Señor No, llegenda viva del "underground"

Fa quasi trenta anys que La Perrera començava a gestar un punk-rock arrelat, d'una banda, en l'esperit del garatge i el rock high energy de Detroit de finals dels seixanta i principis de la dècada següent; i d'una altra, en la primera onada de bandes de punk-rock de finals dels setanta. Així, juntament amb temes propis com ara “Te mataré”, “Esta vida apesta”, “Rómpelo todo” o “Yo pierdo mi tiempo”, es recreaven amb versions del seus grups de referència que, a més, van quedar enregistrades: MC5 (“Kick Out The Jams”), The Stooges (“Busca y destruye”), Dead Boys (“Sonic Reducer”), Angry Samoans (“Right Side Of My Mind”), The Dictators (Science Gone Too Far), i de La Banda Trapera del Río (“Curriqui de barrio”).

Així doncs, la new wave i el punk dels vuitanta els quedava molt llunyà, i en un moment en què l'escena de la música alternativa del moment apuntava cap al “indie”, el “grunge” i el “metal fusió”, tenia molt de mèrit recuperar i revitalitzar l'esperit del 77 i de la Ciutat del Motor (que, en el seu dia, havien servit per a canalitzar les frustracions d'una joventut encaixonada per la creixent societat del consum -caracteritzada per patir profundes carències i permanents llagues emocionals-). Això sí, tret de MC5 (almenys, en teoria), totes aquestes bandes es caracteritzaven per una posició nihilista envers el sistema. La Perrera també l'heretava, però la seua revisió incloïa el cinisme que exigia el pas del temps, des d'una perspectiva que denotava molta intuïció i una aguda intel·ligència. Una prova d'això és la sensacional “Yo pierdo mi tiempo”.

La Perrera naixen el 1987 en els locals Buenavista, bressol del punk rock a Sant Sebastià

Aquest projecte va durar poc més d'un lustre. A principis dels noranta, van nàixer dos nous grups de les cendres de La Perrera, els quals encarnaven l'essència de la banda embrionària i la velocitat endiablada amb què recuperava els clàssics més punk del rock-and-roll. D'una banda, els germans Gonzalo Ibáñez i Arturo Ibáñez van posar en marxa Nuevo Catecismo Católico; i d'una altra, Xabi Garre i Mikel Serrano, Señor No. Els fidels seguidors del punk-rock més arrelat, que es conjuraven entorn de la revista Ruta 66, estaven d'enhorabona perquè van començar a gaudir del directe de dues bandes que canalitzaven, d'allò més bé i a la seua manera, l'herència de bandes com The Stooges, MC5, Dead Boys, The Damned, Motorhead, o The Saints.

Doncs bé, aquest mes de desembre una llegenda viva de l'escena punk-rock novaiorquesa de finals dels anys setanta (sensacionalment reflectida en “Por favor, mátame. Lahistoria oral del punk”): Cheetah Chrome, gira per l'Estat espanyol i la banda d'acompanyament és Señor No: els deixebles i el mestre es reuneixen damunt l'escenari. L'autenticitat de la connexió és més que evident i el binomi representa la comunió intergeneracional de dues autèntiques bèsties del rock. El llegat de Cheetah Chrome amb els Dead Boys és patrimoni de l'escola roquera arreu del món i dels diversos estilismes del rock dels últims trenta anys. Respecte a Señor No, qui els ha pogut veure en directe sap que és una autèntica experiència d'intensitat i velocitat ben entesa. A Castelló de la Plana, on existeix una xicoteta però sòlida i fidel parròquia roquera, sempre han estat rebuts amb els braços oberts; ja fora en l'extint Ricoamor o en el Four Seasons (on actuen acompanyant a Cheetah Chrome el dissabte 19 de desembre).

Señor No - No Mundo (No Tomorrow Recods, 1996)

Aquesta estreta relació de Señor No amb la ciutat de Castelló va quedar impresa quan van publicar el segon àlbum, "No Mundo", en el segell castellonenc No Tomorrow Records l'any 1996. En aquest disc, com van fer en el seu primer llarga duració editat dos anys abans, també van incloure dues versions. Però, així com en el primer eren més previsibles: “Looking at you” de MC5 i “Melody Lee” de The Damned, en aquest segon van fer dues adaptacions magistrals de The Who: “Pictures of Lily”, i de Tom Waits: “Down, Down, Down” (com a exemple de la seua inquietud, paga la pena mencionar que, un parell d'anys després, també van gravar una poderosa versió d'un tema de l'extraordinari Kim Fowley: "Hollywood Confidential"). Per aquella època, jo estava enganxat als tres mítics discos dels vuitanta de Tom Waits (“Frank Wild Years”, “Rain Dogs” i “Swordfishtrombones”), i va ser una grata sorpresa trobar-me aquesta versió que vaig tindre l'oportunitat de comentar amb Xabi Garre després d'un dels seus concerts. 

I és que, a banda de la reivindicació expressa de Bukowski, les seues cançons exhibeixen tot un món de referències en què qualsevol vertader acòlit del rock (en tota la seua dimensió com a fenomen cultural) es pot reconéixer fàcilment. Per cert, més d'una vegada s'ha dit que les lletres no són el més important d'una cançó; però sí que són essencials, de tant en tant, per marcar diferències entre les cançons amb lletra que passen de llarg i les que es queden. Per descomptat, això no vol dir que una cançó haja de ser una peça d'orfebreria poètica, però sí que s'agraeix que estiga ben escrita i que expresse alguna cosa més que els tòpics habituals de qualsevol manera. En eixe sentit, cal destacar que les lletres de Señor No sedueixen sobradament i ajuden a arrodonir les cançons: expliquen històries amb gràcia, personalitat i substància; i no cal més. Sens dubte, tot aquest bagatge ha fet que siga una banda capaç d'evolucionar, any darrere any, dins dels seus paràmetres estilístics, sense perdre ni una gota de la seua essència rock urbana.

En fi, Señor No és una banda que no necessita proclamar la “chuleria” del rock “a lo loco”, perquè estan per damunt i lluny de qualsevol “pose”, i perquè són el rock-and-roll sense fissures, ni pretensions vàcues: cru i nu.

Per Àlvar Andreu.