Stereozone - Malabestia (2018, Entrebotones)


malabèstia: persona que realitza una acció de manera salvatge 
(dicc.stoner de la llengua)

Aquest any ha vist la llum Malabestia, el nou EP d'Stereozone, grup que representa com pocs l'ímpetu i la determinació que cal en una bona banda de rock, avancen amb paciència i amb pas ferm, assolint nous reptes i al mateix temps mimant cada vegada més la seva música, focalitzant les seves virtuts en una direcció clara i concreta.

El grup ja ha traspassat el seu estatus independent de DIY i de home-studio cap a una producció més professional, salt qualitatiu que ja es denota amb Rage Warriors IV editat l'any passat, i a cada nou pas deixen clara una intenció de recerca constant, un voler superar-se i trobar el seu lloc traduït en canvis que al capdavall els du a les seues catarsis sonores, assolint amb total naturalitat aquesta evolució, recolzats per un segell i amb un productor que els entén però sense irrompre en la seva essència, marcant el grup el seu territori. M'alegre sincerament que siguen cada vegada més reconeguts, ja no en aquesta escena local tan compartimentada, sinó més enllà, tant als àmbits musicals, com a la premsa nacional en les latituds que els correspon. Es veuen els resultats de l'esforç de molts anys polint la seva música, són uns ptos cracks. 

Amb Malabestia em sorprenen. En certa manera al principi em deixaren descol·locat, doncs esperava un pas lògic al seu anterior EP, però pel que veig no tenen cap intenció d'acomodar-se. Primer pel que fa al canvi d'idioma de l'anglès cap al castellà, un canvi prou substancial perquè transforma totalment els esquemes mentals o la visió que tenia d'ells, al capdavall, amb les escoltes u s'adona del potencial que aquest pas reporta per fer-los únics, més particulars. De la mateixa manera, en aquests casos un dels grans handicaps és que les lletres encaixen a la perfecció, cosa que aconsegueixen i alhora és converteix en una de les grans virtuts d'aquest nou EP, juntament amb un treball vocal brutal. 

Pel que fa a la música el canvi és més subtil, doncs amb el seu anterior EP evoquen fàcilment (i també amb nota alta) a les lluminàries del rock alternatiu que tant estimen (Stone Temple Pilots, Soundgarden, QOSA... entre d'altres), amb les noves cançons tot i que se reconeixen alguns trets ja no és tan evident. Igualment desapareixen les progressions instrumentals més extenses respecte a Warriors, en contraposició van més directes a la molla desenvolupant un stoner molt més estilitzat i ho fan sense baixar el volum de les guitarres. Diguem que en Malabestia, els Stereozone sembla que van trobant el seu llenguatge sonor i comencen a sonar a ells mateix com mai abans.

Sis cançons que surten dels altaveus com coets des d'En Blanco que obri i no deixa espai al dubte doncs aquesta mala bèstia no recula ni un pas el nivell de decibels. El Camino va ser l'avançament del disc amb un vídeo clip d'intenció futurista realment treballat (més avall), una tonada on el xicotet detall marca la diferència, el teclat, el pont inquietant, tal volta una de les millors cançons del seu repertori, els perfectes canvis de ritme d'Ícaro venen empastats a base d'un ventall de riffs que flueixen entre la tirada melòdica i el desbarre absolut juntament amb una base rítmica ben potent, altra com La Jungla deixa constància d'una part vocal realment bona que amb els seus girs aconsegueix evocar els crits punyents de Layne Staley, i la part solista de la guitarra no es queda enrere llençant fuetades de distorsió a alts nivell, paraules majors, comparacions que potser a l'aficionat de la música que es moga per aquestes latituds guitarreres i que estiga llegint açò li podrà semblar un tant entusiasta, no obstant només cal continuar escoltant aquest EP amb Parasomnia per a adonar-se de que Stereozone van amb tot i aposten fort, tonada que equilibra a la perfecció el seus interludis suaus amb la canya, una constant al llarg de les cançons d'aquest tracklist que s'acomiada amb la intensa Noche Argenta tan contundents i amb tanta classe com les seues ben volgudes Reines de l'Edat de Pedra.

Cançons amb molta força que no renuncien a tornades coreables, pujades i baixades frenètiques amb riffs disparats indiscriminadament, dicotomia entre la duresa i parts més melòdiques amb detalls, com ara els teclats que afegeixen valor, i una secció rítmica precisa i contundent que et deixa sense alé, elements que ens porten cap als estats anímics que descriuen aquestes lletres de vegades críptiques i altres més viscerals, amb un rerefons que em suggereix un diàleg en segona persona, com un lliurament intens i rabiós amb ells mateix que tracta de fer callar els dubtes que sorgeixen front un entorn hostil.

Nets putatius del hard'n'riff de Tommy Iomi, cosins-germans de l'alt-rock més guitarrer dels noranta i nous baluards del stoner contemporani, Stereozone pugen un nou graó de camí a les primeres posicions del rock dur patri, i veig aquesta Malabestia com l'exercici de resistència total que tal volta reflecteix el moment determinant del grup, el seu 'ara o mai' portat a l'extrem. Imparables. Molt recomanable.

Per Chals Roig



Per cert, estaran al 3er Underground Fest: https://bit.ly/2yveuQn

Facebook: https://www.facebook.com/stere0zone/
Twitter: https://twitter.com/Stereozone
Instagram: https://www.instagram.com/stereozone/
Bandcamp: https://stereozone.bandcamp.com/
WEB: https://www.stereozoneoficial.com

Malabestia tour 2018/2019:
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada