Aquest any era idoni per començar amb actitud Born To Run, però a poc a poc s'ha anat transformant en una pregària gairebé irrealitzable, un crit de We Shall Overcome. The Seeger Sessions o Springsteen buscant les arrels irlandeses i escoceses, la cançó més antiga d'aquest disc data de 1549 i és de procedència escocesa, gairebé res. Ni els propis fans fans solen considerar massa aquest disc pel tema de ser versions i per no estar present la E Street Band. Per a mi no és un disc menor en absolut, és un disc de primera. Pel que fa a que siguin versions, la cançó folk sempre ha d'anar lligada als temps que corren i com si estigués viva mutar i adaptar-se a la conjuntura, la cançó folk que només reviu el passat ha d'estar també present, però amb la finalitat d'estar a l'abast com a instrument d'expressió per als moments en els que és necessària per a llençar o per a protestar, si no és així llavors no estarà complint la seva funció. En aquest cas, com ja feien els mestres Seeger i Guthrie, Springsteen afegeix el seu segell, no només en la música, també en algunes cançons en les lletres amb versos que miren l'actualitat, d'altres com estan ja són actuals.
M'agrada el resultat, les preses microfòniques, bateria ambient i la seva intenció de donar protagonisme als cors. Reviu l'essència d'una època en que homes i dones es reunien al voltant del foc després de la collita o en festivitats per expressar-se com un ens unit demostrant el seu dolor, el seu descontent i la seva alegria cantant. En aquest aspecte la música actual ha perdut aquest poder que tenia abans, el sentit bàsic de la unió fa la força, i no vull dir que hem de recuperar aquests estils ara arcaics, tant és com i amb què música, com si vols agafar una cassola i abollar-la davant de l'ajuntament del teu poble fins que no et sentis el braç, en essència hem de reaprendre a interactuar entre nosaltres com aquests magnífics cors i com aquestes seccions de corda que s'entrellacen amb les de vent i piano, junts, per agafar més força, i dic força amb tota la connotació de la paraula, així que no hi ha títol més descriptiu que We Shall Overcome: Vencerem.
The Seeger Sessions s'ha convertit en el meu disc preferit del Boss del nou segle al costat de Wrecking Ball, per a mi són les dues cares d'una mateixa moneda. Bruce deixava a la seva vella banda per embarcar-se en una gira amb uns músics desconeguts i on el noranta per cent de les cançons eren noves en el seu repertori, digueu-me si això no és digne d'elogi, de la mateixa manera que si vol posar-se uns nous pectorals i llançar diatribes contra el sistema bancari i la presa de pèl de contracte social que tenim, doncs endavant, poques rockstars ho fan. El sorprenent és que va aconseguir actualitzar un cançoner oblidat, i quan dic actualitzar no em refereixo a un rentat de cara, em refereixo a una reinvenció de la tradició anglosaxona, aconseguint homenatjar Pete Seeger, artista que li inspira el disc i un dels majors activistes socials dels 60, el més roig, el més inaudit és que de nou aconsegueix triomfar a taquilla. Les cançons tenen força, són orgàniques, aquí a més de folk protesta, tenim espirituals, cançons de taverna, tonades de carrer, i el que és millor, un apropament al so New Orleans que clava sense parpellejar.
M'agrada el resultat, les preses microfòniques, bateria ambient i la seva intenció de donar protagonisme als cors. Reviu l'essència d'una època en que homes i dones es reunien al voltant del foc després de la collita o en festivitats per expressar-se com un ens unit demostrant el seu dolor, el seu descontent i la seva alegria cantant. En aquest aspecte la música actual ha perdut aquest poder que tenia abans, el sentit bàsic de la unió fa la força, i no vull dir que hem de recuperar aquests estils ara arcaics, tant és com i amb què música, com si vols agafar una cassola i abollar-la davant de l'ajuntament del teu poble fins que no et sentis el braç, en essència hem de reaprendre a interactuar entre nosaltres com aquests magnífics cors i com aquestes seccions de corda que s'entrellacen amb les de vent i piano, junts, per agafar més força, i dic força amb tota la connotació de la paraula, així que no hi ha títol més descriptiu que We Shall Overcome: Vencerem.
