Clàssics Nikochians: Brendan Benson - The Alternative to Love (2005)


Suposo que el fet de tindre com a referent a músics tan genials com Elvis Costello, Paul McCartney i George Harrison, Ray Davies, Pete Townshend, Joe Jackson i a bandes com Teenage Fan Club i The Cars, és com a mínim sinònim del bon gust. Si a tot això li afegim néixer a una de les ciutats amb més tradició musical de Yanquilandia, Detroit (Michigan), ser un multi-instrumentista fabulós, i més importat encara tindre molt talent aleshores és probable que només podem estar parlant de Brendan Benson. L'any 96 Benson avançant-se a l'escena revival de Detroit dóna a llum el que va ser el seu primer disc, "One Mississippi", un debut indie-pop sensacional, d'aquells que acostumen a enganxar al meu Nemesi Mr Guzz i que segurament encara desconeix, ple de bones cançons com "Tea", "Emma J" o "Sitting Pretty". Aquest primer disc de Benson no va despertar l'entusiasme del públic europeu com si ho va fer el seu segon treball, aquell magnífic "Lapalco" del 2002 que suposava agafa el camí a l'èxit, demostrant un savoir affaire impecable, amb meravelloses melodies vestides per l'ocasió per arranjaments de luxe i una veu que per primera vegada troba el to adequat, s'hi troba còmode i ens enamora, demostrant que pot cantar allò que li roti. Una obra imprescindible plena de grans cançons com les que van des de "Tiny Sparks" a "Eventually" passant lògicament per "You're quiet" i "Metarie", mamma mia!!! El disc que va connectar-me de per vida a la música de Brendan Benson va aparèixer l'any 2005, "Alternative to Love" és una petita i oculta obra mestra d'aquest segle, una joia de pop-rock amb una estètica inoblidable i un Benson al seu millor moment, chapeau. Després de fer el cim amb aquests dos grans treballs a Benson li passa de tot, per una banda crea el supergrup "The Raconteurs" amb el seu vell amic Jack White i la secció rítmica del Greenhornes: Patrick Keeler i Jack Lawrence, amb dos treballs excel·lents on revivien o almenys intentaven reviure l'esperit dels Led Zeppelin; i per una altra banda la seva carrera com a solista quedava una mica estancada i a cada nou treball s'anava desinflant una mica més com es demostra amb "My old, familiar fiend", "What kind of world" i "You were right", que no són ni molt menys dolents però que no arriben als nivells d'excel·lència dels seus dos treballs mítics: "Lapalco" i el disc del qual avui us volia fer cinc cèntims, el meu tresor "The alternative to Love".

Un inici elèctric i nerviós, molt indie, amb "Spit it out" que por donar-nos una sensació equivocada d'allò que ens està esperant s'encarrega d'obrir aquest treball encara que de seguida amb el següent tema ens adonem de la meravella que estem a punt d'escoltar. La melodia inicial de "Cold Hands (Warm Heart)" va trigar centèsimes de segon en deixar-me amb la boca oberta, és una de les meves cançons favorites d'aquest disc, una joia, una petita i preciosa obra mestra. La primera meitat d'aquest disc és un 10, això que us dic ho podeu comprovar fàcilment escoltant per exemple "Feel like myself" amb una percussió mimetitzada que faria la reina dels tambors dels White Stripes amb una guitarra molt trapella i una tornada d'aquelles que fan època. Després ens trobem amb "Alternative to love" que simplement la seva existència justifica la compra d'aquest disc. "The Pledge" té aquell regust de la dècada dels cinquanta i una producció digne de Phil Spector i que és fàcil imaginar que originalment estigués signada per Costello. Continuem amb el carrusel de bones cançons amb la simplicitat acústica de "Them and me" que em fa bategar el cor. Arriben ara dos temes en el "moment Elliott Smith": primer amb la celestial "Biggest fun" i sobretot després amb "Flesh amd bone" que barreja molt bé el desànim de Smith amb un Lennon abatut. Continuem en la línia Beatle, més concretament podem dir que sona com faria George Harrison de treure ara un nou treball. "Gold into straw" ens dóna una miqueta de pop californià abans d'apropar-nos al final amb l'acústica "What i'm looking for" i tancar la lliçó magistral amb "Bewtween us" que finalment ens confirma que hem escoltat un grandíssim disc, una petita obra mestra de power-pop, un excel·lent disc que cap ésser humà hauria de deixar escapar. 
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada