Bruce Springsteen - The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle (1973)

El temps li ha donat un encant irresistible i irrepetible, combinació fluïda de folk, blues, rhtyhm and blues, jazz i soul...

Ja trigava a deixar caure per aquí aquest disc d'un dels artistes que més m'han marcat, sempre serem un grapat considerable de feligresos que afirmarem amb devoció que ens va salvar la vida en un determinat moment d'ànim ranquejant. A través de les seves cançons Bruce va dignificar i va glorificar com pocs la classe mitjana-baixa, va airejar algunes de les misèries que arrosseguem com a suposats éssers socials i va convertir les vides anònimes de qualsevol en exemples heroics de la quotidianitat, també en motiu de celebració, tret pel qual és majorment conegut.

Però abans de tota aquest toc social, i abans de l'èxit de "Born To Run", Bruce va pintar dos frescos musicals amb un univers de personatges mítics que passegen les seves vides bohèmies per les platges d'Asbury Park. Avui us presente el seu adéu a aquesta vida mig hippie amb el seu segon disc "The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle".  Un disc especial que reflecteix a la perfecció la visió que sempre vaig tenir de la costa turística i de tota la gent que s'acostava a l'estiu, turistes, domingueros, xulos de platja, algun bohemi motxiller, vilatans, una barreja plena de detalls i situacions pintoresques. En certa manera Cullera és com Asbury Park, capaç del millor i del pitjor, només que aquí l'escena musical no va existir mai més enllà de les discoteques de torn, Bruce es va encarregar de donar-li forma al meu cap en format rock amb aquest disc. Adoro The E Street Shuffle, un Astral Weeks de platja i canalla.

Al llarg de la meva vida he llegit crítiques de tota índole d'aquest disc, majorment sol dir-se que no hi havia definit el seu so, o que sonava dispers i poc enfocat. Per altra banda la parròquia springsteeniana més sectària no sol contemplar aquesta formació com digna de portar el nom de l'E Street Band ja que Little Steven, Roy Bittan i Max Weinberg encara no es trobaven entre les seves files. Així que digueu-ho maduresa, crisi prematura dels quaranta o com vulgueu, però confesso que amb els anys he anat valorant molt més aquest cant a l'hedonisme i a la vida canalla de Asbury Park, ajudat, tot sigui dit, pel concert al Hammersmith Odeon del 75 a Londres que acompanya l'edició 30 aniversari de Born To Run. La versió que es va marcar de "Kitty's Back" amb una petita porció del "Moondance" de Van Morrison, i fins i tot barrejar la cançó "E Street Shuffle" amb el Have A Party de Sam Cooke, em van fer veure la llum. Aquest directe hauria d'aparèixer amb més freqüència en les llistes de millors directes del rock del món mundial, mereixeria una ressenya per a ell sol.

Però anem al disc. Hi ha una primera línia divisòria entre els seus dos primers discos i el mega-èxit Born To Run, sé que hi ha altres línies divisòries al llarg de la seva discografia però ara no venen al cas, aquest simple fet em fascina tant que sol ser un pensament recurrent entre les meves neures musicals internes del dia a dia, i sempre arribo a la mateixa conclusió clara i concisa, que al costat de The River, i en contraposició al control extrem del so del Darkness On The Edge Of Town, aquest és un dels discos més frescos i fluids de la seva discografia, la banda sona lliure de lligams conceptuals, greixada i excelsa, més protagonista que mer instrument a utilitzar.

Una de les claus importants és David Sancious i el jazz, ambdós elements deixarien d'existir a partir de Born to Run, Sancious de manera radical, i el jazz en ràpida progressió exponencialment amb l'última intervenció dels germans Brecker i la consegüent fugida existencial de Bad Scooter des dels carrerons cap a la foscor de la jungla d'asfalt. En els interludis dels shows Sancious delectava al respectable amb peces de Thelonious Monk, el seu era el jazz a totes llums. Amb la seva marxa Bruce va perdre part important del seu so, i amb això no vull dir que Roy Bittan sigui pitjor, ni molt menys, però és molt diferent, Bittan és de tall més clàssic i de tècnica refinada, en canvi Sancious transpirava jazz i la seva tècnica transpirava l'olor a fum de club, la seva participació en aquest disc sembla més aviat un treball de contenció, de fet se'n va anar per iniciar una carrera en solitari, cosa que cal agrair en última instància per a benefici de la longevitat d'una banda a la qual interessava més la submissió de Bittan. Aquí va quedar la serenata a New York per a la posteritat, cançó a situar entre les millors de l'artista. A més el nom de la banda el va treure Bruce del carrer on vivia Sancious, amb això ho dic tot. Per a més senyes marqueu en el cercador de torn el seu nom i flipeu amb la seva carrera i col·laboracions, crec que va fer bé marxant de l'E Street Band, al final u ha de fer el que li demana el cos.

