Novetats 2018

header ads

Òscar Briz - El soroll del nostre pas EP (2019)


És indubtable que Òscar Briz és troba en un moment artístic dolç, còmode amb el seus inseparables Silvia Martí i Nacho Villanueva, una secció rítmica amb química total i amb els quals també ret homenatge als darrers temps amb Planet 8 a algunes de les seves influències essencials, un bagatge musical paral·lel que em sembla que retroalimenta a la seva carrera en solitari. Així doncs per a mi aquest EP és un homenatge a l'estima total que sent Òscar per la música, a més qui el conega sabrà que només hauràs de posar-li una guitarra a les mans per a que et demostre en profunditat aquesta estima. De totes formes, ací hi han algunes cançons que parlen d'açò, si no buscat directament al menys suggerit, entre altres coses.

Una etapa aquesta que a més ve caracteritzada per l'empremta de les portades maquetades a partir de l'obra d'Empar Boix, un segell distintiu com va ser amb el seu anterior No caure és que m'agafes de les mans, portades amb un valor artístic afegit tot siga dit. També amb el reforç de Miguel Caballer als teclats que del directe ha entrat amb la banda a l'estudi de gravació per a registrar El soroll del nostre pas, tots junts de nou amb Luís Martínez als Little Canyon Studios. Amb aquest format pop-rock directe i bàsic ha trobat el punt idoni per a desenvolupar les cançons a nivell instrumental sense perdre la frescor, cosa que aconsegueix molt millor que amb altres discs recents com Youth o Entre llums i ombres (tot i contindre aquests algunes de les seves millors cançons, que per cert sonen molt millor ara en directe).

Però anem a l'EP. El soroll del nostre pas (i açò va a sonar a mil vegades dit, però és veritat:) és un nou pas en una discografia de llarg recorregut que va engrossint el seu repertori a base de grans cançons. I d'aquest EP clarament L'arrel ja val la seva edició, un power-pop que m'evoca als Teenage Fanclub època Songs From Nothern Britain de quan les bones melodies començaren a pesar més que les guitarres distorsionades (per a que m'enteneu), melodia perfecta i una lletra que grinyola l'ull a tots els qui pensem que la nostra bandera no és de tela i està filada amb discos de vinil, cintes de cassette i llibres que vam llegir, qui sap si ancorats a certa melangia, un dolç amagatall d'un món que sembla en desús. Versos que cauen rodons, una tornada realment addictiva, el que en diríem un hit valga l'anacronisme musical. Continua amb En el cor de Babiló, un pop suau amb un desenvolupament instrumental que em porta directament als Cure de la primera meitat dels 80. Versos que tornen a treure la dicotomia ciutat/poble i una història que em parla de la pèrdua de la il·lusió. 

De nou com amb la cançó inicial amb una lletra meta-musical, Notes compartides exposa aquesta idea de la perdurabilitat de l'obra artística i el dubte de si cau en sac trencat, de la inspiració, de la màgia de les influències que resten al subconscient col·lectiu (ací, elucubrant) i tot ajudat per una tonada de regust a folk-rock britànic eteri i refinat (tal vegada influència de Fairport, Richard Thompson...). A la recta final tenim dues cançons ja conegudes en boca d'Òscar per als qui l'han vist en concert. La mítica Plens de sol de bon matí adaptació que va fer Remigi Palmero del poema de Vicent Andrés Estellès, influències bàsiques ambdues, present al seus directes des de fa anys, apropant-se a la gran versió que va fer al seu 30 aniversari com a artista, menys crazyhorsiana que als últims temps però amb el mateix desenvolupament de la guitarra, tremenda, al temps propera i respectuosa amb l'original, una molt bona celebració de l'aniversari d'Humitat relativa i del propi artista d'Alginet. Gran sempre Palmero. I en aquest parlar per parlar de música, comente d'Els gats, una altra inèdita coneguda, que em sembla una cadència i una interpretació que tot i la senzillesa de l'arranjament únicament amb guitarra, s'apropa a la cançó lleugera i al meu cap sona a quelcom paregut a un crooner acompanyat de big band entre el fum d'un antic club, un cant a la persistència en la persecució dels somnis tot i els dubtes.

La potència de to confessional de les seues anteriors cançons tal vegada releguen aquest El soroll del nostre pas a un segon plànol, més centrat amb el concepte 'musical', amb la creació artística com a element d'empremta vital i perdurabilitat, amb la persistència. En tot cas si existeix una unitat entre els dos EP sens dubte ve donada pel moment, per la producció i pels arranjaments. Un EP que com deia abans, ja només per L'arrel val el seu pes en or, la cançó que marca la diferència i/o la més agraïda a les primeres escoltes, afegim la versió que obri una porta cap a allò que deien alguns 'cantautor mediterrani', tot i que amb ell sempre van unes quantes coses més a la motxilla.

Sempre serà una sort poder gaudir de música de qualitat, dels detalls cuidats des de la portada, feta a prop. Esperem que no pare aquest moment artístic i continue regalant-nos cançons que taral·lejar i motius per a creure en la capacitat redemptora de la música.


Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris