El power-pop de Benson, més la base rítmica dels Greenhornes, més els riffs salvatges de White donen per resultat la superbanda de retrorock "The Raconteurs", i amb aquest segon disc demostren que són alguna cosa més que una còpia dels Zeppelin. Long Live Rock!!!
A hores d'ara, encara que ens sàpiga greu, és fàcil aplaudir la valentia de Jack White quan va desfer-se de la tamborinera Meg per tornar-se boig i ficar-se en mil i un projectes dels quals sempre ha sortit guanyador.The White Stripes es troben sense cap mena de dubte entre les meves bandes predilectes del nou mil·lenni, i Jack entre els meus artistes favorits, tot allò on es fica m'interessa, tot allò acaba a les meves mans i a les meves oïdes. L'any 2007 Jack posa punt final al duet blanquiroig amb "Icky Thump, l'any 2004 va produir el retorn de Loretta Lynn amb dos integrants dels Greenhornes: Patrick Keeler i Jack Lawrence; integrants d'aquesta banda que acompanya com a teloner als Stripes de gira durant "Get behind me Satan" i que provoca la formació d'un nou supergrup format pels dos Greenhornes, el senyor White i el seu amic Brendan Benson, anomenat The Raconteurs els quals debuten l'any 2006 amb el fantàstic "Broken Boy Soldiers". L'experiència va ser esplèndida i la continuació no es va fer esperar, l'any 2008 arriba "Consolers of the loney" que és el disc del qual avui us volia fer cinc cèntims. D'altra banda forma un altre grup, The Dead Weather, amb Alisson Mosshart, Dean Fertitia i una altra vegada Patrick Lawrence amb el resultat fins ara de tres discos: 2009-Horehound, 2010-Sea of Cowards, 2015-Dodge and Burn.... I entremig de tots dos increïbles treballs en solitari: 2012- Blunderbuss, 2014- Lazaretto. Fora dels White Stripes i la lògica continuació sonora d'ells als seus treballs en solitari la creació de The Raconteurs va ser una gran alegria pels seguidors de les bandes rock dels anys setanta. Si "Broken boy soldier" va sorprendre, "Consolers of the lonely" va confirmar el potencial de la banda que des d'aleshores continua en silenci.
"Consolers of the lonely" obre el disc homònim amb riffs de guitarres pròpies del setanta i una base rítmica monstruosa ensenyant els ullals, la veu de Benson sensacional i finalment la bogeria de Jack amb un riff inoblidable i un final apoteòsic. Continuem amb els super-riffs, aquesta vegada amb "Salute your solution" amb un duet vocal increïble i genètica White Stripe. La primera presencia d'un piano arriba amb "You don't undertand me", una balada maliciosa i magnifica que dona pas a "Old enough" que és sense cap dubte una cançó de Brendan per a Brendan, ben condimentada amb tocs celtes, violins, una miqueta de country i unes segones veus que enamoren. Als violins li segueixen trompetes, un piano tremolós i un ritme hispà de la mà de White a "The swtich and the spur" amb un toc a espagueti western impagable. La canyera "Hold Up" és una bogeria d'una altra dècada, energia pura, trempera matinera, teclats psicodèlics i riffs al·lucinògens... continuem amb el rock intravenós amb la zeppelinera "Top Yourself" amb banjos inclosos. Benson es llueix amb la dramàtica "Many shades of black" mentre que White retorna a la vida als Stripes a "Five to five. La parella de les banyes verdes demostra a "Attention" que són unes bèsties i després de la stoniana "Pull this blanket off" comencen a baixar la pistonada, apareixerà més el piano i els mig-temps, com per exemple a "Rich kid blues" que si estigués cantada per Roger Daltrey al·lucinaríem, sembla una composició de Townshend, feta a mida. El folki suau de "These stones will shout" recorda a aquelles petites joies acústiques i sense flauta de Jethro Tull i finalment tanca la paradeta "Carolina drama" que podríem considerar un blues dylanesc amb molt dramatisme i una mica de glam, amb un final inoblidable i boig, chapeau. "Consoler of the loney" és en definitiva un gran disc de rocanrol bàsic i clàssic, fill del superso dels setanta però fet d'ara per un supergrup que probablement mai més tornarem a veure en actiu.
){kind=link}
0 Comentaris