The Seeger Sessions s'ha convertit en el meu disc preferit del Boss del nou segle al costat de Wrecking Ball, per a mi són les dues cares d'una mateixa moneda. Bruce deixava a la seva vella banda per embarcar-se en una gira amb uns músics desconeguts i on el noranta per cent de les cançons eren noves en el seu repertori, digueu-me si això no és digne d'elogi, de la mateixa manera que si vol posar-se uns nous pectorals i llançar diatribes contra el sistema bancari i la presa de pèl de contracte social que tenim, doncs endavant, poques rockstars ho fan. El sorprenent és que va aconseguir actualitzar un cançoner oblidat, i quan dic actualitzar no em refereixo a un rentat de cara, em refereixo a una reinvenció de la tradició anglosaxona, aconseguint homenatjar Pete Seeger, artista que li inspira el disc i un dels majors activistes socials dels 60, el més roig, el més inaudit és que de nou aconsegueix triomfar a taquilla. Les cançons tenen força, són orgàniques, aquí a més de folk protesta, tenim espirituals, cançons de taverna, tonades de carrer, i el que és millor, un apropament al so New Orleans que clava sense parpellejar.
Aquestes sessions van partir de la participació de Springsteen en Where Have All the Flowers Gone: the Songs of Pete Seeger, el disc tribut al que va aportar We Shall Overcome, en aquell moment Bruce es va fer amb un bon grapat de discos del mestre Seeger i es va capbussar de ple en la carrera del cantautor. Normalment en aquest tipus de discos tribut, en l'estudi, es parteix d'una banda base a disposició del músic participant, però ja sabeu el llepafils que es posa el nostre Boss quan vol i alguna cosa li interessa de veritat. Al final, a través Soozie Tyrell, violinista de la E Street Band, va entrar en contacte amb una banda de músics que actuaven en una festa en la seva pròpia granja (que bé s'ho monta), i quan els va veure actuar va saber a l'instant que aquell so era el que estava buscant. Unes trucades i va tenir a la banda a la seva disposició per a una prova. Tots assegudets a les espera d'ordres, Bruce començà amb els acords de Jesse James i al moment tota la banda se li va unir en una sessió en la qual va sorgir la química i van aconseguir una magnífica We Shall Overcome per al disc tribut.
Aquest projecte estava en la seva agenda, exactament per l'any 1997, fins i tot abans que la E Street Band tornés a la càrrega. Amb el Greatest Hits i lo bé que sonava Murder Incorporated, la vinguda de la banda va ser inevitable, el cop de gràcia va ser el Live in New York del 2001. Més tard van treure The Rising aprofitant la conjuntura, el més acceptable i en general situat com el millor disc del Boss d'aquest segle, com a material original seu ho accepto a contracor, té moments brillants, però té altres que no em trago, és més, estic gairebé segur que la persona que va cridar pel carrer allò de "Bruce et necessitem!!" va ser realment Jon Landau disfressat amb unes ulleres de plàstic amb nas i bigoti. Bruce no va ser conscient que aquestes sessions aconseguien abstreure'l del seu entorn a través d'un grup de músics i pel simple plaer de tocar. I amb l'al · licient que suposa per a ells estar treballant mà a mà amb un mite del rock, que podria passar? que estigueren pendents de cada gest del seu nou director d'orquestra i que ho posessin absolutament tot de la seva part, amb l'afegit que Bruce es troba relaxat utilitzant el llenguatge de Pete Seeger, idoni per reinventar-se, es nota que connecta amb ell igual que Guthrie va connectar a Nebraska. Si t'agrada la música tradicional anglosaxona en el sentit més ampli i ancestral, trigues a endinsar-te en aquestes sessions, ho agrairàs, i jo ja trigo a punxar altra vegada el Live in Dublin, espectacular.
Els fans fans haurien d'agafar aquest disc i portar-lo
en processó per la seva ciutat. Aquest és Bruce Springsteen,
el que va obrir de nou les aigües del riu:
Aquest any Springsteen omplirà de nou els seus shows, i no tinc clar que ni la meitat dels assistents entenguin això que dic sobre We Shall Overcome, sobre la unió i totes aquestes pretensions de canviar les coses, a més, de nou la caravana Springsteen també serà utilitzada com a argument en contraposició a aquestes propostes de qualitat que disposen de menys difusió i també d'una escassa assistència en sales petites, és llei de vida, uns arriben a dalt i altres no, però aquest assumpte no té res a veure amb la música, per a mi no deixa de ser motiu de celebració que un xou basat en el rock arribi a tanta gent, siguin melòmans compradors, fonamentalistes springsteenians, o assistents d'ocasió.
Estic convençut que sap el camí que va prenent, em refereixo a Wrecking Ball, doncs endavant, és amo de la seva carrera, sempre ho va ser des del principi, cosa que molts es van deixar de banda, i com pocs pot fardar d'això, per que retrets?, t'agrada, l'escoltes, no t'agrada, doncs fora, per protestes efusives millor pintar una pancarta i enfilar cap a Moncloa, també pots invertir en màgia i emoció i anar a algun dels seus concerts. La bola de demolició té bones cançons, em ratifico. I a més em ratifico també en l'actitud, són les seves millors cançons des de fa molts anys, el continuo escoltant tot i les afirmacions que el qualifiquen de disc passatger en el reproductor, no tinc aquest problema, sóc fan fan i m'agrada, qualsevol raonament lògic ja no entra en els meus plans.
Estic convençut que sap el camí que va prenent, em refereixo a Wrecking Ball, doncs endavant, és amo de la seva carrera, sempre ho va ser des del principi, cosa que molts es van deixar de banda, i com pocs pot fardar d'això, per que retrets?, t'agrada, l'escoltes, no t'agrada, doncs fora, per protestes efusives millor pintar una pancarta i enfilar cap a Moncloa, també pots invertir en màgia i emoció i anar a algun dels seus concerts. La bola de demolició té bones cançons, em ratifico. I a més em ratifico també en l'actitud, són les seves millors cançons des de fa molts anys, el continuo escoltant tot i les afirmacions que el qualifiquen de disc passatger en el reproductor, no tinc aquest problema, sóc fan fan i m'agrada, qualsevol raonament lògic ja no entra en els meus plans.
Annex cançons:
Old Dan Tucker és potent, admet que no la considero una bona opció per a enganxar, tosca com l'aspart però deixant clar de què va això, és una de les antigues, datada de 1843. Encara que la primera que em va cridar realment l'atenció va ser Jesse James, aquest tipus de cançons són les que ens fan falta, atribuïda a Billy Gashade, i reescrita per Woody Guthrie a partir d'un estàndard tradicional convertint-la en una cançó protesta amb Jesse James com el primer antisistema, un bandit que "he stole from the rich and he gave to the poor" aquest és l'esperit. Mrs McGrath una cançó datada de 1815 però que va ser un dels himnes del moviment dels republicans irlandesos de 1916, aquí Springsteen ja ha creuat l'Atlàntic per primera vegada, i ho torna a fer amb Froggie Went a Courtin cançó escocesa datada de 1549. Arriba una de les meves preferides, la que teniu en el vídeo Oh Mary Don't You Weep, espiritual negre que va adoptar el moviment pels drets civils. I aquí és on us solto que, val bé, potser el Soul s'ofegués quan el riu es va desbordar, però aquest tipus el té dins, i aquest cop va arribar a ell per la porta del darrere, pels seus orígens, pel gospel i els espirituals negres, el mateix us dic de Eyes on the Prize altra cançó que va adoptar el moviment pro-drets civils en veu d'Alice Wine, una de les més grans activistes. I per favor, escolteu Jacob's Ladder, basat en la bíblia, encara que fos de l'església tal com la utilitzava Seeger funcionava com a bàlsam i regenerant, un himne per a la resistència i les forces de flaquesa, My Oklahoma Home és preciosa, la versió del Live in Dublin no us la podeu perdre, perfecta per a aquest Dust Bowl polsegós que encega els nostres ulls. Pay Me My Money Down la podrien entonar els que van perdre les seves empreses mentre esperaven els pagaments no percebuts per l'administració, per als qui pateixen les retallades en educació i per als qui els hagin rebaixat el sou en un acte de repressió sense embuts. We Shall Overcome, una de les cançons protesta més grans mai creades, primer hem que projectar, com ho fa aquesta cançó, Vencerem, interioritzar i creure-s'ho, si fallem en lo bàsic estem perduts. Una altra de les meves preferides How Can a Poor Man Stand Such Times and Live, el títol ja ho diu gairebé tot, encara que aquí Springsteen va fer el que ja gairebé ningú s'atreveix, va afegir versos per donar-li sentit de cara als fets esdevinguts a New Orleans amb l'huracà Katrina, i sobre com el govern va deixar morir negligentment a milers de persones.
Heu d'aconseguir si no teniu l'edició ampliada en què podreu trobar Bring 'Em Home, una cançó anti-militarista que va escriure Seeger contra la guerra del Vietnam, amb algun vers afegit en l'última versió de Jim Musselman en relació a l'Iraq, Springsteen també va afegir alguna línia més, aquesta cançó mostra el so cap a on volia dirigir-se, possiblement la llavor de Wrecking Ball. I finalment una meravella en directe American Land, Inspirada per He Lies in the American Land, un poema d'Andrew Kovaly que va musicar Pete Seeger, una cançó que parla de la gent que va fer America, de tots els immigrants que van arribar des d'Europa, gent descontenta que escapava d'una situació precària.
Old Dan Tucker és potent, admet que no la considero una bona opció per a enganxar, tosca com l'aspart però deixant clar de què va això, és una de les antigues, datada de 1843. Encara que la primera que em va cridar realment l'atenció va ser Jesse James, aquest tipus de cançons són les que ens fan falta, atribuïda a Billy Gashade, i reescrita per Woody Guthrie a partir d'un estàndard tradicional convertint-la en una cançó protesta amb Jesse James com el primer antisistema, un bandit que "he stole from the rich and he gave to the poor" aquest és l'esperit. Mrs McGrath una cançó datada de 1815 però que va ser un dels himnes del moviment dels republicans irlandesos de 1916, aquí Springsteen ja ha creuat l'Atlàntic per primera vegada, i ho torna a fer amb Froggie Went a Courtin cançó escocesa datada de 1549. Arriba una de les meves preferides, la que teniu en el vídeo Oh Mary Don't You Weep, espiritual negre que va adoptar el moviment pels drets civils. I aquí és on us solto que, val bé, potser el Soul s'ofegués quan el riu es va desbordar, però aquest tipus el té dins, i aquest cop va arribar a ell per la porta del darrere, pels seus orígens, pel gospel i els espirituals negres, el mateix us dic de Eyes on the Prize altra cançó que va adoptar el moviment pro-drets civils en veu d'Alice Wine, una de les més grans activistes. I per favor, escolteu Jacob's Ladder, basat en la bíblia, encara que fos de l'església tal com la utilitzava Seeger funcionava com a bàlsam i regenerant, un himne per a la resistència i les forces de flaquesa, My Oklahoma Home és preciosa, la versió del Live in Dublin no us la podeu perdre, perfecta per a aquest Dust Bowl polsegós que encega els nostres ulls. Pay Me My Money Down la podrien entonar els que van perdre les seves empreses mentre esperaven els pagaments no percebuts per l'administració, per als qui pateixen les retallades en educació i per als qui els hagin rebaixat el sou en un acte de repressió sense embuts. We Shall Overcome, una de les cançons protesta més grans mai creades, primer hem que projectar, com ho fa aquesta cançó, Vencerem, interioritzar i creure-s'ho, si fallem en lo bàsic estem perduts. Una altra de les meves preferides How Can a Poor Man Stand Such Times and Live, el títol ja ho diu gairebé tot, encara que aquí Springsteen va fer el que ja gairebé ningú s'atreveix, va afegir versos per donar-li sentit de cara als fets esdevinguts a New Orleans amb l'huracà Katrina, i sobre com el govern va deixar morir negligentment a milers de persones.
Heu d'aconseguir si no teniu l'edició ampliada en què podreu trobar Bring 'Em Home, una cançó anti-militarista que va escriure Seeger contra la guerra del Vietnam, amb algun vers afegit en l'última versió de Jim Musselman en relació a l'Iraq, Springsteen també va afegir alguna línia més, aquesta cançó mostra el so cap a on volia dirigir-se, possiblement la llavor de Wrecking Ball. I finalment una meravella en directe American Land, Inspirada per He Lies in the American Land, un poema d'Andrew Kovaly que va musicar Pete Seeger, una cançó que parla de la gent que va fer America, de tots els immigrants que van arribar des d'Europa, gent descontenta que escapava d'una situació precària.
M'agrada el camí que va obrir amb aquestes sessions, Bruce va trobar un
altre propòsit per la seva música, l'arruga de Bruce sona de meravella
per aquí.
2 Comentaris
Genial entrada Txals !!! per mi és també un dels seus millors àlbums... imagina't una gira "Wrecking Ball" amb la Sessions Band....uffff
ResponEliminaSeria senzillament brutal. Amic, demà ens vegem en Barcelona a veure al nostre pare adoptiu.
EliminaSalut mestre