Bryan MacLean. A la recerca de la melodia perfecta

Bryan MacLean ens explica que el descobriment dels Beatles, complits els disset anys, va representar un impacte molt fort en la seua vida: "Quan vaig veure A Hard Day's Night tot va canviar. Em vaig deixar créixer el cabell i em van expulsar de tres high schools". Abans d'això, el músic californià havia sigut un xiquet amb un talent especial envers la melodia que ja cridava l'atenció amb només tres anys. Ho contava un veí de la llar familiar a Beverly Hills, Fritz Loewer, qui va formar part del tàndem compositiu Lerner & Loewe (autors, entre altres obres, dels musicals de Broadway My Fair Lady i Camelot). Així les coses, MacLean ben aviat va començar a rebre classes de piano i a estudiar música clàssica. S'ha de tenir en compte que es va criar en una família acomodada, la qual estava connectada, directament o indirecta, amb el món de l'art. D'una banda, sa mare era ballarina professional i li va transmetre la passió pel flamenc; i de l'altra, son pare era un arquitecte reconegut que treballà per estrelles de Hollywood com Elisabeth Taylor o Dean Martin.

Sens dubte, abans de l'explosió del rock and roll i l'aparició d'Elvis Presley, els musicals de Broadway foren la seua primera influència musical. De fet, es diu que s'asseia al piano amb Liza Minnelli, la seua primera xicota, i interpretaven musicals conjuntament. Un d'aquests musicals era el popularíssim West Side Story, el qual seria adaptat exitosament al cinema l'any 1961. Però, a principis dels anys seixanta, el jove músic ja havia començat a moure's pels ambients folk i aspirava a convertir-se en un artista bohemi d'acord amb els canons tradicionals. I aleshores, descobrí als Beatles i la seua particular forma de digerir el rock and roll, el R&B, el pop, l'incipient so Motown o les cançons dels girl groups.

Bryan Mclean, cap a l'any 1963, va començar a tocar la guitarra professionalment en un club nocturn californià, on va fer amistat amb David Crosby (qui actuava amb Jet Set, la banda que en 1964 es convertiria en The Byrds). L'any següent, aquesta amistat li va permetre treballar de road manager per als Byrds durant la gira de promoció del seu primer single, Mr. Tambourine Man, als Estats Units. Tanmateix, quan la banda se'n va anar a continuar la gira per Anglaterra, McLean es va quedar i va fer una audició per formar part dels "beatles americans", The Monkees, però la cosa no va sortir bé. Seguidament, va conéixer a Arthur Lee i es va incorporar a la seua banda The Grass Roots. A tot açò, Bryan McLean, nascut l'any 1946, encara no havia complit els vint anys.

La banda va començar a gaudir d'un considerable èxit local. Però, com existia una altra banda amb el mateix nom, Arthur Lee va decidir canviar el nom i així va ser com va nàixer oficialment Love que prompte va signar amb la discogràfica Elektra Records. Per la seua banda, durant el temps que va estar en la banda -de 1965 a 1968-, Bryan McLean va demostrar ser un gran compositor amb unes poques cançons. Cal destacar la sensacional Alone Again or que s'ha convertit en l'estendard de Love. I no va tindre oportunitat d'aportar-ne més perquè li tocà batallar amb la complicada, turbulenta i absorbent personalitat del líder de la banda, el carismàtic i talentós Arthur Lee.

El so de la banda començà influït per la british invasion (i la seua enèrgica i crua traducció americana: el garatge); així com pel folk rock del moment personificat en els Byrds; i per descomptat, de la naixent sonoritat psicodèlica. No obstant això, aquest so va canviar en cada disc, incorporant elements d'altres estils com, per exemple, el jazz o la música llatina.

Love (març, 1966): Softly to Me.

El debut discogràfic de Love en línies generals està marcat per les primeres influències de la banda; és a dir, el folk rock dels Byrds i el so de les bandes de la british invasion (més R&B anglés a la manera stoniana, unes voltes, més beat, d'altres). I tot plegat conflueix en un magnífic debut que es caracteritza per una energia genuïnament garatgera. Així, és molt il·lustrativa la particular versió del tema pop My Little Red Book (escrit per Burt Bacharach i Hal David) que és molt més rítmica i vitamínica que l'original.

El cert és que en el primer disc, tant en les versions com en els temes propis, el personalíssim so de la banda ja és una realitat i albiren una decidida fugida dels tòpics del rock que la converteixen en pionera.

Bryan McLean, a banda de ser coautor de les dues cançons que tanquen el disc (Mushroom Clouds i And More), és l'autor d'un dels temes més interessants, complexos i melòdics d'aquest debut: Softly to Me. Es tracta d'una cançó que contrasta amb la resta del disc perquè evoca un paisatge sonor més plàcid i suggeridor que ens trasllada al vessant més pop de Love, on convergeixen elements de les composicions musicals de Broadway -que tant el van influir en la infantesa- i les melodies efectistes de Burt Bacharach.

Da Capo (novembre, 1966): Orange Skies.

El segon àlbum de Love està conformat per set cançons. Sis a la cara a i una jam de quasi vint minuts que ocupa tota la cara b que s'havia d'anomenar inicialment John Lee Hooker i, finalment, es va titular Revelation (sovint s'acusa a la banda d'incloure-la perquè li resta brillantor a la sensacional col·lecció de cançons de l'altra cara del lp). En aquest disc es troben efluvis jazzístics de major o menor intensitat; les influències llatines també prenent forma (com passa en Que Vida); i, més concretament, el flamenc que tant agradava a Bryan McLean (com en el cas de The Castle, una de les cançons preferides del cantant de Led Zeppelin, Robert Plant). 

