"Buhaina's Delight" Art Blakey & The Jazz Messengers (1963)

Art Blakey, juntament amb Chet Baker, Miles Davis i Oscar Peterson, és un dels artistes que m'ha enganxat al jazz, un enganxament que va per temporades però que quan arriba, no escolto res més.

Amb el jazz encara pot experimentar-se la troballa de tresors a les gavetes d'aquests llocs sagrats i cada vegada menys freqüentats, hi ha molt per descobrir amb l'excel·lent ja en el segell de fàbrica, i el que és més important, sense la influència de vegades fatal de la sobre informació que moltes vegades ens porta a tots com borreguets pel mateix sender.

Almenys a mi em passa quan em perd entre centenars de discos de jazz que ni em sonen i amb les portades com a únic referent, a més les portades dels discos de Jazz són una de les meves debilitats, sobretot les de Blue Note i Prestige, concretament amb la sèrie de remasteritzacions de Rudy Van Gelder, que meravella, semblen vives. Així em vaig fer amb aquest disc, per la portada i pel segell RVG. Perquè si fos per simple revisió discogràfica, com sol fer-se amb els grans del rock, no tindria prou dies en aquesta vida per escoltar tot el que m'agradaria dels meus artistes preferits, Art Blakey inclòs.

Amb Moanin' vaig descobrir a Art Blakey, la cançó titular és un d'aquests estàndards que se't fiquen al cap sense que puguis fer res. La va compondre Bobby Timmons per als Messengers, temps després vaig descobrir el disc en solitari de Timmons on feia la seua propia versió, el seu debut This is here Bobby Timmons és una meravella per als que us agradi el piano-jazz amb poc acompanyament, amb només contrabaix i bateria, però me'l deixe per a un altre dia.

Buhaina's Delight, Art Blakey, les seves baquetes i molt de fum, aquesta imatge sembla que vagi a continuar en qualsevol moment. Després els crèdits sempre acaben sent l'empenta definitiva cap a un disc de Jazz, cosa que Cifu m'ha ensenyat amb el seu programa (sempre gràcies Cifu), en aquest disc el quintet va passar a sextet amb l'incorporació del trombó de Curtis Fuller , i així de l'època Morgan/Timmons passem a l'època Shorter/Hubbard, que potser sigui la més representativa, on la alineació és simplement màgica, Wayne Shorter, Fredie Hubbard, Curtis Fuller, Cedar Walton i Jimmie Merritt, busqueu qualsevol disc on estiguin ells i estareu buscant or.

Amb aquest disc vaig entendre definitivament que és el Hard-Bop, potència sense perdre els papers ni el swing, amb un so directe i potent, però el hard-bop a més de sacsejar tot el cool que adormia el jazz suaument, porta al darrera l'essència de la lluita afro-americana pels seus drets civils, i la recerca pel seu passat cultural.

Art Blakey no va ser dels primers en utilitzar elements de la música africana en les seves composicions, però les seves experiències, influències i música il·lustren molt be la importància que la cultura africana ha tingut en la vida de tots els músics jazz afro-americans. En el cas d'Art Blakey, nascut durant la renaixença de Harlem, fou influenciat des del punt de vista polític i amb els conceptes que predominaven en la cultura de color en aquells temps, el panafricanisme, els escrits de Marcus Garvey i la música de Duke Ellington, també Thelonious Monk, Kenny Clarke i Dizzy Gillespie, tres dels més importants contribuents a la revolució que va suposar el Be-bop.

Com molts altres, Blakey va viatjar fins l'oest africà en aquesta recerca ancestral, escoltant i interaccionant amb músics locals, que a la fi, influenciaren el seu treball, el qual feren servir al mateix temps a nivells artístics com a reflex dels avanços que el moviment pels drets civils anava assolint, llavors el jazz anava estretament lligat al compromís amb la seva realitat. El títol d'aquest disc marcava la clara determinació de Blakey, el seu nom va passar a ser Abdullah Ibn Buhaina. 

Backstage Sally potser de primeres us porti al Walkin' de Miles pel seu regustet a cinema negre, és perfecte per mantenir-te enganxat a l'altaveu. Contemplation és una de les millors balades de Wayne Shorter, et porta al seu terreny a partir d'una suau, nocturna i malenconiosa melodia, que lleugerament flexibilitza el tempo al temps que saxo i trompeta s'entrellacen, i llavors Shorter vola, una d'aquestes cançons que el fan merèixer l'estatus de gran del jazz. Per suposat, de lluïment de Blakey a les baquetes està Bu's Delight, composició de Fuller amb un riff enganxós que malgrat els seus gairebé 10 minuts passa volant, Blakey es llueix, no només és un virtuós, sinó que ho fa atractiu directe i senzill (en aparença), amb el seu solo va presentant cada part de la bateria fins l'esclat final, no us parlo de redoblaments i més redoblaments sense fi que acaben caient en la vacuïtat, paraules majors.

En Reincarnation Blues, Shorter, Hubbard, Fuller i Cedar Walton entrellacen les seves parts i teixeixen una crida-resposta preparant el camí per al solo de cada un, i tot en només sis minuts. Shaky Jake és una de les meves preferides, l'única de Walton en el disc, club nocturn, fum i jazz a primera fila. Potser la cançó que millor representi el que dic, per comparació amb l'original, és Moon River, sent més coneguda la versió crooner, Art Blakey agafa aquesta melodia i la bufeteja, la desperta de la seva llangor, l'accelera i la fa respirar, a més coneixent ara el seu compromís social s'entén aquesta versió del standard caucàsic-americà com un clar acte de reafirmació afro-americana.

Buahaina's Delight passa com un sospir, et deixa un bon gust i ganes de més, i a més t'aixeca l'ànim encara que tu no vulguis. Si no coneixeu l'obra d'Art Blakey no us preocupeu, doncs, seria impossible escoltar tot el que ha tret entre discos amb els Messengers i col·laboracions, com a dada interessant apuntar que encara que aquest disc va ser editat en el 63, va ser gravat en el 61 amb un marge de 5 setmanes de diferència amb Mosaic (vitalitat desbordant) si voleu començar agafeu Moanin', Caravan,   Free for all o les nits al Birdland, també són imprescindibles, fins i tot la col·laboració amb Clifford Brown, o si preferiu aquest exemple és un bon disc on Art Blakey es troba en total possessió de les seves facultats artístiques i amb una de les millors formacions que mai ha tingut. De tant en tant un poc de jazz sense preses i deixant que ompli les vostres estances, oxigena prou. Proveu-ho.

Aquí us deixo el seu mític Moanin' amb la formació que va gravar aquest disc, amb l'excepció del contrabaix de Jimmy Merritt, aquí Reggie Workman,

Un altre clàssic, A Night in Tunisia, amb la mateixa formació però abans que arribés Freddie Hubbard, aquí amb Lee Morgan, un altre per a donar-li de menjar a part. Com admiro Art Blakey, energia en estat pur.