Hi ha altres elements únics en aquest disc que mai tornarien, un em ve representat de manera una mica mitològica amb les veus rutilants i els ritmes funkies que dibuixen a una mena de Harlem fictici en plena E Street, dansant, cantant, gaudint de l'èxit relatiu de Bruce, un altre element és Asbury Park, ecosistema natural en els seus últims moments d'esplendor, si és que quedava alguna cosa moments abans d'expirar cap a l'oblit de les polítiques d'infraestructures locals i d'un turisme cada vegada més global. No hi havia cap altre camí: New York li obria les portes al Boss.

Bruce desafiava de nou a l'empresa que l'havia contractat, set cançons gairebé totes de llarga durada i sense cap single potencial, la CBS va reaccionar acomiadant Clive Davis de la companyia, el seu màxim defensor, i per tant la possibilitat d'un tercer treball s'anava esfumant a poc a poc. Només els seus concerts intensos i apoteòsics mantenien l'interès dels setciències que veien en ell un potencial per sobre de la mitjana, no hi havia res igual trepitjant els escenaris de clubs i auditoris en el 74 enfront dels xous d'escassos cinquanta-cinc minuts de durada que solien oferir gairebé totes les bandes, Springsteen començava a estirar els setlists fins gairebé tres hores, el boca a boca va fer la resta, juntament amb la famosa ressenya de Jon Landau. Anem al drap amb les cançons.

Volen espurnes pel carrer E, quan els nois profetes caminen ben plantats i ardents les ànimes de totes les noietes es debiliten.

Tot un truà. "The E Street Shuffle", el ball del carrer E. Per qui no ho sàpiga aquesta cançó està basada en "Monkey Time" de Major Lance, els mods sabran qui és, els Small Faces s'haguessin portat molt bé amb Bruce d'haver pogut creuar el toll. El sr.Lance va tenir força èxit en els 60 a la costa de Jersey i a més va inspirar a tota la generació del Nothern Soul a Anglaterra amb la seva manera especial de ballar. El plagi va ser perpetrat amb premeditació, és una cosa que Springsteen mai va amagar. Amb aquesta cançó va retratar una comunitat de ficció basant-se en la seva experiència i el seu estil de vida a la vora de la platja, i com a "Spirit in the Night", intentava mitificar aquells personatges meitat reals, meitat imaginats, a més pretenia el mateix que Lance, patentar un ball sense uns passos específics amb el qual poder aixecar-se i fer el dia a dia més suportable ... anades d'olla de Bruce. La química de la banda queda patent en una part instrumental brillant, i aquestes veus que evoquen un West Side Story suburbial.

Has sentit que els polis finalment van detenir Marie per endevinar el futur millor que ells? Per a mi, aquesta vida del passeig marítim es va acabar i tu també hauries abandonar-la

"4th of July, Asbury Park (Sandy)", la part de Danny Federici amb l'acordió és de fantasia marinera, pinta la costa i el passeig marítim en tons pastís en les llargues passejades fins a la caiguda de la tarda esperant la sumptuosa nit. Aquesta cançó és la carta de comiat que Bruce va escriure a Asbury Park en el seu nou apartament de Bradley Beach. S'acomiadava d'una etapa de la seva vida, de les noies que va conèixer en les nits de farra, de l'UpStage que tancava les seves portes, el paisatge canviava a passos de gegant cap al buit. I Sandy com al seu primer amor, metàfora de la fi d'una època, bonica és un adjectiu cursi, però ho és i es queda curt.

Des que Kitty va marxar amb Big Pretty les coses han anat realment malament, aquí la cosa està difícil des que els joves petimetres s'entrometieron

"Kitty 's Back" representa com poques els seus origens en la música, tot el jazz-rock i el blues de les seves primeres bandes, resum del seu passat per mostrar als que el veien per primera vegada en directe, una cançó per deixar exhaustos als presents. Aquest so va ser part del que es va perdre a partir del següent àlbum, mai més les cançons d'estudi de Bruce tornarien a sonar com aquesta. Com una segona part de "Spirit in the night" on Jack Knife, Catlong, Kitty, Big Pretty, tots ells cavalquen junts per última vegada pels carrers d'Asbury Park. La versió del 75 al Hammersmith Odeon ... chapeau.

