Novetats 2018

header ads

Hiss Golden Messenger - Lateness of Dancers (2014)

Gramàtica del sud

...té aquest plus de la veritat en la veu, aquest fervor on és fàcil deixar anar "l'autèntic"...


Que ràpid passa el temps, i com volen les novetats. A un any vista l'aparador està ple de bona música de tots els estils i de totes les procedències, també considero que pocs discs van destacar amb diferència sobre els altres, a tots ens arriben uns més que altres, però sobretot sempre hi ha bona matèria amb la qual connectar. Jo he tingut a la part alta el "To the bone" de Lucinda Williams, també Chuck Prophet que mai falla i es va consolidar amb "Night Surfer", al costat de Reigning Sound entre els meus discos de rock preferits. A un mateix nivell tinc a Hiss Golden Messenger i el seu disc "Lateness of dancers", que veig com un dels discos que passada la febre de la novetat formarà part dels meus recursos musicals diaris, d'això s'hauria de tractar.

Al principi vaig dubtar i fins i tot vaig pensar que el seu anterior "Haw", del qual no pot dubtar-se del nivell que atresora, era molt millor disc, menys conegut (gràcies sempre a Jesús del Cierzo pel descobriment) i d'escolta menys fàcil però que cala profund i deixa empremta. Així que trobar-me amb una obra com "Lateness of dancers", que es deixa estimar millor, em va donar de primeres certa (i falsa) sensació de lleugeresa en comparació, fins i tot vaig pensar que la major cobertura del seu nou segell Merge estiguera decisiva per a la seua major acceptació, tot pot ser.

Però tot això són falòrnies, el cas és que no són pocs els que han parlat i molt bé d'aquest disc que ha copat moltes de les posicions altes de les llistes anuals que més estime, ressenyes de Joserra i Nikochan a remarcar. Una obertura cap a sonoritats de més fàcil escoltar, o si preferiu d'influències més fàcils de reconèixer, encara que no per això de menor calat, aconsegueix el difícil equilibri on és impossible no recordar-se de Dylan i The Band, i de JJ Cale, té el groove de la fusta, està fet per a perdurar.

Amb una manera molt personal de portar-se a la música la literatura de Flannery O'Connor i tota la caterva de literats del gòtic ianqui, en aquest disc més proper a Eudora Welty de qui agafa prestada la frase que dóna títol al disc, s'adapta de manera magistral en els seus propis termes i experiències personals amb la gramàtica del sud per bandera, aquesta que es mou en el petit instant en el que es triga a resar un salm sobre la fina i prima línia que separa el cel de l'infern.

Però HGM tenen alguna cosa que va més enllà del so determinat i/o circumstancial de cada disc i de les reminiscències literàries a les que sempre es fan referència. Em refereixo a l'essència que porta intrínseca en cada vers i en cada paraula cantada, té aquest plus de la veritat en la veu, aquest fervor on és fàcil deixar anar "l'autèntic", entès de manera literal i no com l'adjectiu desvirtuat  i tan gastat pel bussiness quan es pretén vendre alguna cosa com a bo. I en aquest punt és on m'atrapa com ho va fer amb "Haw", amb cançons fetes per remugar pensaments a mitja llum.

D'aquí ja tinc algunes cançons en un pedestal, des d'una obertura com és "Lucia" d'instrumentació i lírica lluminosa, i com m'agrada com vocalitza "Circumstance", li treu tota la gravetat. "Mahogany Dread" té traces de clàssica, un cant perfecte a la por de perdre el que es té, saber que el temps pot ser un jutge implacable, la meva preferida. M'encanta el "fins als ous" que transmet "Saturday's Song" perquè té la virtut de fer del nihilisme quelcom dolç, un himne del beure per oblidar i deixar-se portar, molts mestres de l'actual alt-country matarien per alguna cosa així. La balada "Day O Day" és simplement magistral, és com m'agrada que sonin els dies a l'aixecar-me de matinada, ritme pausat però que atrapa. "I'm A Raven" té el mestratge del batec rítmic de JJ Cale, podria haver estat editada en Trobadour. Porta un halo reflexiu i fosc que s'adverteix transcendental en "Black Dog Wind", i el mateix groove de la fusta que tenien The Band a "Southern Grammar" i aquí és quan solt això que ja ningú fa cançons com aquesta.

A més de la tasca en la composició de MC Taylor, hi ha que reconéixer el gran mèrit del seu soci Scott Hirsch, com també de William Tyler i els germans Cook de Megafaun, que han estat fonamentals per al so d'aquest treball que supera tot el que ha fet HGM fins ara. "Lateness Of Dancers" no té desperdici, per a mi un essencial i un dels pocs discos del 2014 pels que posaria la mà al foc a que seguiré escoltant-lo d'aquí a molts anys.

Per Chals Roig

Feu-vos un favor i visualitzeu aquest vídeo fil per randa, MC Taylor i companyia atresoren molta grandesa.

Publica un comentari a l'entrada

2 Comentaris