El 17 de març Juan Claudio Cifuentes "Cifu" ens va deixar, és el meu deure escriure unes paraules de comiat per a un dels periodistes musicals més importants d'aquest país. En el meu aprenentatge musical ha jugat un paper decisiu per a que estimi el jazz i sigui un estil indispensable per a mi, val que no sé viure sense rock, però tampoc sabria fer-ho sense jazz.
Cifu ja ha estat present a NSVSRock en petites referències en alguna que altra ressenya, ja li he donat les gràcies en alguna ocasió fa uns anys, però li he d'agrair per sempre que em fes entendre la grandesa de Miles Davis, m'ajudés a arribar fins l'amor suprem de Coltrane, em descobrís a Art Blakey amb la retransmissió dels dos seminals concerts A Night At Birdland, també em va ensenyar a estimar la delicadesa lírica de Chet Baker, a veure colorit en lloc de virtuosisme en la música d'Oscar Peterson, i amb Monk a no donar excessiu valor al virtuosisme quan l'expressivitat arriba al més alt, també que a la meva estimada Billie Holiday li paraven millor les petites formacions que les big bands, i l'amor que els músics de jazz sentien pels seus orígens i el costum de finalitzar els concerts amb la versió d'un vell blues en senyal de respecte, tantes i tantes coses, tantes històries del jazz.
I no, no sóc un entès del jazz ni de bon tros, és una altra de les lliçons importants que vaig aprendre amb Cifu, el jazz no cal entendre-lo, simplement cal escoltar-lo i deixar-se portar per ell, eternes gràcies Cifu, sempre estaràs present en els meus discos de jazz.
L'altre dia després de la fatídica notícia, a la nit en silenci em va sobrevenir Round Midnight i vaig imaginar a Cifu amb els seus cascos posats davant d'un micro, i encara tinc la impressió que en el fons tots els diumenges hi estarà amb algun disc per tots nosaltres.
Per Chals
Cifu ja ha estat present a NSVSRock en petites referències en alguna que altra ressenya, ja li he donat les gràcies en alguna ocasió fa uns anys, però li he d'agrair per sempre que em fes entendre la grandesa de Miles Davis, m'ajudés a arribar fins l'amor suprem de Coltrane, em descobrís a Art Blakey amb la retransmissió dels dos seminals concerts A Night At Birdland, també em va ensenyar a estimar la delicadesa lírica de Chet Baker, a veure colorit en lloc de virtuosisme en la música d'Oscar Peterson, i amb Monk a no donar excessiu valor al virtuosisme quan l'expressivitat arriba al més alt, també que a la meva estimada Billie Holiday li paraven millor les petites formacions que les big bands, i l'amor que els músics de jazz sentien pels seus orígens i el costum de finalitzar els concerts amb la versió d'un vell blues en senyal de respecte, tantes i tantes coses, tantes històries del jazz.
I no, no sóc un entès del jazz ni de bon tros, és una altra de les lliçons importants que vaig aprendre amb Cifu, el jazz no cal entendre-lo, simplement cal escoltar-lo i deixar-se portar per ell, eternes gràcies Cifu, sempre estaràs present en els meus discos de jazz.
L'altre dia després de la fatídica notícia, a la nit en silenci em va sobrevenir Round Midnight i vaig imaginar a Cifu amb els seus cascos posats davant d'un micro, i encara tinc la impressió que en el fons tots els diumenges hi estarà amb algun disc per tots nosaltres.
Per Chals
0 Comentaris