Blues i rock per domesticar.
El Sr.Antonio és una de les eminències que més admiro quan de blues tracta l'assumpte, si en el seu espai Sin Aliento es recomana i es parla de sons al bressol de la Chess Records doncs cal prendre-s'ho seriosament perquè de ben segur que no es tractarà de l'enèsima impostura arty.
L'any passat em vaig quedar sorprès amb un dels grups que va ressenyar, uns xicons procedents de New York que responen al nom de Daddy Long Legs, com bé comentava en la seva ressenya (llegir entrant aquí) el blues primitiu de Chicago està present per obra i gràcia de Howlin' Wolf, al igual que l'empenta de tots els seus fills bastards del rock'n'roll. A més d'entrada el segell Norton al què pertanyen fa preveure el verí guirarrer dels sempre grans Dr.Feelgoog, Link Wray o Flats Duo Jet. Que el seu format no us confonga, no trobareu uns altres guaitstraips, més be en la mateixa ona que podem trobar a altres il·lustres com The Jon Spencer Blues Explosion, als que han obert cada nit en la seva gira americana, fins i tot podríem ficar-los al costat dels nostres estimats Guadalupe Plata quan es tracta d'intensitat i personalitat a dojo (ressenya del redactor Johnny JJ entreu aquí).
A partir d'aquí només puc aconsellar l'escolta d'alguna de les seves missives elèctriques. Si vols seguir-los el rastre us podeu remuntar al disc "The Vampire" que van gravar com a sideband al costat de la llegenda del R'n'B de Chicago T.Valentine, llavors el seu ascens ha estat progressiu, encisant a veterans de categoria underground amb els que han compartit escenari (Sonics, Flaming Groovies, Hoodoo Gurus ...) demostrant que ells també tenen el mojo. Ja porten dos discos d'estudi, l'any passat va ser el molt recomanable "Blood From A Stone", i el seu debut molt més rude i fosc "Evil Eye On You" (2012).
Mai és tard per deixar-se seduir de nou pels mateixos 12 compassos de sempre, i ara que presenten el seu nou disc "Rides Tonight" podria ser la millor oportunitat per escoltar-los en el seu estat natural, o siga, en viu i en directe, amb el seu so bàsic i troncal, bateria, guitarra slide, harmònica, veu distorsionada i molta actitud, poques coses més poden dir-se d'una proposta com aquesta que encara que no tracta de ser original no pot negar-se-li l'autenticitat.
Introduïts per l'inefable Kim Fowley els cohets elèctrics van caient dels seus dos discos d'estudi, començant per "Long John's Jump" i ja sense descans mostrant totes les seves armes al descobert, recorrent al R'n'B com uns Rolling Stones a la magnífica "Blood From A Stone" una de les meves preferides del grup, "The Stranger Rides Tonight" és una de les inèdites del lot, i deixen patent el seu homenatge als orígens amb la versió del "Bourgeois Blues" de Leadbelly, aquest "I Feel So Electric" et transporta als primers anys de Muddy Waters amb Little Walter. Fantàstiques "Flesh Eating Cocaine Blues" i "Shakin 'Up" més properes al folk de trens i hobos en versió electrificada, i així, sense concessions fins a un final apoteòsic amb una de les seves cançons emblema "Death Train Blues".
Daddy Long Legs proporciona energia a força de ritmes clàssics empastifats de distorsió i electricitat, molt blues, R'n'B primitiu i un subtil toc de folk combatiu electrificat. Us deixaran sense alè. Blues i rock sense domesticar. Molt recomanables.
L'any passat em vaig quedar sorprès amb un dels grups que va ressenyar, uns xicons procedents de New York que responen al nom de Daddy Long Legs, com bé comentava en la seva ressenya (llegir entrant aquí) el blues primitiu de Chicago està present per obra i gràcia de Howlin' Wolf, al igual que l'empenta de tots els seus fills bastards del rock'n'roll. A més d'entrada el segell Norton al què pertanyen fa preveure el verí guirarrer dels sempre grans Dr.Feelgoog, Link Wray o Flats Duo Jet. Que el seu format no us confonga, no trobareu uns altres guaitstraips, més be en la mateixa ona que podem trobar a altres il·lustres com The Jon Spencer Blues Explosion, als que han obert cada nit en la seva gira americana, fins i tot podríem ficar-los al costat dels nostres estimats Guadalupe Plata quan es tracta d'intensitat i personalitat a dojo (ressenya del redactor Johnny JJ entreu aquí).
A partir d'aquí només puc aconsellar l'escolta d'alguna de les seves missives elèctriques. Si vols seguir-los el rastre us podeu remuntar al disc "The Vampire" que van gravar com a sideband al costat de la llegenda del R'n'B de Chicago T.Valentine, llavors el seu ascens ha estat progressiu, encisant a veterans de categoria underground amb els que han compartit escenari (Sonics, Flaming Groovies, Hoodoo Gurus ...) demostrant que ells també tenen el mojo. Ja porten dos discos d'estudi, l'any passat va ser el molt recomanable "Blood From A Stone", i el seu debut molt més rude i fosc "Evil Eye On You" (2012).
Mai és tard per deixar-se seduir de nou pels mateixos 12 compassos de sempre, i ara que presenten el seu nou disc "Rides Tonight" podria ser la millor oportunitat per escoltar-los en el seu estat natural, o siga, en viu i en directe, amb el seu so bàsic i troncal, bateria, guitarra slide, harmònica, veu distorsionada i molta actitud, poques coses més poden dir-se d'una proposta com aquesta que encara que no tracta de ser original no pot negar-se-li l'autenticitat.
Introduïts per l'inefable Kim Fowley els cohets elèctrics van caient dels seus dos discos d'estudi, començant per "Long John's Jump" i ja sense descans mostrant totes les seves armes al descobert, recorrent al R'n'B com uns Rolling Stones a la magnífica "Blood From A Stone" una de les meves preferides del grup, "The Stranger Rides Tonight" és una de les inèdites del lot, i deixen patent el seu homenatge als orígens amb la versió del "Bourgeois Blues" de Leadbelly, aquest "I Feel So Electric" et transporta als primers anys de Muddy Waters amb Little Walter. Fantàstiques "Flesh Eating Cocaine Blues" i "Shakin 'Up" més properes al folk de trens i hobos en versió electrificada, i així, sense concessions fins a un final apoteòsic amb una de les seves cançons emblema "Death Train Blues".
Daddy Long Legs proporciona energia a força de ritmes clàssics empastifats de distorsió i electricitat, molt blues, R'n'B primitiu i un subtil toc de folk combatiu electrificat. Us deixaran sense alè. Blues i rock sense domesticar. Molt recomanables.
22- Madrid - Wurlitzer Ballroom
23- Valencia - 16 Toneladas
24- Barcelona - A Wamba Baluba Club
23- Valencia - 16 Toneladas
24- Barcelona - A Wamba Baluba Club
.jpg)
){kind=link}
0 Comentaris