Lucinda Williams - Down Where The Spirit Meets The Bone (2014)

On l'esperit toca l'os

Un disc doble com ha de ser, amb les seves pujades i les seves baixades, agre i profund, també amb algun moment lluminós, cançons que semblen pillar infranganti i sense tallar a una de les veus veteranes a respectar...

"Down Where The Spirit Meets The Bone" compleix totes les premisses d'un disc doble, muntanyes russes d'emocions amb les seves pujades i les seves baixades, un dels discos més importants d'una temporada que ha sigut especial per la qualitat més que per la quantitat, junt a altres que s'apropen en intensitat com per exemple el disc "Lateness Of Dancers" (ressenya: entreu aquí), no són els únics, però aquestos els continuaré escoltant passats els anys, que al final és el que m'importa.

Continue escoltant de tant en tant el seu anterior disc Blessed (2011) (ressenya entreu aquí), em sembla molt bo, però no és comparable a aquest disc, ni millor, ni pitjor, són simplement diferents. Encara que de sobres sabem que per al comentarista mitjà serà difícil evitar al·legar que amb menys cançons aquest disc que ens ocupa avui haguera estat rodó, i més amb la sobre-oferta en format de fàcil digestió, és comprensible i respectable, ha d'haver de tot. Però també és el signe dels temps que ens porta a la manca de dedicació a l'escolta detallada en cada disc, diuen que el temps és or, llei que de vegades ens nega la magnificència que s'amaga al revers de la brillantor, eixos racons on costa accedir si u no posa de la seva part i reitera el seu desig d'empatitzar amb l'obra en qüestió. 

El meu interès rau en tres qüestions bàsiques que superen en qualsevol cas l'inconvenient que podria suposar el format doble, una és que considero a Lucinda Williams una de les millors cantautores dels últims anys, entenent l'ofici com la capacitat de comunicar les emocions amb una lírica refinada, que per a mi ha arribat al seu punt més alt en el seu cas. Una altra raó és l'excel·lent producció d'aquest To The Bone, hi ha pocs discos que puguin presumir d'un so tan equilibrat i amb l'empaquetatge que aquí es desplega, tant en acústic, com en elèctric, és el feeling pillat al vol, sense abusar de la compressió i oxigenant cada arranjament, és cru i directe, això per no parlar d'un planter d'autèntic luxe, part dels Imposters de Costello, Pete Thomas i Davey Faragher, i Leisz, Stuart Mathis, Bill Frisell, i Tony Joe White aportant els seus arranjaments de guitarres grandioses i excelses, i harmòniques ben tocades. Finalment, el tinc en un pedestal perquè fa un repàs a la història del rock a la vessant americana que més estime i de la manera més plana, sense embuts, des Townes Van Zandt, Gram Parsons, JJ Cale, també els Rolling Stones del Exile, Bruce Springsteen, Tom Petty. El blues i el country, el Hony Tonk i aquestes balades de bar de carretera que ningú canta com Lucinda.

Un disc de fons que necessita escolta exclusiva i mimosa, necessita rodar i que t'atrapi en cada racó i en cada detall. Començant per "Compassion", una balada amb poc més que acústica i baix, i amb Williams deixant clar de què va el tema, aquest vers que dóna títol al disc arrossegat en caiguda lliure és emocionalment profund, com ho són a un mateix nivell i més instrumentades "Cold Day In Hell" i la commovedora i trista "It 's Gonna Rain". Una altra de les grans bases del disc són les guitarres, amb "Protection" aconsegueix una cançó que ni els Rolling Stones somiarien fer avui en dia, guitarres sticky cruixents i meravelloses, en canvi "Burning Bridges" em retrotreu al Bruce època darkness, que guitarra!

Els mitjos temps country-rock marca de la casa també abunden, són sensacionals "East Side Of Town", "Stand Right By Each Other", "Walk On", tenen molt de ganxo. I "West Memphis" desplega el groove estil JJ Cale molt present en tot el disc, també en "Everything But The Truth", es recrea en el blues de la vella escola en "Something Wicked This Way Comes", nivell superior, no falta el country lluminós en "This Old Heartache". I que voleu que us digui, em quedo amb cadascun dels minuts de la seva versió de "Magnolia", una sensacional versió de JJ Cale, no és d'estranyar que Lucinda Williams rendeixi el seu més sincer homenatge a un dels grans, com també va fer amb Vic Chesnutt al passat disc, la grandesa de Magnolia és inabastable.

Suposo que arriba un punt en la vida de tot artista en el qual importa molt més fer les coses a la teva manera que anar pendents d'uns i altres, Lucinda Williams continua gravant discos com si en això li anés la vida, escampant tota mena de sentiments en una obertura en canal sincera i visceral. Per a mi, aquest "Down Where The Spirit Meets The Bone" té un gran nivell, i no vos puc dir quin lloc ocupa en la seva pròpia discografia perquè cada disc en ella és un món, tots tenen alguna cosa intensa i real. Un disc doble com ha de ser, amb les seves pujades i les seves baixades, agre i profund, també amb algun moment lluminós, cançons que semblen pillar infranganti i sense tallar a una de les veus veteranes i a respectar, aquí vestida amb un autèntic luxe sonor que realça cada cançó a l'excel·lència. Lucinda's got the blues.