Mox - Tuactes i rebomboris (2015)

...dis-me que visc en un somni, perquè espere un món molt millor, dis-me que soc somiador, viure amb els rebomboris, i un poc de llum i de sol...

 Tuactes i Rebomboris és el tercer disc dels puçolencs Mox, segon amb la seva particular fusió de rock i tradició, mullat amb la millor absenta de Puçol. 

Palifonies ja va ser ressenyat aquí, debilitat absoluta d'ençà que el vaig escoltar per primera vegada, no és d'estranyar que amb el seu segon disc guanyaren els Sons de la Mediterrània, doncs tenen personalitat pròpia, han sabut agafar aquesta idea que feia temps semblava rondar en pinzellades per ací i per allà però que mai s'havia portat a terme de manera tan concreta. Han trobat així el seu lloc al bell mig de l'actual escena musical, són prou uns compassos per saber que són els Mox, un so poderós que a més de pujar el volum agafa aquestes línies melòdiques de la tradició i les porta a una altre plànol de connexió amb el present, no hi ha res pretensiós en la seva actitud, la gràcia brolla de manera natural, els power-chords secs de la guitarra, apuntalat de manera contundent per la secció rítmica i juntament amb els enarborats riffs de la dolçaina semblen haver estat junts de sempre.

Amb Tuactes i Rebomboris continuen el seu particular camí amb nou cançons on de nou passen les tonades tradicionals pel seu filtre de base rock-modern, un disc continuista en quant a l'estil i com a consolidació del seu caràcter, però aquesta vegada ja sense el factor sorpresa, si disposa d'uns arranjaments més treballats i una producció més acurada. I digueu-me entusiasta si voleu, però aquest disc en conjunt és clarament superior a Palifonies, un avanç cap endavant que és quedaria en res si no anara acompanyat d'unes bones cançons, amb unes tonades ben empastades, enganxós i eufòric, unes lletres que et posen la vitalitat en un puny, amb l'optimisme per bandera i convertint aquesta remor de molts, en crit enlairat d'hedonisme i joia musical per a ballar amb orgull els sons de la terra, com no, amb la insurgència preparada a boca de canó.


Aquest tractat de tradició i rock comença amb la dansà "Alegries de Miliet", declaració d'intencions moxiana de balla i viu el present, perfecta per a la benviguda, si, són els Mox. Continua la malaguenya "Barat a un gest", una d'aquestes cançons que et posa la pell de borró, amb tornada a dos veus d'autèntic goig "...barat a que em feres cas jo et donaria la lluna..." enganxosa, imagineu una ràdio fórmula que hagués absorbit la tradició de la mateixa manera que el rock de base blues, doncs aquesta és idònia, molt gran. La seguidilla "La nostra guerra" em sona a folk-rock elèctric dels seixanta per la cadència del seu rascat de guitarra, cançó de germanor esperançadora i d'anar contracorrent amb el cap ben alt, atenció a la part de dolçaina que em sembla sublim.  Altra novetat són les balades, baixen les revolucions amb "Trista tarantel·la" la dolçaina plora i el vers es lamenta "...jo no soc res sense tu...". En el cant de batre "Si el poguera partir" allò que s'apuntava respecte a "Omega" i en la Marxamora de Paligfonies, pren la seva dimensió astral, ací està musicalment a un altre nivell superior, sublim, creen un ambient eteri per a trencar-lo amb ritme cap al rock amb una guitarra desbocada, això és molt gran, els Mox van endavant amb consistència i bones cançons.

I el nivell no baixa, continua el fandango "Tuactes i Rebomboris" amb una intro instrumental guitarra i dolçaina ma a ma, i uns cors que sense sortir-se'n de context rosen l'espagueti western amb Toni Rojas i Tiko (Kave Kanem, Acid Cookies), versos que són tan universals i que al mateix temps parlen de l'essència somiadora i insurgent de vena moxiana "...dis-me que visc en un somni, perquè espere un món molt millor, dis-me que soc somiador, viure amb els rebomboris, i un poc de llum i de sol..." el seu "viu i deixa viure" llençat contra "...els malparits que ixen per televisió...". El mig temps "J" és construït amb molt de gust al voltant del ritme i la guitarra suggerent que acompanyen la interpretació tradicional de Toni Rojas que pren més protagonisme "obre el portell de la séquia i regarem tot el hort, convé regar-se l'estima si va secant-se la saó". El pas marcial de l'Epíleg apropa la cavalcada de manera magistral als sons hard-rock de besant zeppeliniana sense treure els peus de la marxal amb Toni llençant lletanies al vent. Finalitza el disc el Cant de batre de la tia Leonor de Genovés amb la presència de l'inefable i ja mític Pep Gimeno tancant aquest cercle, deixant clar que en essència és la tradició valenciana l'esperit d'aquesta mescla musical.

Les dolçaines estan enregistrades sense estridències i sense perdre la força, com a Palifonies, però ara les parts de guitarra mostren altres matisos, i al riff rítmic i monolític se li sumen arpegiats més detallistes i línies melòdiques que reforcen el motiu principal, també acústiques, els cors d'acompanyament en algunes de les cançons embolcallen el sentiment de grup, i la veu de Redo continua socarrona i per domesticar, part fonamental per a que no perda la seva essència rockera, i que com ja és habitual, aconsegueix una convivència única en contrast amb la veu de Toni, aclarint de manera definitiva la incògnita de modern cap tradició, o tradició cap a modern, fent-ho tot u. 

El seu secret està en el sabor que te la seva música a l'absenta tan bona que fan per Puçol, potent i dolça, l'equilibri perfecte, quan t'adones ja és massa tard, et veuràs balancejant la pelvis, movent el cap i pegant amb el peu contra terra al seu ritme, amb les tonades tradicionals posant-te la pell de borró, tot sense llastrar la seva besant rockera-festiva, una cosa que ben mirat i en termes de tradició, molt poques vegades s'ha vist a estos nivells de rock'n'roll. Autèntic absenta'n'roll amb denominació d'origen moxià d'essència somiadora i insurgent.

Per Chals Roig



Foto del grup per Jordi Mira (de l'entrevista a l'Enderrock)
Podeu escoltar-lo al Bandcamp:
Mésdemil: https://mesdemil.bandcamp.com/album/mox-tuactes-i-rebomboris
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada