Carcoma - Contra viento y marea (2015)

Contra viento y marea és el segon disc de Carcoma, una col·lecció de cançons amb les que continuen on ho deixaren ara fa cinc anys en el seu debut Mejor en el infierno, ja ressenyat (punxeu ací). I si be com ja deia llavors, no venen a dir res nou, si que confirmen la seva condició de amants del rock i de l'actitud que comporta, amb una veritable llavor de reafirmació i resistència contra els elements tot i la seua condició de grup underground, em consta que no es debades el títol del disc. 

Com és habitual en ells, la seva música no passa per sucumbir davant les tendències imperants, duen de sèrie la seva particular visió del rock sempre amb el rock cantat en castellà al punt de mira, del rock urbà de finals dels 70, passant per tots els representants del rock dur d'essència Chapa Discos dels 80, i amb enllaç als grups més joves que coparen el rock als 90 fins que l'indie va fer acte de presència. Asfalto, Burning, Los Enemigos, 091, podrien ser bons referents juntament amb el rock'n'riff típic rolling stone a l'horitzó.

La primera cançó Sólo quiero Rock'n'Roll amb riff arquetípic de hard-rock i lletra escapista, és bona mostra i obertura. Mi oportunidad du un solo de guitarra molt acurat, una millora tècnica ecident a tot el disc. Pasemos a la acción és una declaració d'intencions típicament carcomera. En el parque és més proper al rock alternatiu dels 90 via els Spin Doctors, per exemple. Continua amb aquesta tesitura Tu nombre es nadie, una de les meves preferides amb un so més madur i llunyà al hard-rock. Rock en las venas té l'esperit dels antics himnes dels 80 de Barón Rojo.

Pelea sin ganador obre amb una bona línia de guitarra contagiosa, en menys de tres minuts construeixen un bon rock'n'roll. Montaña triste per a mi és la gran cançó del disc, per la lletra, per la construcció de la cançó amb canvi de ritme i un regustet als Enemigos gens evident, però present. Chaquestas de cuero en boca dels Burning als 80 hauria sigut fixa de repertori. Amb Nada que esconder tornen els nous influxos menys guitarrers i més Exile dels Rolling, inclús el Lies dels Guns n'Roses, aquestos Carcoma m'encanten. Los placeres de la noche tornen al hard-rock d'escola, Sin sentido porta un aroma als Rolling Stones en la caiguda de les versades i el corus. Tanca el disc Murmullos intensos en clau de balada, arpegiats clars, guitarres molt ben complementades, la típica última cançó que creix a cada escoltada, una gran cançó.

Carcoma continuen avant contra vent i marea malgrat els seus pocs recursos, han millorat, les guitarres sonen més acurades, tenen lletres més treballades, i a més porten al seu so nous matisos que en definitiva enriqueixen un estil que comença a ser propi més enllà de les referències que mostren amb orgull, de vegades amb el seu hard-rock d'interior parit a l'ombra de la turística costa d'Alacant, altres agafats a riffs contagiosos de caire urbà escapista, també amb tonades més melodioses de bon desig, sempre carregades d'actitud i resistència vital contra el desencant d'aquestos temps adversos.

Esperem que per al pròxim disc no passe massa temps, em molaria molt ser de nou testimoni de la seva evolució, tan debò deixaren la seva condició underground, doncs en aquesta evolució lenta però segura, el millor disc de Carcoma està per vindre, segur. Rock on!

Per Chals

per a comprar el disc entreu ací