Dins del gran sac del rock alternatiu he de lloar grups com Lamprologus, aliens a les tendències i capaços de mantenir un camí propi que no sona en excés a les referències que han mamat, i tot i que han subsistit en festivals que poc tenen a veure amb ells i en concerts de petit aforament, el seu rock té fusta de grans estadis, en aquest sentit transiten aquesta mateixa via que van obrir Pearl Jam, rock de qualitat, actual i enèrgic que es nodreix indirectament del llegat dels grans del rock, si escau arribant a tocar el progressiu i el metall però sense rendir-se a cap d'ells, amb una interpretació vocal visceral i potent, portentoses guitarres i ritme poderós, i on es fa difícil no esmentar els anys 90 com a part de la seva identitat.
Com bons amants del rock que són segueixen el seu instint i en les seves pròpies condicions, tot i que no ha tingut precisament la promoció que deurien per part d'uns grans mitjans (musicals) que gairebé sempre estan excessivament compartimentats i que no atenen a res que no entri en certes premisses establertes, i és una llàstima perquè ho valen. Així doncs han persistit al llarg dels seus set anys de vida amb dos bons discos a l'esquena, Limerence (2011) i Theory Of Everything (2013), i ara amb el tercer després de tres anys amb aires renovats i una nova col·lecció de cançons sota el títol Reborn, un LP curt o un EP llarg, que en essència transpira l'esperit de lluita contra els elements i la determinació de qui sap que les circumstàncies no podran fer callar mai la música que els crema dins.
Si alguna cosa he de destacar d'aquest nou disc a més de les seves cançons, és el fet d'haver estat gravades per la banda en rigorós directe a l'estudi, tot siga dit mitjançant una molt bona producció que supera a la seua anterior referència. També pel visceral de la seva actitud i la transparència amb la que mostren les seves grans bases sense artifici algun, el que sona és el que hi ha. Queda demostrada doncs que en les seves pròpies coordenades han consumat la seva maduresa com a banda de rock, passant de grup prometedor a banda a tenir en compte, perquè m'entengueu, els veig més en un Azkena que en un Primavera.
Pel que fa a les cançons impossible no rendir-se davant de garbellades com el triat per al seu primer vídeo This Is Gonna Break Your Heart, tant com la potent i punyent Icarus que recorda a Alice In Chains en els seus foscos millors moments, a considerar Greed una excel·lent declaració de intencions que defineix en els seus versos l'ímpetu i la decisió amb la qual avancen malgrat les absurdes regles d'un món ingrat, la guitarra obre sinuosa i càlida al desencant que pul·lula en I Blame You, una gran cançó teixida amb cura amb diversos canvis de ritmes que ens porten a l'esquinçament vocal i a una guitarra que acaba explosionant en un final apoteòsic. Les línies de guitarra i els riffs de la potent Just A Little Bit Old remeten directament als clàssics del metall des de la seva pròpia mirada alternativa, encara que a mi particularment són els seus temes més extensos on a més baixen les seves revolucions en un incessant joc de pujades i baixades, els que millor podrien representar l'abast d'aquest nou renaixement, i tant en Mantra però sobretot en l'excel·lent Easy, troben com poques vegades en la seva discografia una versemblant profunditat propera als Porcupine Tree, no van amb bromes.
Han guanyat en tècnica, són un grup ben engreixat i sobretot no han perdut la il·lusió en fer el que més els agrada, bon rock sense concessions, i sempre cal celebrar que grups com Lamprologus superin una i altra vegada els esculls en el seu camí, ja que és difícil trobar en aquest país l'audiència apropiada en directe per a un grup que es fa servir d'aquests nivells decibèlics. Si alguna cosa aconsegueixen amb Reborn és que tingui immenses ganes de presenciar aquestes cançons en directe, així que si estan a prop de casa teva no ho dubtis,el seu directe ha de ser demolidor i intens. Molt recomanable.
Pel que fa a les cançons impossible no rendir-se davant de garbellades com el triat per al seu primer vídeo This Is Gonna Break Your Heart, tant com la potent i punyent Icarus que recorda a Alice In Chains en els seus foscos millors moments, a considerar Greed una excel·lent declaració de intencions que defineix en els seus versos l'ímpetu i la decisió amb la qual avancen malgrat les absurdes regles d'un món ingrat, la guitarra obre sinuosa i càlida al desencant que pul·lula en I Blame You, una gran cançó teixida amb cura amb diversos canvis de ritmes que ens porten a l'esquinçament vocal i a una guitarra que acaba explosionant en un final apoteòsic. Les línies de guitarra i els riffs de la potent Just A Little Bit Old remeten directament als clàssics del metall des de la seva pròpia mirada alternativa, encara que a mi particularment són els seus temes més extensos on a més baixen les seves revolucions en un incessant joc de pujades i baixades, els que millor podrien representar l'abast d'aquest nou renaixement, i tant en Mantra però sobretot en l'excel·lent Easy, troben com poques vegades en la seva discografia una versemblant profunditat propera als Porcupine Tree, no van amb bromes.
Han guanyat en tècnica, són un grup ben engreixat i sobretot no han perdut la il·lusió en fer el que més els agrada, bon rock sense concessions, i sempre cal celebrar que grups com Lamprologus superin una i altra vegada els esculls en el seu camí, ja que és difícil trobar en aquest país l'audiència apropiada en directe per a un grup que es fa servir d'aquests nivells decibèlics. Si alguna cosa aconsegueixen amb Reborn és que tingui immenses ganes de presenciar aquestes cançons en directe, així que si estan a prop de casa teva no ho dubtis,el seu directe ha de ser demolidor i intens. Molt recomanable.
Presentació del disc el 23 d'Abril en la sala Moby Dick de Madrid
0 Comentaris