El Ser Humano - s/t (2018, Luscinia Discos)


Darrere d'El Ser Humano trobem Gonzalo Fuster, cantautor que després de més d'un lustre en actiu ens entregava a principi d'any el seu cinquè disc en format de triple EP. Un dels primers discs escoltats en aquesta casa aquest any i que per descomptat forma part de les referències discogràfiques favorites de la temporada. I tot i que ara viu immers al seu projecte Gran Camino, no menys recomanable, per a mi aquesta ressenya era necessària doncs amb aquest disc, segon editat per a Luscinia, ha tocat el seu propi sostre.

El que primer em va cridar l'atenció va ser el risc assumit per l'artista valencià al editar un format gens habitual. Amb un disseny acurat, fet amb estima, amb fantàstica portada a càrrec de Pepe Talavera. Una estima que a més pots percebre des del moment que sostens aquesta edició a les mans, i que continua quan t'adones dels amplis crèdits i la gran quantitat de músics i tècnics implicats. Una producció cuidada al detall amb la particularitat de que cadascun dels Epès ha sigut enregistrat per equips diferents en estudis de gravació diferents, tan sols amb el fil conductor de les cançons de Gonzalo i la companyia del seu escuder Dani Odisseu, que no obstant el procés no deixen de configurar un tot reconeixible a la seva discografia. Premisses prèvies que ja et fan veure la inversió a fons perdut que ha tingut que dur a terme i que, tot siga dit, ja pagava la pena per a donar-li una atenció merescuda i sobretot detinguda.Tal i com conta a la seva web:
El Ser Humano divideix aquest treball en tres volums tan diferents entre si que cadascun compta amb un productor. D'aquesta manera, no només la temàtica canvia entre ells, també l'estètica. El primer, de la mà de Sergio Devece (Corcobado, La Muñeca de Sal), aborda la vida, des del seu inici fins l'esperat final al costat de qui es desitja. En el segon, la mort literal i figurada vista des de l'elegant so dissenyat per Román Gil (Alberto Montero, Isaac Ulam) i Eli M. Rufat (Elial). Finalment, Fede Sesentaynueve (Skizophonic) l'impulsa amb els seus controls per catapultar el que ens mou per dins, les il·lusions, les religions, els plaers, etc ...
Foto: Stella Blasco Berlanga
Elucubrant amb mi mateix una de tantes estones assegut escoltant-lo, pensava en com aquest format, siga la seva intenció o no ho siga, em serveix com si d'un filtre imaginari es tractés, com si tal objecte destriara als qui no tenen temps ni volen seure simplement a escoltar i així m'assenyalara a mi, atent als seus versos, com passa amb els vinils que saps que en qualsevol moment tens que canviar la cara, en aquest cas l'EP cada quatre cançons, no és gens còmode per a ocupar-se d'altres tasques mentre les cançons pogueren conformar un paisatge sonor innocu, tens que estar amb ell. Al mateix temps res d'açò que conte tindria sentit en aquest joc de les edicions físiques, si el continent no guardara dins unes bones cançons, cosa de la qual no dubtava sobretot pel que recordava del seu disc '3', doncs Gonzalo com a escriptor de cançons i per les seues lletres mostra un lirisme capaç de sintetitzar cert tipus d'emocions només perfilant-les, no donant a l'oient les coses fetes, en aquest tríptic menys críptic tot i que necessiten el seu espai per a ser gaudides, en solitud, i tornar a elles de tant en tant en les hores inerts, El Ser Humano demana en aquest disc aquesta exclusivitat que a la llarga és el millor aliat per a guanyar per golejada a la ràpida actualitat, en aquest sentit em fa estimar tindre que dedicar el temps necessari per que em deixe entrar de ple dintre del seu particular univers, i sobretot després d'haver-s'hi immers, u troba el premi de qui troba la cançó per a sempre.

Aquesta producció és tècnicament d'una gran qualitat, sense exagerar de les millors en anys per aquests lars, amb uns arranjaments acurats i plens de detalls a descobrir a cada escoltada i que justifiquen la gran mobilització humana catalitzada per als discs a través de les cançons de Gonzalo. De base pop: bateria, baix i guitarres, a la que se sumen teclats i cors que marquen la diferència al cas del primer Ep més directe i guitarrer, quasi de tall clàssic en la potent Accidente, una favorita. Arranjaments sempre al servei de la cançó com el bandoneó que marca la diferència al segon EP en la cançó Mar, i un tercer EP amb la brutal Eternidad i on Rimar em fa donar-li la raó, doncs com Alberto Montero i Gilberstático, El Ser Humano és del tipus d'artistes inclassificables i fora d'ona, que necessita de la catarsi interna, sense afectació malgrat la intensitat i de recerca existencial continuada. No és un disc que puga valorar-se a la lleugera, doncs va creixent i conforma la seva entitat en la percepció de cadascú amb la reiteració.

Aquest triple Ep sona honest i coherent, amb un llenguatge propi i una manera de interpretar que és única i reconeixible, que pot fugir sense problemes de la temporalitat de tot plegat. Un disc molt recomanable si tens temps d'assaborir-lo com cal.

Pots demanar-te'l ací mateix:
https://otroelserhumano.bandcamp.com/album/el-ser-humano-ep1-2018
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada