Manuel L.Sacristán - Solo (2015)

...un aire molt personal, principalment acústic, per a cançons que van influir directament en la seva educació musical, des Extremoduro a Lapido, passant per Nacha Pop, Radio Futura, Loquillo...

M'agraden els discos de versions sempre que les bandes o artistes corresponents li donin un gir, que portin al seu terreny les composicions originals i els aporti un plus de qualitat que aconsegueixi revifar l'interès per les mateixes. Tal és el cas de “Solo”.

Ja fa més de quatre anys (concretament des de les "Señales" del 2011) vinc dient que HOTEL VALMONT és una de les millors noves bandes espanyoles en llengua castellana, de les que més excel·lentment han sabut entroncar amb la música americana i amb el millor pop/rock parit en l'actual estat espanyol durant els 80' i els 90', tot això, tenint en compte una escassa, injusta i immerescuda repercussió.

I no és que hi hagi liquidat la trajectòria aquesta esmentada banda madrilenya sinó que el seu cantant, vocalista i ànima mater MANUEL L.SACRISTAN ha dut a terme un projecte paral·lel en solitari que li rondava fa temps, basat en donar-li un aire molt personal, principalment acústic, per a cançons que van influir directament en la seva educació musical, des Extremoduro a Lapido, passant per Nacha Pop, Radio Futura, Loquillo, Los Secretos, ... 

Els arranjaments són una de les principals característiques que cal tenir en compte d'aquest àlbum, començant pels de Cosme Torné en "Decidí", l'històric tema de Roberto Iniesta al capdavant de la seva banda extremenya, o per un "Tiempo perdido" que, a bon segur, amb aquest protagonisme acompanyant de banjo i mandolina a càrrec de Jesús Dorado, sorprendria a Yosi de Los Suaves si arribés a les seves oïdes. 

D'altra banda resulta un autèntic luxe el rescat de "John Milner" (aquella dedicatòria del Loquillo al seu amic Jaume Fàbregas sempre l'he considerat com la meva cançó favorita del popular líder dels Trogloditas). En aquest cas em sembla molt brillant aquest cor femení en actitud gospel al costat de la veu d'Ana Carretero per rematar la feina. 

Pel que fa a la lectura de "La estatua del jardín botánico" podria servir per recordar a més d'un l'impacte que va suposar descobrir al seu dia la coneguda cobla de Santiago Auserón que, els traços inicials entre Bowie i Brian Eno ara es desdibuixen o, millor dit, adquireixen una nova dimensió en boca i en mans de Manuel López Sacristán.

Com sorpreses més grates del repertori és clar, la recuperació de dos temes que no van obtenir la transcendència merescuda excepte en cercles madrilenys i poc més. Parlo de "Más de hierro" de El Sueño (per fi algú es recorda d'aquest gran tema) i "Lo intenté" de Los Sentidos. 

Les pinzellades més rocanroleras i comercials es troben a "Mi rock perdido" de Calamaro amb Los Rodríguez, la nostàlgia més exquisida dels temps nachapoperos de Don Antonio a "Persiguiendo sombras", l'inesperat toc reggae en "Pero a tu lado" dels Urquijo (és l'única versió que no em quadra amb les altres, tot sigui dit) i la distinció suprema per a l'adaptació (per elecció i per exhibició) amb aquesta trompeta de Víctor Trance de "Algo me aleja de tí", una de les incontestables meravelles del mestre granadí i ex-091. 

Hi ha massa coses destacables i atractives d'aquest "Solo" però per a algú que, com el que subscriu no ha sigut mai molt fan d'Extremoduro, Los Suaves, Loquillo o Los Rodríguez, és un plaer comprovar l'excel·lent encaixat que, per exemple, totes aquestes tenen amb noms que tinc en un altar (Nacha Pop, Radio Futura o Lapido). Doncs això, que "va a subir la marea y se lo va a llevar todo...", així comença aquest elixir de joventut. Seguint al senyor Antonio Vega i com figura en el llibret del disc: "La fuerza de voluntad nos dio la victoria. La victoria de la voluntad nos dio la fuerza. La fuerza de la victoria nos dio la voluntad". Alguns, sempre els suficients afortunats, creiem entendre els motius.

    *  Per Johnny JJ 
   *  Escrit originalment en el següent enllaç de l'Espacio Woody/Jagger