Entrevista a Jose Domingo: En la distancia (2011), la psicodèlia mediterrànea.


Jose Domingo acaba de publicar 'En la distancia'. Cantant de Psychoine, grup encara en actiu i amb el qual acaba de finalitzar per les presons de Catalunya un festival itinerant amb el nom de 'El Patio'. Aquest, el seu segon LP en solitari, és un projecte audiovisual auto-editat difícilment catalogable, com diria el propi Jose Domingo: polièdric. Cançons complementades amb un curt de video-art d'on s'extreuen els videoclips 'Lejos en mí' i 'Lunar'. Gravat i barrejat per Puter i Jordi Herrera en La Puerta Cósmica de Palam (Palma de Mallorca) els qui a més participen activament, amb l'ajuda d'individus de la fauna i flora pròpiament mediterrànies, Xisco Albéniz (La Búsqueda), Pep Toni Ferrer (Oliva Trencada), Jaume Pla (Mazoni), María Rodés (Oníric)... 



Per sort he conegut gràcies a un company comú a Jose Domingo, em va mostrar el seu Bandcamp i quan li vaig polsar al play em vaig quedar totalment stoned, sense capacitat de reacció, "fotre!" li vaig dir, "en Picasso ets com un Tom Waits passat d'àcid, és genial, un Carlos Gardel perdut en un after hour en Cuando tu te vas... amb l'emoció l'hi vaig fer escoltar a Nahim, un bon amic i gironí com Jose, de qui tinc en compte la seva opinió, i no tenia dubtes, el Bowie dels primers discos, això sí, un David Bowie tocat per la tramuntana en cançons com Dime que sí.

La proposta de Jose més que revisitar un estil reproduint el so del rock psicodèlic dels 60 a cop de hammond, fa de la psicodèlia una manera de veure la vida, una distorsió de lo quotidià amb una enginyosa ironia de vegades difícil de detectar, sota aquesta visió particular de la seva psyche és capaç de transformar un simple bolero, un tango, un blues o un folk, i al·lucinar-los amb una instrumentació sense prejudicis, harmonium, lap steel, contrabaix, òrgan, acústiques, elèctriques, trompeta... atents al doble joc de baix elèctric i contrabaix de Hablo poco, la col·laboració amb María Rodés, també a tenir en compte, d'aquesta xicona tinc que escoltar amb deteniment el seu disc en solitari.






En la distancia traspassa la barrera anglosaxona que habitualment sol apoderar-se de gran part de l'esfera artística nacional, alimentant aquestes influències foranes amb els aromes i les particularitats de l'entorn que ha estat testimoni de la seva creació artística en una evolució lògica, al mateix temps que lisèrgica de la idiosincràsia mediterrània. Però qui millor per explicar una obra que el seu propi autor? Deixo els meus retorçats arguments, que ho expliqui el propi protagonista:

- Quines influències penses que t'han marcat més?

A nivell musical, crec que quasi tot lo que escolto és una possible influència.
Tot i que considero que no només m'influencia la musica, també una imatge, una
pel·lícula, una experiència, un gest...una mirada. Soc molt visual i a l'últim disc
apareixen molt els colors...tot son influències. Per crear s'ha de estar el
màxim d'obert possible.


- I en el disc?

Quan gravàvem els disc realment no teníem ni idea de cap a on tiràvem, només
tiràvem lliurement sense prejudicis...
En principi el llenguatge es el rock-psicodèlic-mediterrani. Al cantar en
castellà ha canviat una mica el meu punt de vista, conscient o inconscientment,
i ja no m'atreu tant lo anglosaxó. M'exciten més la creativitat les sonoritats
del mediterrani que tinc al cap. El mar en concret. Al gravar el disc a
Mallorca, crec que el fet de estar envoltat de mar, la llum, en téntol
general...crec que la influència real és aquesta circumstància situacional, més
que referències musicals. Crec que ara mateix tinc una visió musical molt
críptica i polièdrica. Cada cançó podria tenir 10 influències diferents.
No crec gaire en el "voldria que aquesta cançó sonés a tal altre de X artista",
sinó a voler expressar-se lliurement.


- Els teus LP preferits?

Evidentment la pregunta es complicada...i com estic una mica 'adormilao', te diré
uns quants...clàssics.
Qualsevol de Rolling Stones...un en concret...Sticky fingers...crec que hi ha
cançons irrepetibles... 'Can't you hear me knocking', 'Bitch' o 'Moonlight mile' son
cançons que considero joies absolutes. Però a tots els àlbums d'ells pots trobar
un joc de composició, interpretació i frescor com només ells saben fer en el
rock and roll. Van al grano...
 

El del plàtan de la Velvet Underground... és una icona (dona la casualitat que
les dues portades dels discos que he triat fins ara son obres d'Andy Warhol,
pura i alegre coincidència).
Aquest disc me sembla d'un descaro i atreviment radical. A nivell compositiu les
cançons son perfectes. La interpretació és d'actitud però darrera sembla haver un
concepte clar avangarde NY, que te tomba...preciós, sòlit i molt arriscat...en
el seu moment devia ser un flash.

Un autor fetiche meu és el incommensurable Serge Gainsbourg...meravellós. El seu
àlbum  'Histoire de Melody Nelson' em fascina. Un poeta que renuncia a cantar,
unes lletres d'ironia perversa brillants, uns arranjaments sofisticats quasi de
música clàssica. Pop preciosista. A part d'aquest àlbum te mil cançons que
considero obres mestres com, 'Intoxicated man', 'Sous le soleil exactement',
'Baudelaire', 'La noyee'...etc.

I no sé, mira, per últim i no per això menys important que els anteriors, un de
David Bowie (otro que tal baila)...el Hunky Dory. Totes bones...deu ser que amb
un ull de cada color es veu tot d'una manera especialment bonica.


- Per què una discogràfica francesa en el primer LP?

Després de la meva participació en la pel·lícula d'Emmanuel Clemenceau 'La
frontera' i de l'amistat que va sorgir entre nosaltres, anava freqüentment a
Paris i una nit després de tocar al lloc més cool del moment, le PARIS PARIS, 
van venir un 'duendecillo' a dir-me que tenia una discogràfica petiteta i que
estaria interessat en treure un disco de lo que acabava de veure i li vaig dir
que trobés un estudi i ho faria. Immediatament després va aparèixer un altre
homenet que me va proposar que si volia gravar al seu estudi alguna cosa, varem
brindar tots llargament i l'endemà ja teníem les tres primeres cançons del disc.
així de curiós.


- Com ha sorgit la col·laboració amb Maria Rodés (molt bona també per cert)?

Moltes gràcies.
Per casualitat i per internet varem connectar molt musicalment.
Va venir a un concert meu. Després varem tocar junts en unes sessions del cicle
Sobretaula de Bankrobber (dos artistes al voltant d'una tauleta fent un concert
a pelo com si d'una autèntica sobretaula es tractés...vi inclòs) i vaig fer
varies cançons per ella.
La cançó que cantem al disc és un duo i una picadeta d'ull a Serge Gainsbourg salvant els
abismes per part meva, la Maria està perfecta.


- Quina idea persegueixes al disc?

Perseguir perseguir, no res en concret. Potser la idea era fer un disc molt
diferent de l'anterior, més compartit. Volia seguir donant la meva visió
musical. I amb l'ajuda de Puter i Jordi Herrera i la llibertat creativa que ens
hem donat crec que el disc ha quedat millor de lo que pensava...La llibertat a
sigut lo que ens ha dirigit...
Últimament i parlant en termes generals crec que la música es crea molt enfocada
a lo que se suposa que vendrà i com mai ha sigut el meu cas ( lo de vendre),
doncs he pogut fer lo que volia, sense prejudicis. 



- I  la respota a qualsevol cosa que t'agradaria que et preguntaren per a  deixar
clar el que sigui del que vulguis (pregunta psicodèlica)

si, de petit era un nen molt tranquil, ara ha canviat la cosa...

Comentava al principi d'aquest article que l'obra 'En la distancia' és un complexe trencaclosques complementat a més de pel disc per l'obra visual. En aquesta vesant Jose Domingo se descobreix com un creador que busca l'art en la imatge més enllà de l'argument de les cançons que la composen creant petites obres visuals d'una gran plasticitat en cada seqüencia. D'aquestos vídeos Lejos en mí i Lunar formen part del curtmetratge. Aquest curtmetratge està format per tres parts: Lejos en mí, Intranquila i El sueño, amb l'aparició de Anita Diamond, Belén Fabra, Txutx Izquierdo, Jordi Herrera, Puter i Jose Domingo, qui a demés el dirigeix, edita i agafa la càmera, amb l'ajuda de Xavier Sureda, Belén Fabra en l'última part.
I per últim us deixe també el videoclip de Negro sobre negro que acaba d'eixir del forn, protagonitzat per Belén Fabra (Diario de una ninfómana, Gran Reserva TVE1) i la fantàstica balladora flamenca Elena Baila. Ha estat rodat a Girona, a la seva casa, al teatre de La Canonja Vella i Rocacorba. 

Després de tot açò em pregunte si Jose Domingo és un cantant que filma o per el contrari un director que canta, fantàstic.

Ací podreu veure el curtmetratge sencer: En la distancia


Vídeos:


Lejos en mí

Lunar


Negro sobre negro



Pots escoltar el disc sencer aquí: Jose Domingo
I aconseguir 'En la distancia' contactant al e-mail: yuselit@yahoo.es
Vinil 12": 12 € + despeses d'enviament.
Cd: 6 € + despeses d'enviament.
Vinil + cd: 15 € + despeses d'enviament.
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada