... amb actitud a dojo, aquest condiment tan escàs i injuriat que aquí s'adverteix com el veritable element catalitzador ...
Arriba un moment en la vida de tot indie-cool en què cal agafar una maquineta de tres fulls extra-megadrive, i amb resignació aplicar-se un afaitat apurat, ja de pas (i primordial) vendre l'ukele que jeu ple de pols al racó de ta casa en el primer cash-converters que trobis, i si arriba el pressupost llavors agenciar-te una guitarra elèctrica que principalment soni alt, doncs hi ha perill de ser cremat en aquesta gran pira funerària en format rodó amb forat si no segueixes les recomanacions. És aquest un nou ordre mundial? arriba realment el final de l'Indie-Mainstream? són Mad Robot la tercera onada extraterrestre destinada a extingir aquesta combinació de grenyetes engominades amb barbes perfilades al làser?
Realment totes aquestes preguntes m'assalten a la matinada mentre escolto atordit "I Declare War" un pack de cançons destinades a crear tensió. En l'aspecte musical les coses clares, guitarres distorsionades, baix gros i pesat, tornades corejables i rock independent que us recordarà al de fa un parell de dècades, si preferiu el pont perfecte entre uns Pixies d'haver sobreviscut a la seva pròpia llegenda amb dignitat i uns Nirvana de no haver patit úlceres el seu líder, amb més pes dels primers i si de cas adornat amb el fuzz fins a les celles estil Dinosaur Jr, trobareu segur les coordenades, o simplement anomena-ho punk-rock modern si prefereixes, que en essència és el que és.
Aquest disc ha estat gravat des de la més absoluta independència, cosa que el seu mèrit té vist i escoltat el gran resultat de la producció, important remarcar que el seu anterior Blacklisted (2013) també continua vigent, i que aquest no és només el nou disc d'una de les bandes més prometedores de l'actualitat, aquest disc a més és la confirmació com a músic i lliurepensador de Mike Grau, ànima matter dels mai prou valorats Furious Planet (https://furiousplanet.bandcamp.com/), cessats fa uns anys, banda que en un món utòpic hauria d'haver conegut les mels de l'èxit més enllà de les bones crítiques dels assabentats de torn o al menys haver tingut la possibilitat de subsistir a base de rodar i fer concerts. Ara amb Mad Robot, que és la perfecta encarnació per portar totes les seves idees insensates i feridores al pla físic. (Su: Veu, Mike Grau: Veu, Guitarres, Carolina Otero: Guitarres, Veu, Borja Boscà: Baix, Roberto Timó: Bateria).
Dit això, comencem a entrar en matèria. Avís, això courà com l'alcohol en una ferida, la intenció és declarar la guerra i tant que ho aconsegueixen. "Kill The Mainstream" ha estat el gran hit d'avançament i declaració d'intencions a les clares, tornada de puny en alt i riff pesat, però no és l'únic hit, hi han més. El desig escapista transformat en intenció nihilista de "Human Error" al·ludeix al primigeni sentiment insurgent del punk, destruir per crear. Amb el desencant per bandera es va desenvolupant el disc amb tonades com "Go Extinct!" perfectes per a caminar cap a l'ocàs o l'agra "Unfuck The World" amb la pèrdua de l'esperança com a veritable llop que ensenya les orelles i un protagonista al límit de les seves possibilitats, perfil prou estés en l'actualitat i amb el què és fàcil empatitzar veient l'estat actual d'aquest món sense cura. Fantàstiques les harmonies vocals en "Big Cosmic Joe" sentiments de qui té clar que vol però no sap com aconseguir-ho, també apareix l'amor com a element redemptor a "Screw You All" que ens descobreix la veritable naturalesa destructiva d'aquest robot descontrolat que carrega contra tot.
I tant que ho fa, doncs la molla o per a mi la grandesa d'aquest disc rau en gran part en les seves lletres carregades amb dards enverinats contra una escena musical supèrflua, començant pels grups i sense deixar-se tot allò que l'envolta. Una de les grans lletres i de les més valentes d'aquest disc ve amb "Death Of Criticism", un galzeran ben tirat dirigit a tot aquell que se senti davant d'un teclat a escriure de música (no es salva ningú) i que haurà d'admetre-ho i simplement posar l'altra galta, Mike Grau diu el que ningú s'atreveix a dir i deixa clar en cançons com "Witch Spell" que està disposat a assumir les conseqüències, "Hit Song" fa el mateix amb els que es pugen a un escenari i es rebaixen en les seves relacions amb premsa i festivals diversos. Tan fantàstica com feridora és "Ready For Death", sense pèls a la llengua, totalment desinhibit de "el que diran" i amb una guitarra que talla l'aire. Aquest robot descontrolat s'acomiada sense abaixar la guàrdia amb el mig temps que dóna títol al disc on descobreix totes les cartes a la taula, si es tractava de guanyar la mà a l'apatia i a la novetat sense fonament doncs ho aconsegueixen sense asos a la màniga..
Resumint. "I Declare War" conté una gran quantitat de veritables hits, però no és només una bona manera de combatre l'avorriment de la gran oferta musical que quasi sempre cau pels mateixos barrancs, a més dóna peu a entonar un mea culpa a tot aquell que tingui ficat el cap a les "escenes" pertinents i reflexionar sobre certs temes que afecten a aquesta globalització descompensada que sempre afavoreix als de fora encara que els manque la qualitat, a més de produir un munt d'opinadors en xarxa fent gala de la seva verborrea però que al final mai es transforma en contractes i actuacions com deuria, ni tan sols en assistència i venda d'entrades, com si d'aquest núvol es pogués viure, rematat tot per un món que més que anar-se'n pel vàter demana a crits que es tiri ja de la cadena. Ingredients ben coneguts i fàcils de reconèixer, anti-harmonies vocals de les bones, guitarres tallants carregades de fuzz, baix en primer pla i tornades per a llençar amb gana, però sobretot amb actitud a dojo, aquest condiment tan escàs i injuriat que aquí s'adverteix com el veritable element catalitzador a través d'una lírica que ataca sense embuts el sense sentit oficiós del dia a dia. Molt recomanable, no us perdeu el directe.
Per Chals Roig
Bandcamp: http://madrobot.bandcamp.com
.jpg)
){kind=link}
0 Comentaris