A poc més de quaranta cinc anys de l'edició del disc The Velvet Underground, per a mi aquest disc sempre serà "El del sofà". Bon disc per a ressaques, per a moments de necessària alienació del present, o si preferiu de necessitat de desintoxicació musical, inclús com a bona vara per a mesurar la bona música independent en la seva vesant més melodiosa i agradable. Aquesta obra és considerada l'extensió lògica de la cara més amable que la Velvet va mostrar amb Nico tres anys abans, també hi ha qui diu que és el primer disc en solitari de Lou Reed, i més després de que John Cale, l'altra meitat de l'invent, abandonara el vaixell o tal volta el tirara fora Reed, cosa que mai em va quedar clar tot i que els cronistes parlen de la certesa de la segon opció.
Si amb el Plàtan van obrir la caixa de Pandora, amb White Light/White Heat van espantar definitivament als que s'havien quedat únicament amb el "Sunday Morning", encara que estic segur que a la Velvet Underground se l'ha reivindicat més que escoltat, almenys si parlem de la seva vena més avantguardista sempre posaré la mà al foc com a un dels més influents (el plàtan està en l'altar, que no càpiga dubte) i si us dic la veritat no és un disc que avui en dia escolte massa a banda de la cançó titular, el "Here She Comes Now" i fins a "Lady Godiva's Operation", té el seu valor, però sempre seré del disc del sofà.
Aquí Doug Yale va entrar en joc, una bona peça de pivot que el seu mèrit té i que a part de la caguerada final que ningú hauria de tenir en compte, va ser un bon instrumentista, també va ser més aviat un oportunista que va veure la llum i es va agafar a un clau roent. El cas és que va deixar moments realment memorables, aquest inicial "Candy say" que bé podria ser la segona part de "Sunday Morning" per que no?, és una cançó de les que et bressolen amb la seva música i la seva dolça manera d'odiar. Dins d'aquesta versió més amable de la Velvet cançons com "What's goes on" o "Begining to see the light" són singles com la copa d'un pi, rítmics mantres-sònics de pop independent encara no superat. També em tornen boig en gran manera els cants recitats de "Some kinda love", aquí ja hi és el Lou Reed que es desenvoluparia una dècada després, entre la mansuetud i l'explosió reprimida.
La mare del cordero, la cançó que majorment considero una de la meva vida, "Pale Blue Eyes" mereix tots els honors, pandereta-power marcant el pols d'aquest folk urbà que llisca suau i agradable, amb afecte i cert grau de nocturnitat, un dels millors moments en la carrera de Lou Reed i de nou aquest fraseig tan imperfecte com misteriós, i la guitarra que de manera seminal ens du a "Coney Island Baby", únic i incomparable cant que encara que amb desafecció conté major expressivitat que la més dramàtica de les interpretacions. Amb "Jesus" aquest nou Lou Reed donava un gran pas no se sap si endavant o cap a on exactament, doncs de les cançons de cuir, sado-maso i drogues va passar de cop i volta cap a l'extrem oposat amb aquesta plegaria encomanant-se a Jesús, petita i delicada com una cançó de bressol. Aquesta Velvet Underground menys turmentosa i més amable té l'esperit del disc a la tonada "I'm set free", distensió total després de la sortida de Cale, moment en que Reed és conscient que ara ja si, és l'amo de la seva carrera discogràfica i amb ningú que li faça ombra en cap aspecte, és respira l'optimisme a cada vers. "That's the story of my life" amb només tres versos repetits i a mode de mantra pop en aquesta cançó que considere una de les seves llepolies amagades de la seva discografia.
Però compte perquè hi ha cançó que ficada en el plàtan o al white light no haguessin desentonat per a res, "The murder mistery" és de cagar-se, història amb catarsi sonora. I que llàstima no haver aprofitat aquesta vena folkie i kitsch de la veu de Maureen en més ocasions com a "After hours", que si les experimentacions d'en Cale marcaren a grups com Sonic Youth, en aquest disc, i sobretot amb aquesta molts cançó, grups com Belle And Sebastian, trobarien la pedra roseta amb la qual desenvoluparien els seus millors discos, les coses com són.
