Novetats 2018

header ads

Entre llums i ombres. Entrevista a Òscar Briz

...cadascú tria entre llum i tenebres, de la mateixa manera que en la nostra visió global a alguns ens pesa més la part negativa i lletja de la humanitat que no la part genial i esperançadora amb la que coexisteix... 

Acaba d'eixir "Entre llums i ombres", el nou disc d'Òscar Briz, el vuitè per a ser exactes. Amb motiu de tan grata notícia he xarrat una estona amb ell i a més d'algunes claus del nou disc, ha deixat unes quantes reflexions sobre l'actualitat a tindre en compte i que venen a més arreplegades en les seves noves cançons. Atenció, un discàs.

Bon dia Òscar, encantat de tindre't per ací, em declare d'entrada fan absolut de la teva música, així que és una sort que m'atengues i poder mantindre una breu conversa amb l'excusa del teu nou disc.

Gràcies Carles. Per vindre d’un gran amant de la música com tu, això significa molt.

Així d'entrada, des de la primera "Les màscares" l'electricitat i els solos de guitarra estil anys 70 semblen la principal novetat, potser s'ha filtrat la força rockera del teu projecte paral·lel amb El Cartero Rockero?

Doncs pense que has encertat en la teua apreciació. Els vora tres anys amb El Cartero van fer que em retrobara amb un públic roquer, una mena de tornada als orígens que no es va quedar només amb això: vaig recuperar sensacions perdudes, sobretot en directe, una capacitat que amb altres estils de cançó potser em mancava o simplement no podia expressar amb la força que permet el rock. Senzillament ha estat una mena de retorn a casa, tot i que la meua casa ja no és com era ni és només això.

Hi ha canvis significatius en la formació que ha gravat? serà la mateixa per als directes?

El baterista del disc és Victor Traves, col·laborador antic que ja va participar en Asincronia i al directe de L’Estiu. Es tracta d’un baterista que m’encanta. Per als concerts i per diverses raons com ara la necessitat d’harmonies vocals, la proximitat, etc. recuperem al Josep Pérez que també és un músic que m’encisa i a més, coneix bé el repertori anterior. Com a baixista seguim comptant amb Nacho Villanueva, que es va incorporar per al directe de Youth i ara ha gravat tots els temes del disc. Com que el coproductor del disc, Mark Dasousa, és teclista i posarem teclats en alguns temes això ha donat peu a que entre un quart membre que s’encarregue d’eixa tasca, Miguel Caballer, un bon músic de València ciutat. Crec que així el so una mica cru del trio resultarà més dens i adient per al repertori actual.

Per la teva trajectòria més recent em consta que no sols tindre un decàleg a l'hora de plantejar-te la gravació, com ha estat el procés de gravació per al disc en aquesta ocasió?

Si et sóc sincer, fa un any no tenia cap previsió de gravar res: tinc ja molts discos i hi ha molta gent que els desconeix, és a dir que per qui volgués conéixer el que he fet n’hi ha molt ja d’on triar. No obstant això, sempre acabe entrant en un procés de composició que em surt naturalment i aleshores comence de nou a emocionar-me i a maquinar. Et contaré un parell d’anècdotes que no he dit a ningú: fa un parell d’anys al Q Festival d’Alzira vaig estar xerrant amb Eddie Lundon de China Crisis, que treballa en la LIPA de Liverpool, una prestigiosa escola de música fundada per Paul McCartney. Així que en començar a idear el disc se’m va ocórrer proposar-li la gravació del disc allà, amb músics de l’escola però no vaig rebre resposta. Més tard, un dissabte a Benimaclet vaig veure el grup Polonio en directe i en acabar els vaig proposar la possibilitat de que alguns membres participaren com a banda acompanyant però per quan em contestaren jo ja tenia organitzada la gravació. Les dues opcions haurien estat molt interessants, un canvi excitant. La diferència aquesta vegada és que jo no tenia gens de ganes de fer una gravació llarga i dependre de les agendes de massa músics. El repertori tampoc aconsellava res en eixe sentit sinó més bé el contrari. Són temes directes que al meu parer necessitaven frescor i intuïció en la interpretació. Per tant la meua tasca com a coproductor va començar en imposar una gravació d’unes hores sense a penes assaig i tocant tots tres músics alhora en l’estudi. Segurament Mark hauria triat un altre procés però això per mi era innegociable, així que ell ha hagut d’adaptar-s’hi i treballar amb una gravació feta d’eixa manera. Cada disc és una història però sempre se’n apren.

