Novetats 2018

header ads

Ona Nua - Un gat i l'home al seu costat (Mésdemil, 2016). Un dolç outsider.


Un gat i l'home al seu costat és el primer disc d'Ona Nua, l'alter ego musical de l'alzireny Josep Pérez. Un primer disc, tot i que du en la música el que no està escrit, pensar en els seus inicis em retrotreu a llunyans records de jovent, finals dels 80 principis dels 90, i els grups Cuarta Plaza i Amen, llavors conegut com a Watusi. Molt ha plogut. Ara Josep d'uns anys a esta banda s'ha convertit en un imprescindible de la música amb la seva presència al costat d'altres importants artistes com Òscar Briz i Aljub per dir-ne dos, cantant, fent-los harmonies vocals, amb la guitarra o amb la percussió, sempre amb molta classe i el seu especial charme que tot ho aromatitza. (Per a saber més de la seva trajectòria visiteu aquest enllaç: http://lacasacantonera.org/ona-nua-lolor-de-les-tomaques/).

M'he imaginat el disc de Josep milers de vegades: que diria, quins instruments duria, com sonaria, quines cadències i embolcalls l'acompanyarien. Pensaments fruit de les cavil·lacions d'algun que altre capvespre de diumenge potser recordant el concert del dia anterior. De vegades m'imaginava un disc nu i acústic tal i com sol presentar-se als directes, inclús per les contades ocasions en les que ha tingut a be compartir algun vídeo casolà amb alguna d'aquestes cançons. Però no és el cas i m'alegre, doncs presenta una producció amb arranjaments cuidats al detall, amb molta substància i sensibilitat, i em resulta amigable i conegut igualment com als directes. A més, algú havia de dur-se de l'altra banda de l'Atlàntic al Mediterrani a gent tan important i primordial com Marvin Gaye, Elliott Smith i Spinetta. Algú havia de fer-los respirar l'aire de la Casella a la fresca de l'ocàs, passejar-los per la muntanya i donar-los a provar una bona tomaca de la terra, fer-los patir les sense raons que hem patit/patim per aquestes terres, i per suposat també gaudir de tots els seus plaers. Noms i només coordenades, influències que és deixen veure en aquest disc i que s'homenatgen obertament en alguns moments però que no el condicionen, doncs el sentir que aguaita gràcil és el d'Ona Nua.

Les col·laboracions cal dir-les perquè tenen la seva part de culpa en un resultat exquisit. Començant pel disseny a càrrec d'Àlex Asensi ajudat per les fotos i la maquetació de Joanra Estellés, portada gens obvia i amb personalitat, tinc la sensació que dintre de molts anys veient aquesta portada no caldrà fer un esforç per a recordar el que conté i a qui pertany. Gran tasca de Tony Garcia, un tècnic que sap entendre als artistes, tant en directe com en estudi, el que sol dir-se un crack. Abraham Rivas és un altre nom que no sol estar en primer pla molt a sovint però que treu l'or allà on posa el seu teclat, amb molta mà, entre el so pop dels grans cantautors a piano dels 70 i per moments amb prestància jazz, Xavi Alaman en el baix elèctric amb molta classe i que juntament amb les percussions de Josep donen a tot el disc eixe groove tranquil del soul de principis dels 70, també de post-rock quan pugen el tempo, i en ocasions ètnic, precís també nomenar la intervenció de Moumouni Diarra tocant la kora, una arpa africana que acoloreix dues de les cançons. 

Una preciositat de disc, càlid i fàcil d'escoltar, que et parla en les distàncies curtes de la llibertat per a ser u mateix, per a despertar amb la lucidesa d'Ema, lluitant contra la soledat com en la preciosa balada Cant a u mateix de la seva amiga Marcel·la Payà, artista plàstica i poeta de Muro d'Alcoi, cants per a fer-nos amics de La por que tant ens condiciona, amb l'èpica post-folk de Que difícil és de vegades la vida que explica aquestes veritats sobre l'ego que embruta les relacions humanes per interessos que al cap i a la fi ens ofeguen, amb una mirada àcida cap al món virtual de les xarxes socials en El desendoll i que a més té el sentir sonor del soul insurgent de Curtis Mayfield, la genial i simpàtica Lilo ens presenta al seu estimat company protagonista també en la portada amb una filosofia més humanista que els propis humans. Entre els barrots és una excel·lent i aborronant versió d'Elliott Smith que si ja estimava, ara aquesta estima s'ha vist exponencialment augmentada amb la visió de Josep, també surt Marvin Gaye amb un fragment del mític What's Going On que flueix dins La vida en el camp amb total soltura. I com tot bon amant de les lletres valencianes no podia faltar la revisió d'Estellés dues per a ser exactes: la catàrtica Llàgrimes a ritme post-rock i D'un any amb un fraseig molt d'Spinetta present a tot el disc cada vegada que puja la intensitat emocional. Només apunts, cal escabussar-se en aquest disc i deixar-se portar.

No és tan fàcil trobar avui en dia un disc que tinga clares les seves intencions, que estiga tan ben equilibrat, que deixe espai per a respirar les parts instrumentals que la componen, i a la vegada i el més difícil que la seva producció i mescla no es deixe notar massa protagonista. Que difícil resulta a més que diga alguna cosa nova i que les cançons et parlen directament mirant-te als ulls o al cor com ho fa aquest gat i l'home al seu costat. A diferents nivells, és un disc que parla d'ell mateix, dels temps que corren i de les gents que l'habiten, amb grans temes universals que el faran perdurar per molt de temps i que plantegen a l'oient una mirada cap a dins seu per a enfrontar-se a les seves pors, a la soledat, a l'estima i a la veritable llibertat. Dieu-li post-folk, indie-rock o soul contemporani si preferiu, tan se'n dona, per a mi és la millor manera que podria haver tingut Ona Nua per a presentar les seves cançons, per a mi és un dolç outsider. Gran. Favorit.

Per Chals Roig


+info: http://www.mesdemil.com/category/ona-nua/

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris