Nina Simone Sings the Blues (1967)

 Fugint del títol de Sacerdotisa del Soul

...d'això tracta el disc, de la seva pròpia essència com a persona, les seves arrels i el seu compromís amb la música, del seu passat, el seu present i el seu futur...

Primer disc per al segell RCA, així amb blues va encetar una de les etapes més recordades per cantitat i qualitat, i que s'estendria fins el 74. Una etapa compromesa socialment on a més va desenvolupar un ampli ventall estilístic més enllà del jazz pel que majorment va ser reconeguda als seus primers anys.

Encara recordo la primera vegada que vaig escoltar a Nina Simone, va ser amb el seu últim èxit comercial "My Baby Just Care For Me" que encara que inclosa en el seu disc "Little Girl Blue" del 57, un anunci publicitari del que no vull recordar-me la va recuperar a finals dels 80 per a les noves generacions. La cobertura comercial va propiciar una allau de recopilatoris i reedicions. Sembla mentida, ara quan escolto una cançó que m'agrada en un anunci fins i tot em molesta, i és que llavors, quan la xarxa encara no era la nostra més fidel font de descobriments, la televisió jugava un paper primordial. Per descomptat aquest vídeo dels gats va rodar durant molt de temps, era impossible no escoltar-la.

Nina Simone sol ser pastura de recopilatoris, cosa lògica i comprensible, en el seu repertori hi ha tantes cançons que en si mateixes són obres mestres que tenir-les totes juntes és molt temptador, "Wild Is The Wind", "I Put A Spell On You", "Don't Let Me Be Misundertood", "Mississippi Goddam" ... són imbatibles. Podríem considerar a Nina Simone només una artista de singles i tot i així estaria molt per sobre de la gran majoria, al capdamunt, encara que seria una llàstima no sobrepassar aquesta barrera perquè deixant a part la re-interpretació de peces arxiconegudes i el fet que va reinventar alguns estàndards al llarg de la seva carrera, compleix amb escreix el paper de songwritter amb moltes cançons escrites per ella i d'una gran qualitat.

Així que la següent pregunta lògica seria ... que hi ha dels LP's? aquí cal anar amb peus de plom, i no perquè pugueu equivocar-vos en l'elecció, és més perquè encara que llegiu crítiques no gaire favorables d'alguns LPs, no heu de fer massa cas, "pastel Blues", "Wild is The Wind", fins a "Nina Simone and Piano!", discos considerats erràtics, difusos i/o d'un només èxit, però que el temps els ha enaltit, amaguen or pur. I per descomptat aquests discos que cal tenir si o si. "Little Girl Blue", "The Amazing Nina Simone", "High Priestess of Soul", senzillament imprescindibles. Així que a deu anys de la seva mort em sembla primordial reivindicar-la com una de les més grans artistes del nostre temps.

I és que el blues ja tenia els seus "reis" i les seves "mames", i el jazz els seus "ducs" i "ladies", a Nina Simone li va tocar el títol de "Sarcerdotisa del Soul" a rel del disc "High Priestess of Soul" (1966), encara que a ella mai li va agradar tal condició, era limitant doncs en la seva música es superposaven soul, jazz, blues, tradició i actualitat agafades de la mà com mai... un disc també excel·lent, només per la versió de "Work Song" i el seu "Menja Ye" ja  mereix tota l'atenció, però en contraposició a tot eixe orquestral colorit, i suposo jo, que fugint d'aquell títol eclesiàstic, Nina es va decantar per demostrar en el seu següent treball que la seva música no podia encasellar-se en pro del mercantilisme musical baix ninguna etiqueta, ella era Nina Simone i així ho va deixar palesa en "Nina Simone Sings The Blues", delicatessen.

I al igual que els mestres del jazz tenien per norma en la seva època daurada acabar els concerts amb un blues, també gairebé totes les chanteuse, per no dir totes, tenien els seus "Sings The Blues" en les seves discografies, doncs els afroamericans tenen molt clar el seu origen cultural i el reverencien sempre que poden. El blues sempre ha estat la pasta mare sobre la qual es va construir tota la resta, a més virtuosismes a part la simplicitat de la seva estructura deixa al descobert l'intèrpret, i en aquest aspecte Nina Simone és blues, ella, la seva veu i uns quants acords de piano, ella podria ser els "three chords and the truth" portats al piano-blues.