"València tensa" (de l'anterior disc Youth) és una de les teves poques tonades amb només tres acords talment com la presentaves als directes, i sembla el precedent immediat en quant a l'estructura més directa de les cançons, hi ha intencionalitat d'aplegar a més gent? o en canvi ha sortit així de manera intuïtiva?.

No pense mai en dirigir les cançons que compose cap a aquest o aquell sector. Treballe amb la intuïció de dècades com a compositor, amb el bagatge mental de l’àvid consumidor de música que sempre he sigut i atenent el cicle vital i d’afinitats artístiques en que em trobe durant els mesos de composició. No tinc cap companyia gran dictant-me el que he de fer a canvi de vendre més discos. Eixa llibertat és el valor més gran que gaudim els músics com jo. Seriem idiotes si renunciarem també a això en base a elucubracions de qualsevol tipus.



...la vanitat és una força extraordinària que sura en qualsevol àmbit d’acció de la societat i generalment arruïna relacions i projectes de tota mena. Les màscares les tenim tots a mà en un moment donat...

(Foto lateral: Vicent Martínez Fuster)

El primer artista que en va vindre al cap si haguéssim de buscar alguna influència sonora, va ser Lou Reed i el disc New York, inclús el rock americà de Tom Petty, i ja divagant veig certa lucidesa àcida pròpia del discurs de Ray Davies, suposicions a banda, quins penses que són els principals referents musicals en aquest disc si és que hi han de clars?

Aquest és un tema molt curiós i interessant perquè segons a qui preguntes les referències canvien de manera sorprenent. Al Lou sincerament i personal el trobe a faltar però no crec que a banda de les analogies amb “New York” pel gir roquer del nou disc hi ha massa d’ell a cap tema. Sí que entenc la referència a l’estil àcid del Davies en temes com “Delicat Narcís”o fins i tot “Les Màscares”. Així mateix, és innegable que “Les Justes” és hereva del rock americà estil Tom Petty (Refugee!) o fins i tot grups de meitat dels ’80 i l’anomenat NRA, The Dream Syndicate, Green On Red, The Long Ryders... d’això vaig mamar jo molt aleshores i ací és on ve l’anècdota sucosa també: aquest és un tema que vaig composar als setze anys potser, es va quedar gravat a una cinta cassette TDK i ara he recuperat encara que amb una melodia i lletra totalment noves. La base harmònica però, és la mateixa. D’altra banda potser hi trobareu també ecos de Bowie, George Harrison, de grups de pop acústic dels ’80 amb harmonies estil Crosby Still & Nash... però ja et dic, aquestes són estimacions molt personals. Al baixista, Nacho, el segon tema “Entropia” li evoca Banderas de Mayo mentre que a mi em porta més a Todd Rundgren per exemple. En resum, jo diria que el repertori suggereix influències del pop rock de les tres darreres dècades del segle passat.

Aquestes màscares en la portada de Jordi Albinyana semblen representar tot aquest món que tenim muntat al voltant de les xarxes, i la cançó "Delicat narcís" podria ser un bon exemple, és així? en tot cas quina impressió et dona aquesta societat que viu enganxada en torn a les xarxes digitals?

