Nick Cave i les Llavors Dolentes fan a Llàtzer cavar

Nick Cave &The Bad Seeds - Dig!!!, Lazarus, Dig!!! (2008)

... puntada a les pilotes. Un electroxoc brutal i sense previ avís. Rock d'alt voltatge. Rocós garatge-rock, aspre i dens, amb gotes d'humor enverinat. "Dig, Lazarus, Dig" és simplement impressionant, això no només és rocanrol i m'encanta...

El mes de Juny ha portat el bon temps i les altes temperatures, els primers banys al mediterrani i el consum excessiu de cervesa i l'assortit de tapes habituals que portarà inevitablement a una dieta obliga al mes de Setembre. Però no només ha portat tot això, també ha portat una obsessió desmesurada per escoltar l'obra del gran Nick Cave. He portat de la mà aquests dies i setmanes a Cave per l'Illa Nikochiana i per l'Exili i sincerament crec que al No Podem Viure Sense Rock era obligatoria la presència de Cave, tampoc podem viure sense ell. Així doncs seguint amb la meva petita aportació en aquest espai de la blogosfera era fàcil la meva decisió. No puc portar el meu pòquer de favorits: "Henry's Dream" (92), "Let Love In" (94), "Murder Ballads" (96) i "The Boatman's Call" (97), doncs pertanyen al mil·lenni passat, ni tampoc el gran doble "Abbatoir Blues/The Lyre of Orpheus" del 2004, ja que ha sigut recentment exiliat. "Dig, Lazarus, Dig" és l'escollit. Com diuen per aquestes terres: un discarral. Si a l'exili comentava la majestuositat del doble de Cave, la seva continuació en el temps no té res a envejar-lo. Van ser quatre anys de llarga espera, quatre anys d'immersió en aquell meravellós treball d'estudi però amb l'arribada de "Dig, Lazarus, Dig" vaig sentir com una gran puntada a les pilotes. Un electroxoc brutal i sense previ avís. Rock d'alt voltatge. Rocós garatge-rock, aspre i dens, amb gotes d'humor enverinat. "Dig, Lazarus, Dig" és simplement impressionant, això no només és rocanrol i m'encanta.

L'encarregat d'obrir aquest explosiu artefacte és el clàssic instantani "Dig, Lazarus, Dig" que també és l'encarregat de donar nom al disc. Riffs de guitarra enverinats i infecciosos, Cave recitant com un diable del segle XXI. Gran tema, gran cançó, brutal. "Dig yourself, Lazarus, dig yourself.....". Quan arriba "Today's lesson" ja estem sobre avís, seguim pel mateix camí, el de l'excel·lència... i aleshores arriba "Moonland" amb els seus ritmes lents que recorden al nostre estimat Lou Reed, amb un gran Hammond. Una mica fora de lloc, una mica estranya, una mica espesa és "Night Of The Lotus Eastern" i amb el pilot automàtic ens entrega "Albert Goes West", no és dolenta, és més que bona, però no sorprèn, és típica de Cave i ens deixa la sensació que el disc va de més a menys.... però com Lazarus, el disc s'aixeca i torna a caminar. "We Call Upon The Author" segueix el camí indicat per "Moonland" però més accelerat, i "Hold On To Yourself" retorna a la nostra ment passatges recorreguts l'any 2004 amb aquella meravella de disc doble. Les guitarres de la genial "Lie Down Here" ens donen trempera per parar un tren i dóna pas a un parell de temes lents però d'incalculable bellesa. Per una banda trobem el mig temps de "Jesus On The Moon" ja sense guitarres i per un altre ens topem amb la increïble "Midnight Man" que ens donen un dels moments de més bellesa d'aquest treball. Cave tanca la paradeta amb "More News From Nowhere", vuit minuts de tancament on la veu tan especial de Cave i una gran guitarra s'acomiaden de nosaltres. I res més a dir, o sí: “Dig yourself, Lazarus dig yourself, Lazarus dig yourself, Lazarus dig yourself, (I want you to dig) Back in that hole…”.

Per Nikochan