Sigarrito - Del 30 de març al 26 d'abril (2018, Autoeditat)

Estic totalment flipat amb els Sigarrito, tot i que curiosament el primer contacte que vaig tindre amb la seva música va ser una versió de la popular artista llatina Shakira titulada per a l'ocasió Cec, erràtic, sord i mut, una primera presa de contacte que en principi podria semblar de natura masoquista i que es transforma a les seus mans en una ambrosia de folk-rock. D'aquí al seu canal de youtube i a comprovar que el seu alma matter Alex Albinyana res més lluny de la boutade, sap a quins arbres arrimar-se. Mireu que pot resultar fàcil caure en l'obvietat amb un clàssic tan celebrat i conegut com el Tangled Up In Blue de Dylan transformat en Trist com el que més o amb un altre com Powderfinger de Neil Young portada al seu terreny en Pólvora al dit, i no és el cas doncs les reviu amb respecte i passió fent-les seves. Afegisc Wilco com una de les altres grans influències, evident en algunes de les seves cançons, inevitable per a qualsevol amant de la música que se les done de tindre bon gust.

El cas és que la història del grup és un tant atípica, doncs després d'un lustre d'inactivitat han tornat aquest any amb nova formació. Àlex Albinyana continua amb l'ajuda inestimable del seu inseparable Esteban Borrás (Veus i guitarres), i ara amb noves incorporacions i germans respectius Jordi Albinyana (Veus, banjo, harmònica i guitarres) i David Borrás (Bateria i percussió). El primer disc d'aquesta etapa s'edità a principis d'any, Somàtic és un recull de maquetes enregistrades entre 2016 i 2018 que suposa un important salt al vuit pel que fa el canvi al valencià i també en quant a l'estil blues que havien practicat fins eixe moment, ara més encarat al rock alternatiu proper a l'americana melòdica independent de grups com Wilco. Podríem dir que Somàtic juntament amb les seues 'outtakes' (tres discs en un any!!!!) podríen considerar-se les seves particular basement tapes, discs gens ni miqueta menyspreables doncs a nivell cançons mostra la gran projecció que tenen els de l'Olleria i on  la seua tirada cap als clàssics del rock és més evident. Un recull que funciona com un gran disc doncs cançons com per exemple Moltes voltes i Miss fetge de cap manera donen la sensació de demos, per a rés, ja les volgueren molts al seu repertori. 

Un parell de mesos després, en maig, editaren el seu següent disc titulat Del 30 de Març al 26 d'Abril, el que m'ocupa ara mateix, escrit i enregistrat per Àlex Albinyana durant el període de temps que indica el títol. Un disc que a diferència de Somàtic sembla en general més enfocat per un rerefons que guarda certa cohesió i una acurada producció amb un so més concret encarat al folk-rock contemporani. Cada cançó ve acompanyada d'una data, un guió cronològic que compren un període de catarsi interna, un discurs personal que es mulla amb les grans incongruències existencials amb les quals tots ens moguem amb desimboltura en el nostre dia a dia, a més Sigarrito fan allò que tant m'agrada de la música d'autor, o siga, traspassar aquesta privadesa cap un discurs més universal, una cosa tan difícil que ells fan fàcil.

I mireu, jo sé que no és l'habitual doncs quan es busquen referents sempre sembla més convenient buscar-los fora, però es que amb cançons com La Llimera Canta #1, pel tractament de les acústiques, pels cors i sobretot per la manera d'utilitzar el llenguatge veig una influència primordial ja siga directa o indirectament d'Òscar Briz, són les tonades més suaus i acústiques les que perfectament podrien entrar en L'estiu, per exemple. Amb unes guitarres roots del desert Som Molt Innocents em porta directament a Elliott Smith si vinguera amb els Jayhawks de banda d'acompanyament, cançó acústica amb una tornada que cau dolça i enganxosa, i on de nou em plantege com Sigarrito fa servir com molt pocs i a comptar en una mà aquesta plasticitat que té el valencià en conjunció amb la música d'arrel anglosaxona, el mateix amb quasi la totalitat d'aquest disc. Hi ha també aquí molt bon gust per les guitarres aspres en un sentit més alternatiu pel ramal de Shakey i en tonades com Respirar la lliuren amb la seva estima per Jeff Tweedy, una gran tornada i una gran melodia, i que juntament amb Somàtic i la favorita i grandíssima Em Trenque són les principals culpables de la meua incipient obsessió amb aquest disc per com s'apropen de manera ajustada als Wilco, però sobretot veig als Golden Smog (més que als Teenage Fanclub) pel seu powerpop que en tot moment s'inclina més cap els ianquis que més volen, folk-rock alternatiu, tradició i melodia powerpopera, o quan l'americana i el pop es conjuren per a aplacar els mals interns.

És un altre tret del disc com s'equilibra perfectament el punyent de les lletres com per exemple El Meu Òrgan Vital Preferit amb la seva dinàmica addictiva, i diguem que l'altra influència (de més a prop) podria ser Micalet Landete per eixe puntet irreverent, pocs poden cantar un 'me cague en l'hòstia pta consagrà' i que no sone ordinari. Amb La Llimera Canta #2 baixen el ritme amb americana al·lucinada i més etèria, entre Devendra Banhart i Bon Iver, dóna pas a Cara De Pardal que deixa clara amb la lletra, música i el seu fraseig la seva estima per la música de Dylan, afegim-li unes guitarres crazyhorsianes amb eixe plus pop malenconiós que impregna tot el disc. Amb Testimoni jo sé que en aquest termes treure als Kinks tal volta no sigui el més apropiat, però és el que té aquest to narratiu d'auto-flagel·lació crítica i mordaç tot i que siga cap a u mateix, juntament amb eixos cors i harmonies tan anys 60. Tanca Totes Les Cançons Parlen De Mi, confessió a cor obert on de nou em sembla molt present Elliott Smith per aquesta manera d'equilibrar l'agre amb el dolç, una de les grans perles d'aquest disc. Un disc molt complet, uns arranjaments que van sobrats de classe, unes lletres potents i una producció impecable.

La digestió que fa Sigarrito de totes aquestes influències dona un resultat més que satisfactori, jo diria que excel·lent, com el que fa Senior amb els seus ianquis alternatius que més vol duent-los a la bora del Mediterrani, ací Albinyana ho du a bon terme amb els seus grans artistes americans, i on la diferència la marquen unes lletres que semblen ser fruit d'una escriptura quasi automàtica que va deixant un rastre de versos memorables d'aquests que se't queden gravats i que al capdavall obra el miracle convertint la proposta en quelcom únic i particular, també determinant el seu enginy creant atmosferes anímiques concretes, aconseguint que tot plagat no quede l'assumpte com un mer exercici d'estil, no és el cas, hi han cançons, hi ha molt bon gust en els arranjaments, hi han també unes harmonies vocals i unes guitarres de nivell.

Del 30 de març al 26 d'abril és un disc que des de la primera escolta em té atrapat, serà que em fascinen els discs que descriuen aquests períodes de lliurament de la llum sobre la foscor transformant allò dolorós en aliment musical de guitarres per a l'esperit. En tot cas, els Sigarrito són uns grans estilistes que dominen els pals moderns del folk-rock i són capaços de fer d'una tonada notable una cançó rodona i enganxosa. Sense dubte estem davant d'un dels millors discs d'aquest any, molt recomanable.

https://sigarrito.bandcamp.com