Any rere any sóc més conscient, si és que això és possible, de les meves debilitats musicals. Ho confesso, donaria la vida pel countri. Cada vegada més m'apropo a aquests tipus de música, d'arrels, de veritat, fora de tota modernitat, i ho faig en les seves innombrables modalitats, ja sigui countri pròpiament dit, bluegrass, rockabilly, honkytonk, hillbilly, cajún, el so característic de Nashville o la tan mitificada "americana". Però això només són etiquetes, parlem de la sonoritat d'Amèrica i Canadà a vegades completament contaminada per l'essència Irlandesa o pel pebre mexicà. Parlem de violins, de banjos, harmòniques, acordions i trompetes... perquè no? parlem de meravelloses steels guitars, de collonuts contrabaixos... Parlem de música d'arrels, de la mateixa essència de la música, dels seus orígens, de la seva veritat i la seva puresa, amb tots els ets i uts sense enganyar a ningú. Podem escoltar als clàssics, podem escoltar als mítics Old Crown Medicine Show reviure a les llegendes del countri-folk, podem sentir recorre pels nostres pulmons l'aire alternatiu dels Elliott Brood o simplement relaxar-nos al sofà i meravellar-nos amb la bellesa de Lambchop, o el regust pop dels Decemberists o per aquells viatges d'anada i tornada d'un vell Steve Earle de Mèxic a Nova Orleans. No sé què dir més, aquesta música és molt gran. Sempre podem trobar artistes que estirant de la tradició aconsegueixen crear cançons sorprenentment fresques. Un dels més grans entre els grans d'aquesta tradició musical arrelada en el countri americà però enriquida amb sonoritats d'arreu del món és sense cap mena de dubte Howe Gelb i els seus Giant Sand, pot ser més propers a Lambchop, Calexico o a aquells Uncle Tupelo que després van evolucionar en una de les bandes més importants d'aquest segle, una tal Wilco, però que poc o res tenen a veure ara amb els seus inicis. Gelb té una excel•lent carrera en solitari, per exemple trobem aquell magnífic "Snow angel like you" que encara es contorneja a l'estanteria de casa dia rere dia, amb aquelles delicioses melodies de "But I did not" i "That's how things get done" però descaradament crec que es llueix quan es deixa acompanyar com uns Lambchop de carretera i manta, es a dir, amb músics d'indubtable qualitat. Aleshores és quan abandona a Howe Gelb i es fa dir Giant Sand, i llavors és quan la seva música passa a ser de notable a mítica e imprescindible. "The love song" de 1988 és molt gran., i "Center of the Universe" (92) i "Ramp" (94) i...., sí, "Tucson" del 2012 també ho és, és el disc més gran i ambiciós que Gelb ha fet mai i farà mai amb els Giant Sand. A més a més subtitulen "Tucson" com a "òpera countri rock", una definició acollonant!. Estem davant d'un disc de dimensions galàctiques pot ser per això signen com a Giant Giant Sand.. i quina portada! i quines cançons! i quina música!!!
Tot allò que és característic de la música de Howe Gelb ho trobem sobradament a "Tucson", però més i millor. El seu caliu, la seva aventura pel desert, sons fronterers, countri-rock d'etiqueta, molta classe, i riques i belles sonoritats ambientals americanes però sempre deixant-se contaminar pel so del Lobos, Ry Cooder, Waits... A més a "Tucson" trobem una història que està present durant tot el disc, una història que parla d'un home que esgotat de portar una vida de merda decideix un bon dia agafar la seva bicicleta, i travessar el desert per viure aventures siguin reals o no per a ell. Considero aquest disc com una puta obra mestra, i ho puc dir després d'escoltar el disc infinitats de vegades sota tot tipus d'estats anímics, encara que no és un treball fàcil. És un d'aquells treballs que requereix un esforç per part nostre perquè l'anirem descobrim a poc a poc, ens guanyarà amb el temps, ens donarà confiança i trempera, és possible que al principi no acabem d'entrar del tot en el seu discurs, que no connectem amb la seva essència o trobem a faltar aquella cançó que de primeres ens deixi sense alè però us puc assegurar que les millors cançons d'aquest disc no ho semblaran al principi i només en serem conscients quan la nostra relació amb ell esdevingui estable i perduri en el temps. És fàcil acabar embruixat davant de cançons com "Forever and day", "Plane of excistence" i "We don't play tonight", o viatjar al paradís amb la inicial “Wind blown waltz”, bonica perquè sí, però a l'interior de "Tucson", al seu nucli, s'oculten els grans temes de veritat, encara que de moment no sigui evidents, estan a dins sense cap dubte, esperant ser descoberts. "Tucson" s'ha ficat al meu genoma i no només corre per les meves venes, aquí trobarem tresors, diamants i or pur. Fins i tot Robbie Robertson signa un tema!!, una versió collonuda de Gelb. De les cançons esmentades afegiría les que a dia d'avui són les meves preferides: “Lost Love”, “Undiscovered country” i “Thing like that”, però demà seran unes altres, per exemple la versió "Cariñito" que tinc la seguretat que mai m'abandonarà. Res més suckers, ... I'm on my way...
Per Nikochan
Escrit originalment a Nikochan Island
.jpg)
){kind=link}
0 Comentaris