No, exactament. “Delicat Narcís” és un tema que parla amb ironia de la necessitat d’agradar que tenim els artistes i també qui no ho són. Aleshores arriba Facebook que ha portat eixa necessitat al terreny quotidià tot potenciant-la. Han aconseguit que visquem una vida parcialment fictícia a través seu, ens han fet sentir que ja no es viatja sense fer-ho públic amb una dotzena de fotos, que ja no es mor el pare o el gos o el gat sense comunicar-ho a un munt de desconeguts amb qui mai no has tingut res a veure personalment. Ens han creat una dependència potser ridícula però innegable. Tanmateix, la vanitat és una força extraordinària que sura en qualsevol àmbit d’acció de la societat i generalment arruïna relacions i projectes de tota mena. Les màscares les tenim tots a mà en un moment donat, no sols els mitjans de comunicació. Ens agrada molt tirar pedres fora però la societat està formada per individus i els mitjans de comunicació i la política no són més que el reflex de les nostres conductes. Els éssers humans estem plens de clarobscurs, de llums i ombres, va implícit amb la nostra condició.

De vegades, amb cançons com "Ni puto cas" parles directe a l'oient com per a provocar una reacció directa, com un despertar de cara a prendre més determinació en les seves vides, potser ara som més esclaus i amb menys capacitat de reacció com en "Bruno" de cara a ser nosaltres mateix, els de veritat?

Com que encara està en fase de preparació no has pogut veure el llibret que s’inclou al disc amb les lletres. Quan ho faces veuràs el subtítol d’eixe tema, “ Dedicat als rebels de la classe obrera”, és a dir, m’adrece a tots aquells que es neguen a acceptar el seu destí de peó dels projectes d’altres, d’una vida marcada per la renuncia als somnis propis i de camí, deixe també alguna frase àcida per qui des de la mateixa classe social intenta tallar les ales o fer fracassar qui vol somniar. Els meus orígens estan ací també.

Però a més del component sociopolític, com podria ser "Les justes", també hi han dards enverinats que semblen anar dirigits expressament a un objectiu concret com ara "I wish you well", hi ha en el disc un veritable sentiment de venjança i inclús de desengany cap un mateix perfil?

Cap sentiment de venjança en “I wish you well”, no va dirigida a ningú en concret com suposes. Reflexa tant ella com altres moments del disc més bé un palès desengany de la raça humana. El títol del disc no està posat aleatòriament: com he dit abans, estem fets de llums i ombres, encara que com es diu al llibre inspirador de “Bruno”, El somni de Lucreci, de Martí Dominguez, cadascú tria entre llum i tenebres, de la mateixa manera que en la nostra visió global a alguns ens pesa més la part negativa i lletja de la humanitat que no la part genial i esperançadora amb la que coexisteix. A “Les Justes”, nom emprat d’una obra de teatre d’Albert Camus, del que parle és d’un altre capítol d’eixa lluita històrica contra injustícies insuportables, més concretament de la que va recórrer a la violència perquè no va creure en l’èxit de cap altra mesura correctora. Les Justes de Camus va d’això, tot i abordant els dilemes morals que suren davant l’assassinat o el terrorisme. Crec que en els darrers anys, protagonitzats políticament per la estafa, la falta d’assumpció de responsabilitats, la indecència i finalment per acabar-ho d’adobar, la burla implícita, bastants de nosaltres hem sentit més d’una vegada el foc d’eixe instint bàsic que protagonitza la lletra.

Un altre canvi significatiu és el pas de LaCasaCalba cap a Mésdemil, dos grans segells valencians per cert, pot prendre's com un canvi de cicle o una nova etapa en la teva carrera?

Sí, respon a un canvi de cicle, a unes ganes d’engegar noves dinàmiques, distintes a les anteriors. Els canvis poden resultar estressants però no hi ha cap dubte que regeneren. Es valoren els fets, s’intueixen possibilitats i un es llança al riu. Ja es veurà on ens porta

Dia de la presentació i lloc.

El primer concert serà al Sporting Club Russafa, el 8 de novembre a les 19.00, dins del festival MUV. Podeu reservar entrades ací: https://www.notikumi.com/2015/12/12/oscar-briz-presenta-nou-cd. Més tard, el 12 de desembre estarem al CCC Octubre. Altres dates seran convenientment anunciades a la pàgina Facebook que us convide a agradar, hehehe!... https://www.facebook.com/Oscar-Briz-439301326187538

Moltes gràcies, un plaer, ens vegem en la presentació del disc. 

Salut Carles, i que continues molts anys en la teua tasca.


  

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris