Novetats 2018

header ads

Superfruit. A record by Carolina Otero and Mike Grau (2018, Endoftheworld/Borx Records)


Carolina Otero i Mike Grau ens porten un disc amb cançons nascudes a l'impàs dels dolors de part de les seves respectives bandes. Una producció en principi humil però cuidada al detall en què Grau maneja el cotarro en The Room, la seva base d'operacions, allà compon, grava, mescla i produeix aquestes vuit cançons desenvolupades al costat de Carolina Otero que aporta textos i veus. Hi ha que veure! aquests dos artistes treuen aquest disc mentre ultimen els detalls amb les seves respectives bandes... com si res! Té collons la cosa si damunt aquesta col·lecció de cançons enarboren com pocs la bandera del millor rock alternatiu de guitarres que he escoltat als darrers temps.

Aclarisc que malgrat el circumstancial de l'assumpte per la proximitat amb la publicació del disc de Carolina & Lil'Knife (amb Mike Grau als tambors) i el prejudici que pugui despertar per la seva condició de col·laboració, realment estem davant d'un disc amb entitat pròpia, costumisme alternatiu de guitarres, cafè, mel i ganivets afilats, alt-rock al que no li fa cap favor que se'l consideri com un mer exercici nostàlgic d'essència anys noranta, ho dic més que res pel vigor, l'actitud i pel mim amb el qual estan tractades les cançons, quines melodies i tornades!, i quines guitarres té aquest disc!.

Les influències de tots dos sempre han transcorregut per territoris sonors similars, tenint ara en aquest Superfruit el seu punt de trobada, però independentment de en quina branca de l'arbre descarreguen el seu pes, les cançons se succeeixen de manera natural amb unes quantes perles que em tenen trastocat. Disc en què es denoten dues parts diferenciades, no literalment en el seu tracklist però si en la seva naturalesa sonora. D'una banda el rock més aspre i guitarrer, i d'altra banda les cançons més poperes, sempre sense eixir-se'n d'aquesta essència alternativa.

Cançons com Night Wolves i Body tenen Steve Albini com a referent més clar, heroi de Mike Grau al llarg de tota la seva carrera. Trobem per altra banda tonades enganxoses com Tied To You i que, com ja vaig dir, ja voldria haver signat Kim Deal, una meravella, en aquesta línia Grey, mig temps d'indie-rock guitarrer, i  oh! la fantàstica Our Way que ens du un gran hit amb una gran melodia, el detall d'uns teclats i una part de guitarra elèctrica d'escàndol i que a més deuria recordar-li al sr.Rivers Cuomo que ell un dia va fer cançons tan rodones. Apareix una vesant més reflexiva i menys vista als seus discs respectius que balla entre el pop i la malenconia com ara Bad Times i Gravity, ambrosies alternatives descomunals, aquesta última amb canvis de ritme cap a latituds més denses i nirvaneres, genial. Aquesta super-fruita s'acomiada de manera apoteòsica amb el Lovesong dels Cure, i sense matar la seva essència original se l'emporten al seu terreny en una gran versió, el baix en primer pla i aquells petits detalls que la fan especial, les segones veus, el teclat, una guitarra imponent, potent, fantàstica.

Més que una pausa en el camí aquest Super Melodic Melancholic Endogamic Fruit culmina la fins al moment impecable carrera d'aquests sempre corrosius i crítics artistes, doncs en aquest disc conflueix tota la saviesa acumulada, i a manera de catàleg de la música alternativa en tan sols vuit cançons són capaços de condensar l'aspror de l'Alt-rock més guitarrer, melodies i tornades realment addictives, tot  amb un rerefons entre la llum i les ombres marcat pel personal, cançons que serveixen de purga i alleujament intern, com un agafar-se fort a allò que més estimen: fer música i gaudir tocant guitarres ben altes, i em pregunto que seria d'ells si en comptes de a la vora del Túria publicaran a Sub Pop o en Matador, potser arribarien a les nostres mans amb unes impressions diferents, qui sap, jo ho tinc més que clar i els seus discos (inclòs aquest) els tinc a la balda al costat de les Breeders, Nirvana i Sonic Youth (entre d'altres), allà on deixaré quan m'arribin els nous discos d'Steven Malkmus, Courtney Barnett i Car Seat Headrest. I encara ens queda per veure que ens porten Lil'Knife i Mad Robot. Aquesta escena musical em porta gustosament de cul.


Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris