Novetats 2018

header ads

Rage Against The Machine - The Collection (2010)

La història del rock ha tingut en Rage Against The Machine als únics que van ser capaços a principis dels 90 de fusionar el metall i el rock més dur amb altres estils, donant un bon cop de puny en taula fent espavilar una escena, on començava a fer molta pudor, i els màxims portaveus del rock conduïen amb desídia i molta caspa.
Rage Against the Machine va guanyar la aclamació dels fans per la seva música altisonant, ferotgement polèmica, que elabora consignes diatribes esquerranes contra el corporativisme dels Estats Units, l'imperialisme cultural i l'opressió del govern en un còctel Molotov de punk, hip-hop, i thrash.

La seva discografia està formada pels treballs: Rage Against the Machine (1992), Evil Empire (1996), The Battle of Los Angeles (1999) i Renegades (2000). A l'espera de que treguin noves cançons, aquest merescut recopilatori repartit en 5 cd's més l'alicient del concert Live At The Grand Olympic Auditorium (2003).

Els Rage van aparèixer en el Rock in Rio de Madrid, i pujaren el nivell d'un festival que la veritat em feia un poc de fàstic (la presència de Jane's Adiction i Cypress Hill ajudaren també). Ara els Rage tornen a estar en peu de guerra, des de feia 5 anys, els triunfitos d'Anglaterra aconseguien posar les seves cançons com n º 1 en vendes per Nadal, però aquest any es va desencadenar una campanya per Internet que ha aconseguit desbancar a favor del clàssic de Rage Against the Machine i la seva cançó "Killing in the name of ".
La BBC els va convidar la setmana passada a tocar en directe la seva cançó sempre que es comprometessin a censurar l'última part (això de dir 'FuckU' i 'motherfucker' a la ràdio oficial no es pot). Per descomptat, ells van accedir i quan va arribar l'hora de l'última estrofa de la cançó va passar el que havia de passar. Censura i tall ràpid: BBCLive
El rock m'agrada en quasi totes les seves formes, però independentment d'estils m'agraden més aquells que diuen les coses clares i a la cara, sense amagar-se darrere de floritures poètiques amb molta cura lingüística (que reconec que jo no tinc) i amb molts detalls preciosistes, però que no mostren el seu veritable rostre, o amaguen una falta de continguts, de vegades amb covardia, altres amb supèrbia o orgull. És per açò que als Rage els tinc sempre molt presents i els utilitze de vara de mida per a tots els altres grups que escolte de Rock dur. Des de que els Clash ja no hi són, la revolució té un nou nom propi: Rage Against The Machine.

A continuació i si t'interessa una petita biografia que he confeccionat dels Rage amb retalls d'ací i d'allà: Rage van començar a Los Angeles en els anys 90 de les restes d'un nombre de grups locals: el vocalista Zack de la Rocha (el fill de l'artista chicano Beto) va sorgir de les bandes Headstance, Farside, i Inside Out, el guitarrista Tom Morello (el nebot de Jomo Kenyatta, el primer president de Kenya) ve de Lock Up, i el bateria Brad Wilk tocava amb el futur líder de Pearl Jam Eddie Vedder. Arrodonit pel baixista Tim Bob (àlies Tim C), un amic de la infància de De la Rocha, Rage va debutar el 1992 amb un casset autoeditat, auto-titulat 12-cançó amb la cançó "Bullet in the Head" que es va convertir en un èxit quan es va publicar aquell any.

La cinta els va possar en contacte amb Epic, i el seu salt a les Grans Lligues no va passer desapercebut pels detractors, que van posar en dubte la integritat revolucionària de Rage Against the Machine amb la decisió de alinear-se amb l'empresa mare de l'etiqueta, el gegant Sony. Sense immutar-se, el quartet sorgit a finals de 1992 amb el seu àlbum debut homònim oficial, va aconseguir dos grans èxits "Killing in the Name" i "Bombtrack". Després vindria la gira amb Lollapalooza i el seu suport a grups com FAIR (Imparcialitat i Exactitud en la Informació), Rock for Choice i Refuse & Resist, Rage va passar un tumultuós període de quatre anys rodant amb el seu disc; tot i els rumors d'una separació, van tornar el 1996 amb "Evil Empire", que va entrar directament a la llista d'àlbums d'EUA en el número u i va anotar un hit amb "Bulls on Parade". Durant l'any 1997, el grup va unir forces amb el supergrup de hip-hop Wu-Tang Clan per a una gira d'estiu i es va mantenir actiu en el suport de diverses causes polítiques d'esquerra, incloent un concert controvertit benefici per a Mumia Abu-Jamal, un pres condemnat a mort en 1999 . "The Battle of Los Angeles" el mateix any 1999, també va debutar en el número u i disc de doble platí a l'estiu següent. A principis de 2000, de la Rocha va anunciar plans per a un projecte en solitari, i la banda va realitzar un show incendiari fora del recinte de la Democratic National Convention a l'agost. Al mes següent, el baixista Commerford va ser arrestat per conducta desordenada en els MTV Video Music Awards arran de la seva estranya interrupció d'un discurs d'acceptació de Limp Bizkit, en què es va pujar al cim d'una estrucutra de 5 metres i es gronxava endavant i enrere, molt bo, jo no ho haguera fet millor.

Els plans per a un àlbum en viu van ser anunciats poc després, però a l'octubre, De la Rocha va anunciar sobtadament la seva sortida de la banda, sorpresos, però no enfadat, la resta de Rage va anunciar plans per continuar amb un nou vocalista, mentre que de la Rocha es centrava en el seu àlbum en solitari, que estava programat per incloure col.laboracions amb artistes consagrats del hip-hop com DJ Shadow i El P of Company Flow. Desembre del 2000 va veure el llançament de l'últim àlbum d'estudi de De la Rocha amb la banda, produït per Rick Rubin i amb el títol "Renegade", amb gairebé una dotzena de versions de hip-hop, rock, i punk com EPMD, Bruce Springsteen, Devo, els Rolling Stones , els MC5, i més. El 2001, Morello, Wilk i Commerford formaren Audioslave amb l'ex vocalista de Soundgarden Chris Cornell, i el grup va llançar el seu àlbum debut a finals de 2002. Amb un àlbum en solitari de la Rocha encara no anunciar, Epic finalment va llançar l'àlbum concert llargament promés "Live at the Grand Olympic Auditorium" el Nadal de 2003.

La reagrupació va tindre el seu punt d'origen en abril del 2007, Morello i De la Rocha toquen junts un acústic, uns dies després ajunten la banda i comencen de nou amb la pol·lèmica que sempre els ha acompanyat, sent els abanderats de la lluita anti-globalització, i posant el dit en l'ull de l'administració Bush. En aquest mateix concert es va desencadenar la polèmica quan van tocar "Wake up" al intermedi Zack va donar un dels seus comuns discursos en l'època d'apogeu de RATM, citant Noam Chomsky sobre els Judicis de Nuremberg, dient que si els polítics actuals de EUA fossin jutjats amb les mateixes lleis que els nazis després de la Segona Guerra Mundial, que tots haurien de ser penjats fins a la mort, perquè són criminals. Dies després, la cadena de notícies Fox va dir que RATM pensa que haurien assassinar a tot el gabinet de l'administració de Bush.

El 28 i 29 juliol 2007 van tocar al festival Rock The Bells al seu pas per Nova York. En ell, abans de la cançó Wake Up (aixeca't, en català), Zack va defensar la banda del que va dir la Fox dient:
Fa un parell de mesos, aquests feixistes fills de puta a la Fox News Network van intentar posar a aquesta banda en una cantonada suggerint que vam dir que el president hauria de ser assassinat. No, el que vam dir va ser que hauria de ser portat a un judici com un criminal de guerra i després hauria de ser penjat i disparat. Això és el que vam dir!. I no ens desdirem en la nostra posició perquè els veritables assassins són Bush i Cheney i tota l'administració, per les vides que han destruït aquí i a l'Iraq. Ells ho són. I el que ells van rebutjar emetre era molt més provocatiu per a mi i per als meus companys: Que aquest sistema s'ha convertit en una cosa tan brutal i viciós i cruel que necessita començar guerres i treure benefici de destrucció arreu del món per poder sobreviure com a potencia mundial. Això és el que vam dir!. I rebutgem no romandre de peu, rebutgem que ens donen pel cul ,en aquesta postura no només pels pobres nens que estan sent abandonats al desert per morir, sinó també per als joves de l'Iraq, el poble de l'Iraq, les seves famílies i els seus amics, i els joves que romanen de peu i resistint l'ocupació dels EUA cada dia. I si veritablement volem acabar aquesta puta miserable guerra, hem de romandre de peu amb la mateixa força que romanen de peu la joventut de l'Iraq cada dia, i portar aquests fills de puta als seus genolls. Wake up ...

Com sempre Brutals

Publica un comentari a l'entrada

2 Comentaris

  1. El seu primer disc em va volar el cap, tots els seus discos molen però com el primer cap. Vaig tindre l'oportunitat de veure'ls fa uns anys i van estar brutals.

    Salutacions!

    ResponElimina
  2. Ni que ho digues, el primer disc ens va volar el cap a més d'un. Per desgràcia no he tingut la sort de veure'ls en directe.
    Au Juanvi, salut

    ResponElimina