... ama del seu propi destí, una artista de bandera que mai s'ha deixat acovardir, cada vegada millor lletrista i cantant, i aquest Hell-On plasma molt bé qui és com a artista i com a persona, disc sublim amb una producció molt més fina que posa l'accent en el seu segell personal, sense fissures i unes quantes cançons a situar entre el millor del seu repertori.
No podia faltar entre els meus artistes elegits d'enguany la meva estimada Neko Case. Cinc anys ha trigat a editar disc al seu nom, tot i que l'hi perdono (com no!) Per l'excel·lent disc que va lliurar al costat de KD Lang i Laura Veirs ressenyat aquí (https://bit.ly/2LiTQbx), delicatessen, també pel fantàstic tractat de pop modern al costat de The New Pornographers de l'any passat. Hell-On neix d'un fet inesperat, es va cremar casa seva. Per sort sense cap pèrdua que lamentar i sense danys col·laterals greus de per mitges, succés que va aprofitar com a punt de partida i posada a zero, tan tràgic com alliberador.
I és que sempre em passa el mateix amb Neko, a cada nova referència discogràfica em deixo enlluernar i em porta a l'hort. No són discos que de primeres m'atrapin, o millor dit, les seves cançons no solen ser de pegada immediata, encara que la seva veu i la seva manera de cantar em tenen guanyat cada vegada des del minut zero. Una debilitat des del seu inici fulgurant que la va proclamar nova diva del country alternatiu, fabulós aquell fantàstic Live in Austin i el disc dels guineus amb els Sadies i Garth Hudson encara considerat el més representatiu, i el seu anterior de títol inacabable (https://bit.ly/2rzEl5Z) em va fer impacte i encara el considero un dels seus millors discos.
Diguem que allò de alt-country ja li queda petit, el seu és pop d'etiqueta. I si en el seu anterior The Worse ... ja es va desfer amb nota alta d'etiquetes diverses, en comparació si alguna cosa té aquest nou disc és una producció menys directa, més treballada i amb detalls que es van descobrint després de les escoltes, dirigit per la pròpia Case amb l'ajuda de Bjorn Yttling of (Peter Bjorn & John) i amb alguns col·laboradors músics de luxe.La seva veu és l'autèntica protagonista des del principi en la sotsobrant cançó titular Hell-On. Aquesta dona cada vegada canta millor i les seves lletres són fantàstiques, tant és que la coartada a Last Lion in Albion sigui el lleó a la bandera d'un país on l'espècie es va extingir no se sap ni quan, si al final deixa uns quants versos lapidaris i realment bonics, fantàstic: - And you'll feel extinction when you see your face on their money, i de pas deixa manifesta la seva defensa animalista. Aliatge sònic on el pop s'equipara, fins i tot s'anteposa, a la seva base més americana doncs l'acosta a Fleetwood Mac més que a qualsevol companya de generació, salvant totes les distàncies que cadascú vulgui salvar i això a tenor majorment de cançons tan bones com Halls Of Sarah i Bad Luck o com fer pop de qualitat sense renunciar al teu passat.
Crida l'atenció el duet amb Mark Lanegan, que bonica Curse of the I-5 Corridor i que ben equilibrada, com una veu tan profunda com la de l'ex-screaming trees no es menja a la nostra Neko mentre li canta - So I left home and Faked mi ID. I fucked every man that I wanted to be. I was so stupid then. Why should mystery give its life for me?. Em fascina Neko per fer cançons com Gumball Blue doncs les seves confessions de relacions trencades són sempre grans reconstituents anímics, sense autocompassió que valgui, sempre endavant i més si el seu protagonista, AC Newman coescriu la cançó amb ella, a My Uncle's Navy de nou amb el pornographer compartint autoria. Una primera part imbatible, i una part central més tranquil·la que es desenvolupa a través de balades delicioses marca de la casa, Dirty Diamond, amb Beth Ditto (The Gossip) en la cançó Wendy i amb la seva companya Laura Veirs comparteix crèdits a la bonica tonada d'imatgeria marinera Oracle Of the Maritimes. Fins a arribar al fantàstic duet amb Erich Bachmann en la versió de Sleep All Summer (i aprofito l'ocasió per reivindicar el disc 'Dignity and Sham' de Crooked Fingers) un caramel que condueix el piano, sucre d'alta qualitat, dolç que no em embafa. Per finalitzar Pitch Or Honey deixa molt bon gust de boca des d'un inici electrònic i cap a un pop de guitarres vitalista.
Qui la segueixi (notícies, RRSS ...) sabrà que Neko Case és una defensora de la natura i els animals, de fort carisma i ama del seu propi destí, una artista de bandera que mai s'ha deixat acovardir, cada vegada millor lletrista i millor cantant, i aquest Hell-On plasma molt bé qui és com a artista i com a persona. Disc sublim amb una producció molt més fina que posa l'accent en el seu segell personal, sense fissures i unes quantes cançons a situar entre el millor del seu repertori. En definitiva és un disc favorit i molt recomanable.
Per Chals Roig
){kind=link}
0 Comentaris