscant la felicitat per la via ràpida?

CC. Un poc de tot això, sí. El fet de poder trobar informació sobre qualsevol cosa ens fa pensar que sabem de tot. Ens afanyem a buscar les dades que ens donen la raó per engreixar les discussions estèrils. I tendim a pensar que, si fora per nosaltres, les coses serien ben diferents, que els altres són el problema.

NSVSR. Un dels primers records que tinc de Gener va ser en l'Octubre després d'una de les vostres primeres actuacions com a grup, recorde quedar-me atabalat pensant - Ara si. Si no és ara, no serà mai -. No sé si tu ho has viscut així, com un del tot a rés, de no ser coneguts a ser un dels grups més seguits

CC. La nostra sensació és que, efectivament, hem aconseguit moltes coses positives en molt poc de temps. Però aquest negoci continua sent un negoci volàtil, precari i atzarós. Els creadors hem d’inventar-nos a cada projecte i moltes vegades tenim la sensació que, hages fet el que hages fet en el passat, cada nou moviment és un salt al buit i una operació de risc.

NSVSR. Sempre per davant que cadascú cante al seu cos elèctric en l'idioma amb el que millor expresse les seves emocions, però en certa manera haveu trencat una barrera duent la música de qualitat cantada en valencià a un públic molt més ampli. Haveu pensat en donar un vot més enllà?, a l'estranger.

CC. Tant de bo tinguérem l’oportunitat de fer-ho, ens encantaria. Malauradament no depèn de nosaltres, doncs una gira lluny de casa genera moltes despeses. El concepte d’estranger per a nosaltres està ara mateix més prop de Múrcia que altra cosa. Però, ei! poquet a poquet.

NSVSR. Mesdemil ha sigut un puntal en la música feta en València, un segell que vos ha portat en bandeja de plata. Per desgràcia han tancat la paradeta. Ara apareix Riu Sec acompanyant la data del disc. El tema dels segells...

CC. No es pot parlar d’una estructura discogràfica valenciana. Tot el que tenim són plataformes d’autoedició, em molts casos dutes amb tot l’amor i tota la professionalitat possibles, però insuficients per a generar una indústria potent. Potser ja no vorem açò mai. El model ha canviat i la crisi discogràfica és global. Després de la desaparició de Mesdemil, que ens va recolzar als dos primers discs, l’única via que ens quedava era o la cerca de discogràfiques interessades més enllà de les fornteres valencianes o la creació d’un segell propi amb el que poder operar i editar els nostres treballs. Dos mesos de vagar pel desert tractant de negociar condicions amb discogràfiques que no acaben de respondre han sigut suficients per adonar-nos que hem de fer les coses pel nostre peu.

NSVSR. Qui era Carles Chiner abans de Gener i d'El Temps del Llop, hi havia algun projecte musical seminal?

CC. Sempre he compost i tocat en bandes. Des dels 14 anys, quan vaig muntar la primera banda amb els meus amics Antoni Sendra, Raül Agustí i Darío Sánchez, Homefòssil, a la que més tard es va sumar Pasqual Rodrigo, el baixista de Gener. Aquella formació va prendre diferents rumbs al llarg dels anys i quan finalment es va dissoldre vaig passar una llarga època component a casa, maquetant, autoproduint, pensant sempre en projectes futurs que mai no s’arribaven a concretar. Fins que vaig engegar Gener. I ací estem.

NSVSR. Tindries la teva època de catarsi, de buscar segell amb les demos baix el braç, de dubtes i de pensar en enviar-ho tot a fer la mà. En quin moment decidires anar amb tot?

CC. El punt clau per a mi fou la paternitat. Però eixa època de la que parles és cíclica i arriba, més o menys, cada any o cada dos anys. Els creadors estem posant en dubte constantment la nostra utilitat. La nostra feina més gran consisteix moltes vegades en mantindre la il·lusió pels projectes.


NSVSR. I que hi ha a demés de la música?

CC. La meua manera de guanyar-me la vida és dur sempre diferents projectes alhora. A més de Gener, fa uns anys que em dedique a la composició de música per encàrrec i al disseny sonor. El darrer any he fet la música dels espectacles “Les aventures de T. Sawyer” de La Teta Calva, “Amelia, que no te corten las alas” de Marea Danza, “Separeu-vos junts” de la Dependent. També he fet la música de marca de la ràdio i tv públiques valencianes, Àpunt, així com diverses campanyes de publicitat. Quan assumisc estes feines faig equip amb Pasqu Rodrigo al seu estudi, l’illa de Pasqu. Em sembla apassionant tractar de fer alguna cosa de trellat quan els límits venen imposats de fora. Posar la creativitat al servei d’idees alienes, fins i tot quan d’entrada semblen no connectar amb la teua sensibilitat, eixampla la ment. A banda d’això em dedique a l’escriptura de guions i, de tant en tant, a la direcció audiovisual. La darrera cosa que he fet com a guionista és el format musical “València-califòrnia” de Tresdeu Media. Actualment compagine els guions d’altre format per a tv amb feines de publicitat i composició de música. I La Teta Calva m’ha tornat a seduir per al seu proper espectacle, “Mur” un vol molt lliure a partir de la pel·lícula de Pink Floyd -i el disc- del mateix nom.


NSVSR. Han canviat les coses a València a millor, no? Sense anar més lluny això d'estar a la plaça de l'ajuntament en la festivitat de torn i que sone Gener pel fil musical ja és molt per al que teníem abans. Però segur que alguna cosa queda d'aquell llop.

CC. No podem negar que han canviat coses importants a València. També era difícil fer-ho pitjor. En qualsevol cas, els budells de l’assumpte cultural, que supose que és el que ens ocupa, no són massa diferents. Tenim nous mitjans que han revitalitzat el sector audiovisual i que han mostrat interés en la música, d’acord. Però els conceptes de política cultural passen, ací, o pel total desinterés o per l’apropiació paternalista. I mentrestant els mecanismes de vitalització (subvencions, ajudes, programació dels teatres...) segueixen igual d’obsolets.

NSVSR. Parlant de tot un poc, sempre t'has confessat fan de Jeff Buckley i Nina Simone, dos dels teus grans puntals i feu un pop que beu de les troncals del rock, blues i soul, duent-ho tot a l'actualitat. Però dis-me, de l'actualitat quins són els teu interessos musicals?

CC. La veritat és que escolte molt poca música d’una manera conscient i activa. I quan ho faig té a vore més amb buscar coses lluny del pop. Per sort tenim a Enric a la banda, que de tant en tant ens porta novetats. L’últim disc que he gaudit d’una manera brutal -pense que tots cinc ho hem fet- és el darrer disc de Melody’s Echo Chamber, “Bon Voyage”, un pepinazo de pop psicodèlic de 35 minuts. I després hi ha bandes actuals que ens encanten a tots com Alabama Shakes, Kiwanuka…

NSVSR. M'apunte eixe disc que nomenes. Ara dis-me cinc (o sis o set) discs amb els quals no pots viure.

CC. Uf, les llistes! Et diré els primers sis o set que em vinguen, que segur que seran importants, tot i que em deixaré massa coses fora, clar:
  • Abbey Road, The Beatles (de fet, tota la discografia em vindria bé)
  • Pet Sounds, The Beach Boys
  • Songs for the Deaf, QOTSA
  • La discografia de l’Elliot Smith
  • Grace, Jeff Buckley
  • Qualsevol disc de Nina Simone
  • L’obra a piano de Debussy
  • El single “My girl” de The Temptations
  • Les BSO originals de Pinocho, El libro de la Selva i Dumbo, les pelis de Disney.
  • Un greatest hits de Roy Orbison
  • Discos de Bach i Mozart

NSVSR. Una bon botiquí musical per a l'illa deserta tot siga dit. Ie Carles, Tots canteu be, tots sou grans instrumentistes, se vos veu com una família ben avinguda. Dis-me una qualitat de cadascú d’ells.

Enric Alepuz: l’entusiasme encarnat
Pasqu Rodrigo: la fidelitat i la força
Vicent Todolí: l’esperit crític
César Castillo: la capacitat de tornar qualsevol situació en divertida


NSVSR. Encantat de parlar amb tu un ratet, moltes gràcies Carles per la teva atenció. Vos desitge tota la sort del món. Ens veiem en la presentació de Cante el cos elèctric el 19 de gener a la Sala Moon.

CC. Besades!

El podeu escoltar ací:
Spotify: https://spoti.fi/2Q6wU0J
YouTube: https://bit.ly/2QeElms

El riu que no torna, primer vídeo clip oficial.



La presentació de Cante el cos elèctric serà el 19 de gener en la Sala Moon de València. 
Ja m'han dit que les entrades estan volant, el personal va a destall, no s'encanteu.

Podeu comprar-les ací: https://bit.ly/2CSGL6r
O millor, tal i com ells suggereixen:
Si viviu a València o rodalies també podeu aprofitar la promoplussuperdescuento: entrada + cd "Cante el cos elèctric" a 20 euros. Això sí, haureu de despenjar-vos del núvol, moure les cames i caminar fins a Discos Oldies o Discos AmsterdamEn el camí, descobrireu que també existeix un món físic, sense emojis ni LOLs, amb botiguers simpàtics (de carn i os, ojo) que recomanen discos. No cal fer-los clic en la cara ni res, només comunicar-se amb ells a la manera primitiva: fent ús del aparat fonador.
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada