N'estic fins als collons que lletres que vaig escriure fa 30 anys ['L'estaca'] encara siguin vigents
Autor: Lluís Llach i Grande (Girona, 1948), músic i cantautor català.
Font: La va dir el 10 de juliol del 2010 a la manifestació sobiranista de Barcelona.
Agafada del blog Diccitionari
2 Comentaris
La figura d'en Lluís Llach és ben estranya musicalment parlant. Va superar a la majoria de gent de la Nova Cançó sense renunciar al català i amb un compromís polític molt ferm. També va saber adaptar-se als nous temps, cosa que quasi ningú de la Nova Cançó va fer, i dintre uns paràmetres ha acceptat que més gent que no seguia uns certs paràmetres (deixem caure en el tòpic, els del típic cantautor, siguin de caire més brasiler, més nord-americà, o més afrancesat), com per exemple, recordo una entrevista que el Llach portava una samarreta dels Pets, del seu segon disc, o col·laborar en una cançó amb els Sangtraït. I encara que moltes de les seves coordenades no m'agraden gens (una certa autocomplaença, un deix d'afectació) si que puc reconèixer que un disc com I si canto trist... és avançat a la seva època i que ja augurava la barreja d'estils o que musicar un poema no tenia de sinònim de matar d'avorriment. Salutacions!
ResponEliminaJo tampoc soc fidel seguidor de Llach, al igual que tu, l'admire més per aconseguir sortir del encasellament polític que va sofrir. Una anècdota que m'agrada molt i que vaig viure: Va vindre a la meva ciutat a fer un recital, les faccions més polítiques acudiren unflats de goig amb banderes ben grans, i Llach davant aquell panorama va dir directament: - A mi les banderes no m'agraden gens ni mica.
ResponEliminaLlach per damunt de tot se deu a la seva música, per damunt de tot és un poeta, i a més canta amb l'idioma que sa mare li ensenyà.
Gràcies Nahim, un abraç