The Jayhawks - Back roads and abandoned motels (2018)

...tot sembla que torna al seu curs, amb menys excessos i menys defectes a nivell crític, amb amplitud de coincidències sobre la seva refinada producció o sobre el seu excel·lent catàleg de cançons...

 Per Juanjo Mestre

No m'estranya en absolut que els Jayhawks, tan estimats entre certs sectors de la música de qualitat, generin tanta expectació amb cada nova publicació. Només cal veure els amplis debats que es creen al voltant d'ells dins de les xarxes socials. En les edicions dels últims 7 anys, per exemple, he observat com a espectador en rigorós silenci un freqüent (i per què no, també lògica) comparació de les seus magnes obres noventeres, les sagrades POMS "Hollywood Town Hall", "Tomorrow the green grass" i "Sound of lies", a les que jo afegiria sense titubejar també com a mestres "Smile" i "Rainy day music", ja pertanyents ambdues al S.XXI.

Entre les meus percepcions i contemplacions (potser equivocades) sobre la posterior trajectòria de la llegendària banda de country alternatiu considero que hi ha hagut un injust menyspreu bastant generalitzat d'aquest exquisit (i aïllat) retorn de Mark Olson al 2011 que va portar per títol "Mockingbird time" i, curiosament, un intent de re-llançar-los amb abundants elogis al "Paging Mr. Proust" del 2016, en la meu humil gust i judici un disc amb alguna bona cançó però un àlbum fallit, el més irregular d'una trajectòria gairebé impol·luta.

Amb "Back roads and abandoned Motels" tot sembla que torna al seu curs, amb menys excessos i menys defectes a nivell crític, amb amplitud de coincidències sobre la seva refinada producció o sobre la seva excel·lent catàleg de cançons, la majoria de les quals van ser compostes entre el 2006 i 2013 per a altres artistes (Dixie Chicks, Jakob Dylan, Carrie Rodriguez ...) i no dirigides per tant en origen per a aquest disc, cosa que en certa manera li dóna cert aire de compilació sense ser-ho. A més, veient el resultat final no sembla tractar-se d'una obra menor en la discografia de The Jayhawks.

Així doncs, a nivell general, en el pla vocal és evident que el màster Louris es surt. Tal com vaig llegir al Tete Joserra al Exile amb la seva apassionada ressenya, està gairebé a l'altura del seu millor intervenció en el susdit "Sound of lies", tenint en compte que el començament és amb Karen Grotberg al comandament d'una preciositat com " menja cryin to em "i que em recorda molt a alguna joia de Stevie Nicks amb Fleetwood Mac, o posteriorment les captivadores" Gonna be a Darkness "i" Long time ago "amb Tim O'Reagan a la veu principal.

Ara bé, diria que el trio de cançons que millor representen la particular idiosincràsia dels Jayhawks són la alliberadora "Backwards women", l'emocional "Everybody knows" i molt especialment una barbaritat melòdica com "Bitter end", aquestes dues últimes m'agraden més fins i tot que en boca de les Dixies. A més crec que difícilment podria concebre aquest tipus de composicions per un altre que no fos el egregi Gary Louris.

La resta del disc és, diguem-ne, més convencional. No per això exemptes de qualitat "El Dorado", les balades "Need you tonight", "Bird never flies" o el malenconiós colofó ​​de "Leaving Detroit". Això sí, "Carry you to safety", la composició més recent cronològicament, em grinyola bastant respecte a la resta.

Al final de successives audicions queda aquesta sensació, la del millor desodorant que no abandona gràcies a una llarga trajectòria que no s'acaba, rescatant ací alguns moments gloriosos on encara aconsegueixen emocionar i demostrant que queda corda per estona.

No, no serà dels seus millors discos ni tampoc crec que estigui entre els 10 millors internacionals d'aquesta anyada, però "Back roads and abandoned Motels" posseeix artesania, alimenta l'esperit, arriba al cor i és una feina balsàmica molt digna, tant que els posa novament a l'olimp dels grans. Ah, i a més tant el títol com la portada ... li van al pel

Escrit per Juanjo Mestre

Originalment per al seu Espacio Woody/Jagger: https://bit.ly/2RfrnbX