Sóc del Lou Reed del rock'n'roll de la ràdio, del cantautor urbà, sóc de la Velvet al sofà, de la bossa nova de NYC, de la chanson de la gran poma, els mantres de Coney Island, el pop dels baixos fons, el cant modal loureedià. I aquest disc és primordial per al que aquí us escriu aquestes línies per sempre més.
Per Chals Roig
Si amb el Plàtan van obrir la caixa de Pandora, amb White Light/White Heat van espantar definitivament als que s'havien quedat únicament amb el "Sunday Morning", encara que estic segur que a la Velvet Underground se l'ha reivindicat més que escoltat, almenys si parlem de la seva vena més avantguardista sempre posaré la mà al foc com a un dels més influents (el plàtan està en l'altar, que no càpiga dubte) i si us dic la veritat no és un disc que avui en dia escolte massa a banda de la cançó titular, el "Here She Comes Now" i fins a "Lady Godiva's Operation", té el seu valor, però sempre seré del disc del sofà.
Aquí Doug Yale va entrar en joc, una bona peça de pivot que el seu mèrit té i que a part de la caguerada final que ningú hauria de tenir en compte, va ser un bon instrumentista, també va ser més aviat un oportunista que va veure la llum i es va agafar a un clau roent. El cas és que va deixar moments realment memorables, aquest inicial "Candy say" que bé podria ser la segona part de "Sunday Morning" per que no?, és una cançó de les que et bressolen amb la seva música i la seva dolça manera d'odiar. Dins d'aquesta versió més amable de la Velvet cançons com "What's goes on" o "Begining to see the light" són singles com la copa d'un pi, rítmics mantres-sònics de pop independent encara no superat. També em tornen boig en gran manera els cants recitats de "Some kinda love", aquí ja hi és el Lou Reed que es desenvoluparia una dècada després, entre la mansuetud i l'explosió reprimida.La mare del cordero, la cançó que majorment considero una de la meva vida, "Pale Blue Eyes" mereix tots els honors, pandereta-power marcant el pols d'aquest folk urbà que llisca suau i agradable, amb afecte i cert grau de nocturnitat, un dels millors moments en la carrera de Lou Reed i de nou aquest fraseig tan imperfecte com misteriós, i la guitarra que de manera seminal ens du a "Coney Island Baby", únic i incomparable cant que encara que amb desafecció conté major expressivitat que la més dramàtica de les interpretacions. Amb "Jesus" aquest nou Lou Reed donava un gran pas no se sap si endavant o cap a on exactament, doncs de les cançons de cuir, sado-maso i drogues va passar de cop i volta cap a l'extrem oposat amb aquesta plegaria encomanant-se a Jesús, petita i delicada com una cançó de bressol. Aquesta Velvet Underground menys turmentosa i més amable té l'esperit del disc a la tonada "I'm set free", distensió total després de la sortida de Cale, moment en que Reed és conscient que ara ja si, és l'amo de la seva carrera discogràfica i amb ningú que li faça ombra en cap aspecte, és respira l'optimisme a cada vers. "That's the story of my life" amb només tres versos repetits i a mode de mantra pop en aquesta cançó que considere una de les seves llepolies amagades de la seva discografia.
Però compte perquè hi ha cançó que ficada en el plàtan o al white light no haguessin desentonat per a res, "The murder mistery" és de cagar-se, història amb catarsi sonora. I que llàstima no haver aprofitat aquesta vena folkie i kitsch de la veu de Maureen en més ocasions com a "After hours", que si les experimentacions d'en Cale marcaren a grups com Sonic Youth, en aquest disc, i sobretot amb aquesta molts cançó, grups com Belle And Sebastian, trobarien la pedra roseta amb la qual desenvoluparien els seus millors discos, les coses com són.
Sóc del Lou Reed del rock'n'roll de la ràdio, del cantautor urbà, sóc de la Velvet al sofà, de la bossa nova de NYC, de la chanson de la gran poma, els mantres de Coney Island, el pop dels baixos fons, el cant modal loureedià. I aquest disc és primordial per al que aquí us escriu aquestes línies per sempre més.
Per Chals Roig
){kind=link}
0 Comentaris