Novetats 2018

header ads

The Strugglers - You Win (2005)

Arriba la tardor i necessito veus com les de Wagner, Stapples, Callahan, Bonnie "Prince", Vedder... necessito countri de cambra, banjos i mandolines, necessito a The Strugglers, necessito sentir-me l'ànima, i amb "You win" tots guanyem.


Probablement la tardor és la meva estació de l'any predilecte. La temperatura, la llum, els núvols i els dies de fina pluja em fan entrar en un estar melancòlic on m'agrada rebolcar-me. És el moment adient per rescatar música oblidada, cançons d'aquelles que agrada escoltar en aquests dies, tancat a casa juntament amb la soledat i una bona copa de vi. És hora d'artistes amb veu cavernosa, amb veu profunda d'aquelles que enamoren, d'aquelles que fan que el nostre cor es trenqui en mil i un fragments. Veus com les de Stuart A Stapples, com les de Nick Cave, Leonard Cohen, Kurt Wagner, Bonnie "Prince" Billy o el meravellós i imprescindible Bill Callahan... veus sempre molt ben acompanyades per arranjaments de luxe que ens teletransporten prop del nirvana. Porto també una bona temporada revisant la meva col·lecció musical per redescobrir treballs quasi oblidats per mi però que en el seu moment em van encantar, i eren punxats contínuament. Fa uns dies us parlava de l'increïble treball en solitari de Stuart A Stapples "Leaving Songs" i justament al seu costadet descansava mig oblidat mig cobert de pols el disc del qual avui us volia fer cinc cèntims, un disc que va passar totalment desapercebut, d'una banda mig oculta mig oblidada, d'un artista de veu increïble emparentada amb tots aquells artistes esmentats fa una estona. Parlo de The Strugglers, del seu treball de l'any 2005 "You Win" i del seu líder, compositor i cantant Brice Randall Brickford que a més a més de tot això s'ocupa del piano, la guitarra, alguna que altra percussió i fins i tot l'art gràfic.


The Strugglers es formen l'any 2001 amb un disc de debut anomenat "Done by the Strugglers" que passa desapercebut i és rapidament oblidat, no és fins al 2003 que arriben a les meves mans amb el seu segon i notable treball "The New Room" però sens dubte al firmar amb el segell Aquarela i treure al mercat "You Win" quan em guanyen. Després, la veritat, tenen un disc encara millor que aquest, parlo de "The Latest Rights" de l'any 2008, i aleshores Brice Randall desapareix de la meva vida i li perdo la pista, avui investigant trobo que va començar la seva carrera en solitari amb un disc homònim i crec que aquest mateix any ha sortit el seu nou treball "Paro" que penso aconseguir tant sí com no encara que la seva aroma als 80 no em sedueixi massa. Tornem amb The Strugglers, formats com he dit per Brice Randall Bickford, Jim Bob Aiken, Neill Allen, John Locke i Chris Eubank. Tot comença amb la delicada i sofisticada "The rejection letter" que és d'aquelles cançons que han de ser escoltades amb paciència, calma i molta atenció. Una veu molt Vedder, una essencia molt Magnolia Electric Co., molt Bonnie "Prince". Una mica més d'energia i melodia enganxosa trobem a "Racing down one path", un dels meus temes predilectes d'aquest disc. Torna l'aroma al millor Bonnie "Prince" Billy a "Being show blues", una delicatessen, una meravella, un luxe. Amb uns arranjaments, amb unes vestimentes de bellesa sideral. El duet que formen "The disappeared" i "Necrophilia" és el millor del disc. La primera molt Lambchop en la seva musicalitat, en les seves formes; la segona tot un exemple de folk, d'americana de gran qualitat. Dos temes perfectes. Les neilyoungueres "The cascade range" i "Tried to repair" amb un magnífic piano assenyalen el final del disc. I el piano segueix com a protagonista a l'excel·lent i bella "Distant demands" per tancar amb "You Win" un disc que barreja l'essència del bon folk-rock de Bonnie "Prince", de Bill Callahan i similars amb una profunda veu molt del to de Vedder i una delicadesa per sobre de la mitja, tot revestit amb pianos, banjos i mandolines per entregar un disc notable, una meravella oculta, un petit clàssic modern nikochià.

Per Nikochan

Publica un comentari a l'entrada

1 Comentaris

  1. Li havia perdut també la pista, va desaparèixer de sobte i m'alegro que alce el cap de nou, aquest disc l'he escoltat no sé ni les vegades, m'encanta i és perfecte per a dies com aquest, gran ressenya company!!!!

    ResponElimina