Una de les anècdotes del disc està relacionada amb la cançó She Comes in Colors. Segons conta John Echols (guitarra solista de Love), els Rolling Stones s'hi van fixar per titular la seua famosa She's a Rainbow; i és que la banda anglesa estava enregistrant el disc Aftermath en els mateixos estudis de RCA a Hollywood on Love estaven gravant Da Capo.

Cal remarcar que aquest disc de Love és un pas més en l'evolució cap a una sonoritat caracteritzada pels arranjaments, els quals brillen conjuntament amb unes composicions sobrades d'originalitat, ja siga quan trauen el nervi (com en el cas de Stephanie Knows Who o Seven and Seven is -aquesta última, considerada una fita del proto-punk que va ser inclosa pels Ramones en el seu disc de versions-) o quan es mostren més serens. En aquest sentit, cal destacar que la presència de la flauta, el saxo i el clavicordi, li atorguen una nova dimensió al so de la banda que assoliria quotes de perfecció absoluta en el disc següent.

Orange Sky és el tema que aporta Bryan McLean al disc. Es tracta d'una cançó d'amor amb una melodia bellíssima que respira folk i elements dels musicals de Broadway, però també té un aire jazzístic que recorda la bossa nova (en aquest sentit, cal destacar els magnífics arranjaments de flauta). McLean diu que la va escriure quan treballava de roadie per als Byrds i s'inspirà en una de les seues cançons: The Bells of Rhymney. 

Forever Changes (novembre, 1967): Alone Again Or i Old Man.

Tothom en aquell moment era coneixedor dels problemes en el si de la banda com a conseqüència de l'addicció a les drogues, la desídia i la mala relació entre els membres. Tot plegat generava un desgavell que, per exemple, impedí que Love arribarà a les quotes de  popularitat dels Doors (banda que havia recomanat Arthur Lee a Elektra Records l'any 1966), perquè de talent i bones cançons no els en faltaven. Així, el guitarrista de Big Brother and The Holding Company, Peter Albin, va arribar a dir que, en lloc de Love, s'haurien d'anomenar Hate.

Molt s'ha parlat sobre la incidència d'aquests problemes en la gravació de l'àlbum més emblemàtic de la banda: Forever Changes; des que Neil Young havia de ser el productor i no va quallar, fins que Athur Lee (qui va acabar produint el disc amb l'ajuda del productor de Da Capo, Bruce Botnick) va contractar músics de sessió amb els que va arribar a enregistrar dos temes del disc: Andmoreagain i The Daily Planet (encara que les altres nou cançons van ser gravades pels membres de la banda d'aquell moment).

En qualsevol cas, el resultat no genera cap dubte perquè es tracta d'un àlbum complet, rodó i compacte; al que no li falta ni li sobra res. És més, representa la culminació de tota la seua obra anterior. Paral·lelament, no pareix agosarat afirmar que Bryan McLean influí, no solament en la forma de cantar de Arthur Lee, sinó també en la composició. En aquest sentit, poden destacar-se els canvis d'acords poc habituals i la incorporació d'estils presents en les contribucions que feia McLean. En fi, val a dir que Forever Changes està construït sobre unes guitarres acústiques i uns arranjaments de corda i vents que proporcionen un sofisticat embolcall a unes cançons teixides, una darrera l'altra, amb acurada artesania i inspirada creativitat.

Respecte a les aportacions de Bryan McLean, a banda d'estar acreditat com a coautor de Andmoreagain, ens trobem amb l'autoria de dues cançons.  Una d'elles, Old Man, té l'aura pop-folk que caracteritzà les seues composicions, però afegeix un dramatisme i una espiritualitat lírica que, d'alguna forma, anticipa una nova etapa en la seua vida que el faria fugir del negoci musical a partir dels anys setanta. L'altra és Alone Again Or que es convertiria en la cançó més coneguda de la banda liderada per Arthur Lee; la qual permet afirmar que Bryan McLean va cercar la melodia perfecta i la va trobar. Les influències dels musicals de Broadway, la formació clàssica (referències a Prokofiev), els Beatles, la música llatina, el flamenc i el folk, de nou, estan presents. També cal destacar els magnífics arranjaments de corda; però, sobretot i en particular, la trompeta mariachi que li dóna un aire molt especial i personal a la cançó.

Cal recordar que, si la banda anglesa The Beatles va causar un fort impacte en l'adolescent Bryan MacLean i el va influir decisivament, la música de MacLean també va ser immediatament més reconeguda a Anglaterra que als Estats Units. A més a més, les versions que van fer dues bandes londinenques de Alone Again Or li van reportar importants beneficis en concepte de royalties. En primer lloc, la banda de hard-rock UFO, l'any 1977. I després, el grup punk i new wave The Damned, l'any 1986.

Finalment, és necessari fer referència a les demos que Bryan McLean va enregistrar en solitari per a Elektra Records. Les va descobrir la seua mare l'any 1996 en el garatge familiar i van ser publicades dos anys després per Sundazed. Es tracta d'una fantàstica col·lecció de cançons, anomenada Ifyoubelivein, que conté quasi totes les que acabaria gravant amb Love. Entre elles es troba la mítica Alone Again Or, el que suposa una bona oportunitat per comparar una extraordinària cançó nua d'ornaments i com se la vesteix en un estudi a través d'uns apassionants arranjaments.

 Per Àlvar Andreu.