Ambros Chapel - Constants are changing (2011)

Amb Rome cridaren l'atenció dins de terres valencianes i aconseguiren els primers llocs en la premsa musical, elegit "Millor disc de l'any 2009" pel programa de ràdio El Club de Amigos del Crimen, reconeguts tant a nivell local com nacional pels principals mitjans escrits, inclús participant en el programa  Introducing in Bristol en la BBC. El seu debut suposava una forta aposta per un grup amb unes coordenades conegudes però mai tocades amb tanta lucidesa en aquest país. En el 2011 editaven el seu segon disc Constants are changing. Ja sense el factor sorpresa, ingredient que massa vegades sol suposar en la música indie un graó més. I a més tothom esperava el següent pas, i no defrauda, ací hi han millors cançons que en el predecessor, i en quant a so, d'acord, és un treball continuista, però en el bon sentit de la paraula, o siga, consoliden el seu caràcter britànic i post-punk. En aquest sentit són un grup anacrònic i fora de lloc, anacrònic pel que fa a la seva besant britànica dels anys vuitanta, i fora de lloc perquè aquest so no quadra en la Ciutat de les Arts de la Cleptocràcia, el seu lloc l'imagine més als carrers londinencs compartint habitatge amb Jarvis Cocker, Brett Anderson i Bernard Butler, vivint tots junts una altra versió diferent de l'eclosió britànica dels noranta amb The Cure i Joy Division mullant de foscor la música dels The Smiths, més que del glam de Bowie i T.Rex.

Una raó més que em porta a escoltar Ambros Chapel amb assiduïtat és la manca de la frescura i l'impacte de consum ràpid que sol anar associat al Hype indie setmanal i del que solc fugir com de la pesta, en absolut busquen agradar a nombroses masses de fans fàcilment seduïbles pels grups de cartell d'estiu, el seu primer guia és el seu instint artístic, única manera d'aconseguir obres d'art com aquesta. Començant per la portada, que encara que no m'ho confessen obertament per a mí és una clara al·lusió a la nuesa emocional i carnal dels dos primers discs de Suede. En contraposició a la manca d'un impacte a curt plaç, Constants ara changing et va seduint al seu ritme i amb cada escoltada, no és un disc per a llistes de ventes, és un disc per a crear escola, i que superat el factor sorpresa de Rome només cal esperar que el disc t'abduïsca, fet que ha tardat en ocórrer en el meu cas, però amb efectes aclaparadors en el mateix instant de connexió, aquesta és altra raó per a considerar-lo anacrònic, per ser un disc que necessita del seu temps per assaborir cada racó i cada aresta més que per a pre-escoltar-lo en els speakers de l'ordinador en la cua de tantes novetats. I a cadascuna de les protuberàncies que et vas trobant al disc, aquest  va creixent i creixent.

Les cançons estan treballades, arranjaments cuidats al detall i en aquest sentit també hi ha un avanç respecte al treball anterior. A partir d'influències força evidents, Bauhaus, The Cure, Joy Division, Echo and The Bunnymen, The Smiths, creuades amb bandes dels noranta des de Suede fins Pulp... els Chapel aconsegueixen el més difícil, un so propi, a més de donar caràcter a cada cançó. Amb un element molt poc cuidat en el rock actual com són les intros, passatges d'entrada que et fan endinsar-te en l'esperit de cada moment. I així aquesta agredolça foscor va desgranant-se cançó rere cançó ja des de New Nation que et posa en situació, el baix en primer pla, l'ambient Bauhaus, l'esperit d'Ian Curtis, també manifest en Survive, aquesta amb una part de guitarra final que ja li agradaria haver firmat a Bernard Butler, genial, i mentre els Editors i Interpol va desapareixent pel retrovisor a kilòmetres enrere, el disc va agafant cos amb els seus  característics ambients carregats que ja mostraren en Rome en cançons com Constants are changing i Kissing the doom, i tocant més el pop dels Smiths i els Echo més melòdics en cançons com Glorious Sunday, Call me away, Got an A, aquesta pur The Cure com Beyond my comprehension. Una fantástica Tears, single potencial que d'haver acomplit les premisses d'anacronisme i procedència esmentats abans, fàcilment estaria ben situada als rankins britànics en èpoques pretèrites. No serà el millor disc dels Ambros Chapel, d'això estic segur perquè continuen creixent, i augure un futur més fructífer en la mida que la seva besant més melòdica vagi impregnant-se de la seva característica foscor. Un gran disc, ric en tants matisos que segons qui l'escolte trobarà uns tresors o d'altres, i que creix a cada escoltada.Molt recomanable.

P.D: He d'agrair al grup per incloure No sé viure sense rock en els crèdits del disc i per envier-me una còpia. Tot un honor, moltes gràcies per la vostra confiança i espere tindre notícies vostres prompte. Salut i força