I la sínia gira i gira com si no anés a aturar mai i el cap del circ s'inclina i xiuxiueja a cau d'orella d'un nen 'Escolta, fill, vols provar a la carpa?' Tots a bord, Nebraska és la propera parada

"Wild Billy 's Circus Story" no ha estat mai gens valorada, ni pels seus fans fans, ni pel mateix Bruce, per a mi és un caramel, ara una de les meves preferides, aires dylanitas, banda de poble, d'altra banda és molt Kinks. Narra els records del circ que visitava Freehold en la seva infància i la impressió que li va produir, és la visió d'un nen sobre una vida diferent a la vida normal en un poble qualsevol, una vida que ningú contemplava com a vàlida, encara que dins d'aquell nen alguna cosa es va remoure, l'última pregunta que convida al nen mostra la connexió d'aquella vida de circ amb la vida de les gires de Bruce.

Jane la Porto-riquenya, em diràs com et dius? Vull dur-te a l'altre costat de la ciutat on el paradís no està tan concorregut. Hi haurà moguda allà baix en Shanty Lane aquesta nit...

"Incident on 57th Street" és una de les odissees urbanes millor explicades de la seva carrera, amb aquesta balada va reinventar a "Romeo i Julieta", si deia adéu a Asbury Park a través de Sandy, de reüll mirava a la gran ciutat que li obria les portes, imaginava la vida de carrer en els suburbis amb un romanticisme exacerbat, un nou paisatge romàntic i cru per Jane i Johnny que adoptaven diferents noms encara que ja van aparèixer en Greetings. Els hispans, el crim, i al final la senda dels amants que porta a Jane la porto-riquenya i a Johnny l'espanyol a la promise land. Físicament Bruce mai havia viscut aquell ambient marginal de New York, però el seu esperit sempre va tenir fixació per les classes marginals i els perdedors, obria als personatges un nou camí cap a la redempció.

Així que, Rosie, surt aquesta nit, nena, surt aquest vespre. Les finestres són per als tramposos. Les xemeneies per als pobres. Els armaris són per als penjats. Els guanyadors gasten la porta. Així que... gasta-la Rosie, per això està

En "Rosalita (Come Out Tonight)" Bruce presenta el motiu principal de Thunder Road, podria haver estat la primera cançó de Born to Run, festiva i ple de molt bon humor. Igual que "Kitty's Back" i "The E Street Shuffle" estava feta per a deixar exhaustos als assistents, durant molts anys va tancar els seus concerts, la banda ho posa tot a la graella. La seva autobiografia continuava en aquesta fugida cap endavant a partir d'on la va deixar en "Growin' Up".

... si sóc un noi jove i parlo molt alt, sí, nena, camine molt orgullós de tu. Així que espolsa-t'ho de sobre, sacseja't la teva vida de carrer, sacseja't la teva vida de ciutat i enganxa't al tren, enganxa't al tren nocturn...

Una de les coses que fa aquest disc el més especial de tota la seva carrera és "New York City Serenade". Només per aquesta cançó tothom hauria de tenir-lo, Aquí és on Sancious posa els colors al llenç, dibuixa Manhattan i Broadway, et fa desitjar agafar aquest tren al ritme del gospel i cremar les galledes d'escombraries dels carrerons, del jazz dels antres de l'avinguda. Aquesta música hauria de decorar el cel del Manhattan de Woody Allen, en un màgic lloc entre Coney Island Baby i la música de Gershwim. El piano obre el zoom mirant als alts gratacels que s'albiren en la llunyania i mentre s'acosta entre el trànsit, els acords de jazz parlen d'una ciutat que t'acull i t'obri les seues portes, sona la guitarra del noi de poble que trepitja per fi l'asfalt, s'acomiada del seu passat amb aquest saxo agredolç, enrere queda la Jersey Shore.

Bruce va confessar anys més tard que la seva intenció va ser crear unes cançons que servissin de base per mostrar la vàlua dels músics que l'acompanyaven, i va aconseguir el més complicat, registrar-lo en disc. Però els primers anys 70 van ser realment prolífics i l'interès del públic i els dials no deixava espai a un nou artista venut com a nou Dylan, per tant va seguir els passos del seu predecessor, bones crítiques i poc èxit. El temps li ha donat un encant irresistible i irrepetible a The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle, combinació fluïda de folk, blues, rhtyhm and blues, jazz i soul, l'esperit de l'Astral Weeks de Van Morrison es presenta descarat i festiu, no té moment baix, puntuació màxima, un disc incontestable.