El color de l'estima segons Terry Callier

Terry Callier - What Color Is Love (1972)

Terry Callier és la carta que em faltava per repoker dels 70 al costat de Curtis, Marvin, Esther i Withers

Tercer disc de Terry Callier, segon editat l'any 1972, una de les obres mestres d'aquest músic i cantautor de Chicago. 

Adoro la música de Terry Callier, he descobert a aquest músic i compositor descomunal a la ràdio gràcies a Luis Lapuente i el programa sonideros (eternes gràcies). Ahir em vaig quedar adormit amb "Occasional rain" i "What color is love" en autoreverse. D'entrada m'he enamorat de la portada de "What Color Is Love", és per tenir en vinil, encara que a causa dels preus prohibitius disponibles, de moment he aconseguit en format cd una bonica reedició de Verve, segell que per cert té molt bon gust en tot allò que fa, el so i el remasteritzat sonen de luxe.

Ja sabeu que jo sóc un místic d'anar per casa, i veig en Terry Callier aquesta sensibilitat especial, una espiritualitat que impregna tot el que canta, o almenys tot el que he escoltat fins ara de la seva obra. Dins d'aquestes primeres impressions, encara que la seva música es pugui etiquetar de primeres com soul, que té i molt, percebo a Callier com un artista únic en el mateix sentit que ho va ser Nina Simone, doncs en la seva música conflueixen molts dels trets de la música negra sense límits ni barreres, això si, sempre tendint a la balada i al preciosisme instrumental amb base acústica.

Terry Callier és un veritable unsung hero de la música que en els seus inicis no va trobar el seu espai entre els seus contemporanis, sempre fora de lloc, tant musicalment com pel profund del seu missatge, a més les seves cançons solen ser extenses, cosa que no agrada a la ràdio fórmula. La inicial "Dancing Girl" arriba gairebé als deu minuts, però es fa curta, "What color is love" és una preciositat amb un missatge universal, però necessari, és Simone i és Withers per igual, i que manera tan dolça de cantar!. A més la guitarra acústica sempre molt present, "You goin' miss your candyman" és un bon exemple de com construeix la cançó a partir d'uns acords de guitarra, bongos i baix funky, molt Curtis. I val que no té una veu a considerar de les més potents del soul, cosa que no té importància quan escoltes caramels com "Just as Llong as we're in love", amb aquests arranjaments orquestrals de vellut, mel.

"Ho Tsing Mee (A song of the sun)" és una fantàstica cançó anti-militarista, i digueu-me si no és per fondre's amb "I'd rather be with you", una joia acústica acompanyada d'harmònica, un cant de resistència contra els elements i amb l'amor com a màxim aliat, que preciositat. Tanca aquest disc "You don't care" en clau instrumental i repetint els cors com un mantra-lament "..you do not care..." que aconsegueix l'efecte contrari, doncs Callier té alguna cosa que explicar i transmetre, l'amor entès com a veritable religió a seguir, la tolerància, la germanor, tots aquests valors tantes vegades exclosos del cool i el modern, i que realment haurien de ser-ho tot.

Feia temps que un disc no m'atrapava d'aquesta manera. Però les coses com són, "What color is love" és per escoltar del tiró amb "What's going on", i els primers de Curtis i Withers. La carta que em faltava per a repoker dels 70 al costat de Curtis, Marvin, Esther i Withers. Adoro la música de Terry Callier.

Per Chals Roig