París-Timbuctú: per què la música?

Els atemptats perpetrats per terroristes gihadistes el 13 de novembre a París, més enllà del brutal cop emocional i del consegüent dol, haurien de representar un canvi substancial en les consciències de tothom; i, per tant, un nou mandat als nostres dirigents en la forma d'afrontar les guerres i les crisis humanitàries arreu del món. Malauradament, de les boques d'alguns d'aquests dirigents surten les desafortunades i ignominioses paraules de sempre: guerra, venjança, etc. Tampoc és difícil topar-se amb el "hooliganisme" periodístic de torn (ho dic per allò del quart poder), que aprofita per a iniciar la seua "gihad" particular i aplaudir, sense res més que aportar, el discurs bel·licós que és de tot menys reflexiu, intel·ligent o efectiu.

Davant d'un atemptat tan cruent, la primera cosa que se sent és dolor i solidaritat amb les víctimes. Després, el pensament reconduïx a tractar de contextualitzar, entendre i obtenir algun focus de llum sobre les possibles estratègies a seguir per evitar aquests actes dolorosos i macabres. Quan observem els llocs on es va fer l'atac terrorista coordinat, ens trobem que són els voltants d'un estadi de futbol, restaurants i la mítica sala de concerts Bataclan on actuava la banda nord-americana Eagles of Death Metal.

Doncs bé, en ple procés d'entendre, és interessant recordar la sensacional pel·lícula "Timbuktu", dirigida pel maurità Abderrahmane Sissako, basada en la caiguda de la ciutat maliana de Timbuctú en mans de grups gihadistes a principis del 2012. Aquests grups van imposar el seu règim de terror i, entre altres coses, van prohibir riure, fumar, jugar a futbol i escoltar música. En eixe sentit, cal destacar una escena extraordinària en què uns xiquets estan jugant a futbol amb una pilota imaginaria. Amb un esperit afí al neorealisme italià, el director del llargmetratge mostra una realitat crua i aberrant, en la qual es poden trobar paral·lelismes entre les prohibicions imposades pels gihadistes a Timbuctú i el simbolisme dels objectius terroristes d'enguany a París.

En un article sobre la situació dels músics a Mali de desembre de 2012, Diego A. Manrique concloïa: "Un periodista del Washington Post logró comunicarse con Omour Ould Hamaha, comandante rebelde. Sus pronunciamientos fueron categóricos: 'la música es contraria al Islam. En vez de cantar ¿por qué no leen el Corán? No estamos únicamente en contra de los músicos de Malí; estamos en una guerra contra todos los músicos del mundo'". Aquest comandant feia de portaveu d'Ansar Dine: un dels grups gihadistes que van ocupar el Nord de Mali a principis del 2012, fins que França va enderrocar el règim el 2013. No obstant això, aquesta intervenció no ha estat capaç d'arreglar el problema de fons i el nou govern és molt feble. Sens dubte, el continent africà és el gran oblidat: un lloc on trobar les claus i les conseqüències de les desastroses polítiques exteriors de les potències occidentals.

Respecte a la declaració de guerra a la música que va fer el portaveu gihadista, cal remarcar que ell mateix és oriünd d'un dels països que gaudeix d'un dels planters de músics més importants de tota Àfrica. De fet, Ould Hamaha va nàixer a Kidal, un poble menut del nord de Mali que es troba a mil quilòmetres de Niafunké, la petita ciutat on va créixer un dels músics malians més coneguts arreu del món: Ali Farka Touré, que va arribar a gravar un disc amb el gran Ry Cooder l'any 1994 ("Talking Timbuktu"). L'any 2004, el músic malià va ser escollit alcalde de Niafunké. Això sí, en lloc de prohibir i destruir com farien més endavant els gihadistes, es va gastar els diners que havia guanyat amb la música en asfaltar els carrers i en proporcionar electricitat i clavegueram a la gent. Per cert, Ali Farka Touré va morir com a conseqüència d'un càncer el 2006, i no va arribar a veure el règim extremista.

Tanmateix, Ali Farka Touré no és l'únic músic nascut a Mali que ha transcendit més enllà de les seues fronteres per la qualitat de la seua música. Així doncs, noms com ara els de Oumou Sangaré, Salif Keïta, Toumani Diabaté, Rokia Traoré, Amadou et Mariam, són un bon exemple de la importància que la música té en aquest lloc del món i el patrimoni cultural que representa per a tothom. 

Quan els grups gihadistes (sempre contraris a tot allò que siga cultura i pensament) s'apoderaren del nord, es va produir un èxode intern que afecta especialment els músics, tal com ho explica la periodista Amelia Castilla en un article que va titular "Los 'griots' ya no cantan en Malí":  "Afel Bocoum, cantante y guitarrista, vive desde hace unos meses como un refugiado en Bamako. Dejó su casa de Niafunké, en el norte de Malí cuando los grupos islamistas próximos a Al Qaeda tomaron el poder en la zona, tras la declaración de independencia de los tuareg. Su aldea, al lado del río Níger, donde también vivía la familia del mítico Ali Farka Toure se ha convertido ahora en un pueblo fantasma. Ambos forman parte de las más de 80.000 personas que han recurrido al éxodo interno y se han refugiado en la capital del país, huyendo de la sharía, ley islámica que, entre otros vetos, prohíbe la música. Y con ellos se esfuma también el Festival del Desierto que se celebraba en Essakane a dos horas de Tombuctú".

En definitiva, la música molesta als fanatismes i és atacada pels totalitarismes, perquè té la capacitat d'obrir ponts culturals, establir diàlegs més enllà de qualsevol condició, enriquir la sensibilitat i unir quan transmet valors humans. En una entrevista recent, Luis Lapuente (el Doctor Soul) ho explica de forma clara i des d'un vessant més pragmàtic: "es bien conocida la influencia positiva de la música en las emociones y en el bienestar del organismo. Uno de los médicos que más he admirado, Oliver Sacks, compiló sus estudios y experiencias en 'Musicofilia'. Se sabe, además, que los recuerdos musicales son los últimos que permanecen en personas con Alzheimer. Con mis pacientes las referencias musicales surgen de manera natural. No sé si cura, pero la música alivia y contribuye a mejorar muchas enfermedades".

Com cantava Eric Burdon en la cançó "They Can't Take Away Our Music", publicada l'any 1970: "El missatge que portem il·lumina les paraules que cantem; i no et sentes malament, tenim una cosa que no ens poden robar: no ens poden furtar la nostra música".  

Per Àlvar Andreu.