Vet aquí una vegada en un planeta molt llunyà hi havia un
extraterrestre força atractiu i ben dotat a qui li agradava moltíssim
escoltar música. Vet aquí que un bon dia mentre el nostre alienígena
Nikochan
intentava connectar el seu nou i potent ordinador de taula, estirat a
terra i intentant posar tots els cables al seu lloc i instal·lar tots el
programets
necessaris, va escoltar una cançó en una ràdio web d'aquelles de les
illes britàniques, la cançó va cridar-li poderosament l'atenció. Allò
era simple però molt efectiu, era pur rock
'n'roll,
era festa grossa, amb una harmònica descontrolada, una veu especial una
mica mandrosa que aconseguia transmetre un bon rotllo descomunal i que
va provocar en aquell
petitonet
extraterrestre un estat de bogeria transitòria al qual mig despollat,
només amb els calçotets, es va marcar un ball d'allò més absurd i
extravagant al menjador de casa. Aquell tarat alienígena posseït per
aquella música era jo, i em preguntava qui seria l'artista que havia
aconseguit tornar-me completament boig durant dos minuts eterns. Com es
titulava la cançó, a quin disc pertanyia? Ah!, merda. Quan vaig
aconseguir tocar de peus a terra, vaig anar a la velocitat de la llum
cap a l'ordinador per veure que era
allò tan sensacional
que acabava d'escoltar però desgraciadament no vaig arribar a temps. El
fet de no tindre el nom del cantant, del disc o de la cançó no em
deixava viure. Vaig passar-me hores, dies, setmanes
connectat a aquella ràdio i un bon dia va tornar a sonar al reproductor. Aquella cançó era "
Thursday" i era l'encarregada d'obrir el debut de Nic
Dawson Kelly, un debut meravellós titulat "
Old Valentine".
Des del 2009 tinc la sort de gaudir d'aquest grandíssim disc, no hi ha
mes de l'any que no l'escolti però desgraciadament el senyor Nic
Dawson Kelly
no ha tornat a donar-nos cap altre treball. No ho entenc, ja que aquest
disc és simplement fantàstic. L'any 2013 van arribar notícies d'un
possible nou treball, "
Morning,
Noon and Night" crec que es deia, però res de res. Dues pedres. Per sort tenim aquest "
Old Valentine" i les seves 10 meravelloses cançons. Tot comença amb l'esmentat
rocanrol de "
Thursday". Dos minuts gloriosos de rock energètic i clàssic,
riffs de guitarra dels cinquanta i l'harmònica endiablada que em torna boig i de seguida un dels grans temes del disc, una joia, un
caramelet, un diamant. Arriba "
The Musician" i les calces cauen a terra amb el seu hipnòtic xiuxiueig
.. i una veu barreja del millor
Devendra i un Antony amb ganes de ser heterosexual. "
Under her mattress" torna amb el to "
devendril", molt
folki despreocupat, melodia simple però efectiva i aquest inici brutal es completa amb "
Marilyn" que és d'una altra galàxia, pop-folk lisèrgic dels anys daurats. Després de tot el que portem escoltat "All
the pretty bullfighters" ens agafa una mica en fora de joc, l'inici és molt típic del tiet
Neil, sona molt a
Young i quan entra la veu més encara. Una petita
delicatessen. "
Old Valentine",
la cançó que posa títol al disc és simplement acollonant. Seguim amb
l'harmònica, un luxe al qual no ens podem resistir. D'acord, és folk-
countril, molt
devendril, però molt bo, eh cabrons? "Adam
and Eve" segueix amb el mateix to en canvi "
Delicate" ens atrapa com les cançons
de Antony and the Johnsons. Per finalitzar el disc trobem el
rocanrol de "Ex-
Lovers and old friends" i la magnífica "Oh
Well" que ens deixa amb la boca oberta. I res més per avui, aquell
marcianet al que va sorprendre un
rocanrol va trobar un tresor en
"Old Valentine...., I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat; I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos.
0 Comentaris