Em decanto per aquest disc com a representatiu, creuada ja la barrera dels grans èxits, perquè sense contenir cap dels seus temes coneguts, ni tampoc cap single potencial, es val per si sol, amb gran part de les cançons compostes per la mateixa Nina Simone, valor afegit per tant, i on els arranjaments complexos donen pas a l'austeritat pròpia del blues, línies de guitarra bàsiques i exquisides, harmòniques, contrabaix, bateria i piano, algun saxo, i per suposat una Nina que broda, com sempre, la seva interpretació, racial, directa, genial.

Però aquest disc no tracta solament d'una intèrpret fent un bon disc d'estil, Simone tenia els peus a terra i mai va oblidar d'on ve i el sofriment i els problemes que la comunitat afroamericana continuava patint més enllà dels èxits del somni del Dr.Luther King. D'això tracta el disc, de la seva pròpia essència com a persona, les seves arrels i el seu compromís amb la música, del seu passat, el seu present i el seu futur. El tractament és blues, però aquí hi ha molt soul, hi ha cants espirituals, és música racial, honesta i amb molta força, cosa que la diferenciava en una època on les formes i aparences començava a trencar l'equilibri sobre la mateixa essència, i que la connecta amb artistes que semblen llunyanes com Bessie Smith, com si Nina Simone recorregués el camí invers al seu anterior LP.

"Do I Move You?" és un blues que introdueix la guitarra i l'harmònica, pur Chess a l'estela de les trobades entre Willie Dixon i Memphis Slim, ens situa en la catarsi de les sessió, el grup es bolca arrossegat pel sentiment i se senten els grunyits d'emoció d'alguns dels participants, el blues i l'actitud sorneguera de Nina simplement ens posa en situació, ens deixa clar que aquí no se'n anirà per caminals difusos. Els sons amables que barregen la seva amalgama d'influències es presenta a "Day and Night", una delícia gairebé pop, això en Nina mai suposa obvietat, més aviat frescor. I torna al blues dels anys quaranta en "In The Dark" que em recorda al Ray Charles baladista, Real Real és una adaptació lliure de l'espiritual "He's So Real To Me", de nou, com Charles, es porta el gospel de l'església al llit, fenomenal mostra de mestratge, i com sempre que pot Simone referència a l'opera negra per excel·lència, el Porgy and Bess de Gershwin a "My Man's Gone Now", estremidor plany que l'uneix amb els seus avantpassat, pèls de punta. De tornada a Chess amb "Backlash Blues", fantàstica tonada amb missatge potent i de gran càrrega social, com a moltes de les cançons del seu repertori fent costat a la lluita pels drets dels afro-americans, potser la meva preferida al costat de la que obre el disc, ambdues de la seva pròpia mà, gran compositora a reivindicar.

Una altra de les seves composicions és "I Want a Little Sugar in My Bowl", una delícia sonora amb aquest saxo noctàmbul, malenconiosa i desencantada, reinventa a Bessi Smith en una altra de les cançons reivindicatives d'aquest disc. Riu-te de les cançons sexys de les dives del R&B amb "Buck", que ritme i que ganes de fer petar els dits caminant per Harlem, per passar a fondre amb la balada blues "Since I Fell For You", guitarra i harmònica s'enrosquen amb el desencís de l'amor no correspost, i fixeu-vos la reinvenció de "The House of The Rising Sun", un altre contrapunt a la famosa versió dels Animals i a l'acústica de Dylan, Nina la torna a l'èxtasi dels diumenges a New Orleans amb un ritme frenètic. "Blues For Mama" és el seu sentit homenatge a Big Mama Thornton, una de les grans veus de la música popular afro-americana que no va tindre el reconeixement popular que va meréixer, Nina Simone reivindicava sempre que podia a les grans dames de la música afro-americana i tractant-se doncs de blues, Bessie Smith i Mama Thorton havien d'estar.

Un disc essencial per a tots els amants de la bona música, ja sigui blues, soul o jazz, exquisidesa per allà on es miri, i una Nina Simone en un esplèndid estat de forma. Nina's got the blues.

Per Chals Roig

Publicada a l'Exile SH Magazine