Lou Reed - Berlin (1973)

"...va portar l'expressió artística a nivells de realisme poques vegades vist, va arriscar i es va donar de cara contra la incomprensió d'uns anys 70 que apuntaven desinhibits i trufats d'excelsos treballs de rock..."

Amb la marxa de Lou Reed sorgeix la forta necessitat d'ordenar mentalment els seus discos, trobar-se amb el nycman cara a cara i en les seves diferents facetes. Ja sé i imagino quin disc coparia el primer lloc en tota llista que es preï, tot i així considero "Berlin" el seu disc més treballat i el més compacte, artísticament valent i diferent a qualsevol cosa que pogués esperar-se d'ell tenint en compte el seu bagatge, tant en la Velvet, com pel precedent tan potent a nivell comercial com va ser i segueix sent "Transformer".

Que he de fer si em fascinen en gran manera els discos d'intensitat lírica descomunal, discos difícils que miren cap a llocs on no és gens fàcil mirar, a ningú li agrada sentir-se malament però en ocasions aquests exercicis d'espeleologia emocional poden aconseguir que ens enfrontem a certes pors que encara que només semblen existir en el context dels versos, descobreixen els racons foscos de cadascú i ens apropa als nostres propis límits, i Lou Reed en això sempre va ser un mestre de mestres, va entendre el rock com un vehicle líric molt potent amb possibilitats expressives infinites, va fer una cosa similar al que va fer Dylan donant una altra dimensió al rock, i va introduir sentiments i emocions que fins aquell moment eren certament tabú. A més va superar amb escreix l'estigma juvenil i músic-festiu al que sempre s'havia adscrit la música en els 60. Va odiar en les seves cançons, va intensificar l'angoixa existencial i la desesperació fins a nivells mai vistos, ens va fer sentir la violència dels carrers, també la de gènere abans que ningú s'atrevís, l'amor mai va entendre de sexes, ni va tenir barreres de cap mena, va fer de la marginació un espai vital tan digne com la normalitat, i va parlar de la droga sense complexos més com un acte de l'expressionisme realista que per simple apologia, llàstima que molts joves de "la movida" no ho entengueren així.

El planter en aquest disc és d'autèntic luxe, tenim a Steve Hunter, a Jack Bruce, a Steve Winwood i al gran Aynsley Dunbar, fins als germans Brecker aportant aquest punt de qualitat als vents, per allà on mireu hi ha qualitat, i amb la inestimable mà en els arranjaments de Bob Ezrin, qui va saber canalitzar l'estat anímic del nostre admirat després de la seva desastrosa relació amb Bettye Kronstadt. Va centrar Lou Reed en la seva guitarra acústica i la seva tasca en la interpretació vocal amb un resultat excel·lent pel que fa a l'expressivitat que el concepte va requerir des d'un primer moment.

Apuntar que moltes de les cançons daten de l'època amb la Velvet Underground, des "Berlin", la cançó que dóna títol al disc i que ja va aparèixer en el seu debut en solitari, aquí amb un simple arranjament per a piano, perfecta per introduir-te en la història, partint d'una festa d'aniversari i mostrant la veritat portes a dins, "Lady Day" té uns arranjaments exquisits, orquestrada al detall, perfectament podria pertànyer al seu anterior disc, i "Men of Good Fortune" mostra el camí futur del Reed més bàsic i reflexiu, segons sembla ser de les primeres cançons que va tocar la Velvet en directe cap a 1966, cosa que només els arxius de Warhol poden testificar, igual que "Oh Jim", aires sinistres que s'avançaven a la seva època, armada a partir de l'antiga demo "Oh Gin". "Caroline Says (II)" reescrita a partir "Stephanie Says", apareguda en bootlegs i algun recopilatori, i "Sad Song" procedent d'una altra demo de la Velvet, aquí amb les lyrics modificades en gairebé la seva totalitat. És evident que aquesta obra conceptual s'alimenta de la seva etapa clàssica, alguna cosa perfectament respectable i que no resta gens ni mica d'interès a cadascuna de les cançons.

Però no tot són arranjaments orquestrals, aquí hi ha espai per a moments de pura delícia rock i glammer com "How Do You Think It Feels", el solo de guitarra és per emmarcar, probablement aquesta la ficaria en el meu top ten de cançons de Reed, la primera part de "Caroline Says (I)" no es queda enrere. Es podria dir que la part central del disc, al costat de "Oh Jim", la part més guitarrera, Steve Hunter brutal acompanyat per la secció de vents, cançó amb canvi de ritme cap a una part més acústica i que dóna pas a la segona cara, les últimes quatre cançons, l'arxiconeguda "Caroline Says (II)", la devastadora "The Kids", amb un punt d'emotivitat afegida amb el plor d'un nen, dóna pas al clímax de "The Bed", desenllaç fatal, el súmmum de l'optimisme "That it'd end this way but funny thing I'm not at all sad", no ho dic a manera cínica, més com la meva admiració cap a Reed demostrant una empatia total amb algú atrapat que només és capaç de veure una única sortida, tonada que finalitza amb la veu espectral de l'esperit que s'allunya, qui sap si alliberada, gela la sang. Tanca "Sad Song" amb orquestracions de cadència optimista, malgrat el títol, en aquests versos un pot trobar certa esperança.

En la seva recerca i a través dels seus discos Lou Reed va donar sempre veu als desesperats, a les últimes oportunitats i a la solitud profunda, a Berlin especialment com mai abans ho havia fet, no va deixar que els draps bruts de la nostra societat fossin barreres que l'impediren expressar aquest punt de vista que la major part de les vegades ens resulta tan llunyà i diferent al que ens trobem en el nostre dia a dia. En aquesta obra de gran calat va aconseguir donar amb l'esperança després de la desesperació i més enllà de la mort entesa com un nou i lluminós principi.

Va passar d'una nova proposta per part de Bowie i del maquillatge glam que hagués suposat un nou èxit i va arriscar en el seu afany per portar l'expressió a nivells poques vegades vist en la història del rock, i es va donar de cara contra la incomprensió d'uns anys 70 que apuntaven desinhibits i trufats d'excelsos treballs de rock, aquesta natura outsider inclús va truncar la presentació del mateix en un dels exemples més clars de que les ressenyes "dels entesos" cal agafar-les moltes vegades amb pinces, doncs llavors va ser vilipendiat per propis i estranys, fins i tot aquestes cançons van arribar a ser prova circumstancial en un litigi en el qual es pretenia treure la seva potestat sobre la seva obra present i futura. "Berlin" va ser en el seu moment un gran forat negre que a punt va estar d'engolir a Lou Reed. Però el temps li va donar la raó, fins i tot va orquestrar la millor de les venjances amb l'edició en 2008 de "Berlin: Live at St. Ann's Warehouse" i la seva consegüent gira, reunint de nou per l'ocasió a Steve Hunter i Bob Ezrin a la festa definitiva que va reconciliar al món amb un de tants discos maleïts de la seva discografia. Magistral.

Per Chals Roig