Les enquestes no poden ser més descoratjadores. No ho entenc. Em cabreja.sembla que la gent, generalment, no tots (a les enquestes em referisc) hem perdut el sentiment de comunitat, som una societat burda i mutilada, sense cap poder de reacció, i clar, cadascú penja links, polses m'agrada, i te'n vas a dormir pensant que has fet un be a la societat, després el dia de les votacions la ressaca et deixa al llit. No sigues terròs. La resposta no està en internet, com no estava en el vent, la resposta la tenia Seeger pujat a una muntanyeta empunyant el seu banjo contra l'odi, i en Guthrie en un tren de rodalies assenyalant als qui ens sotmeten, com feia l'Ovidi amb els nostres poetes de la mà i amb molt d'art. Per això un disc com El poder del voler és necessari i primordial al menys per a mi, només pel fet que hi hagi algú que sigui capaç d'exposar tan clarament aquestes inquietuds, algú capaç de clavar en un mateix vers fill de puta i polític i damunt que sone que te cagues, i ja sé que em vas a dir... però encara que es tractés d'un postureig seria el millor postureig possible.
Ja ha passat temps de l'eixida de l'últim disc de Senior i El Cor Brutal, temps en aquesta carrera que va tan depresa com un pollastre sense cap. Però es que, francament, "València, Califòrnia" és un grandíssim disc que encara ressona amb molta força dintre del meu cap, unes cançons amb vida pròpia i dignes d'etiquetar-les de cançó popular del s.XXI, acústic però intens, amb molts racons i clar-obscurs que d'entrada han jugat el paper de prejudici de cara a un nou disc editat a un any de distància. Però tant se'n dona perquè sempre queden les cançons, queda la música que certament creix superada la necessitat imperiosa de publicitar-lo per prescripció de la promo.
Certement El Poder del Voler juga a ser el revers obscur de València, Califòrnia, amb la mateixa visió catastròfica de tot el mogolló que ens ha caigut al damunt, però que reflecteix a través de la música i la lletra el malestar en constant moviment i amb mala llet, insurgent i reaccionari, cançons que ens plantegen la pregunta correcta, pot ser la violència un acte d'amor?. I potser que tots sapiguem la resposta, perquè potser les línies no són tan clares com pensàvem quan es tracta de pura autodefensa i dignitat.
La bomba de plaer aquí electrificada y amb dues versions, obrint i tancant el disc a la Neil Young, crec que toca una fibra sensible que tots tenim agarrotada, i supose que per això l'ha recuperat en aquest disc, doncs ens falta desinhibir-nos per complet de totes les barreres i pors que ens han construït des de ben xicotets, ens hem de tornar a tocar, a envair l'espai vital, a voler i a molestar si cal. El cel de les Illes Caiman és una venjança cantada i contada en clau power-pop guitarrer i addictiu, crua i gustosa, la meva preferida, és fa molt poc de rock amb melodies tan rodones com aquesta, un gran hit. La intro de guitarra de Cele i la cadència actualitza els noranta com ningú, i connecta amb la por a la que estem exposats a cada dia, al carrer, en el forn, en televisió, el sistema et diu "tingues por, no et moguis".
Fantàstica Actes d'amor, guitarres rascant a l'esperit del disc, motiu i part central amb record especial per un dels vols amb cotxe més significatius de la història recent. I Tancs és un altre dels actes més heroics relatats en aquest disc "El rock'n'roll és un niu de covards, ningú es queixa, els egos s'alimenten", una reflexió que va alçar molt de revol al seu moment però que només tracta de provocar una resposta i obrir el debat. No podien faltar els militants avergonyits i regidors d'ajuntament amb les butxaques plenes, ofegats en la seva pròpia soledat en Els professionals. Fantàstic també l'homenatge a Víctor Lapido en Lapido X, germà petit de Jose Ignacio que forma part de Grupo de Expertos Sol y Nieve també de marcat transfons insurgent, component tan escàs en el rock quan més fa falta. Des de Califònia la versió instrumental de Vol com mai, a més d'una versió de Caroleena del seu ídol i amic Eef Barzelay, ací refeta com a Roselleta.i en aquestes no podia faltar l'esperit dels Clash en la punkarra Una nova política. Tanca el disc El poder del voler, a més d'un gran exercici narratiu amb un desenllaç inesperat i transgressor, dona un grandiós gir argumental a tos els casos de desnonament que desenllacen en suïcidi, el poder del voler és lo que ens salva, no hi ha altra.
Veig aquest disc com el més sincer de la seva carrera, més sincer en un sentit artístic i musical, on les circumstàncies ja no manen, ni hi ha cap disseny conscienciat de producció, més sincer inclús que el despullat acústic. El poder del voler és el disc que millor mostra qui són Senior i El Cor Brutal i que són capaços de fer com a banda damunt d'un escenari, de la mà de les influències que per raons generacionals més els toquen de prop, o siga, el rock independent que va creuar els 90, al seu cas el que va passar per sota de tot l'embolic hipster del grunge i el brit-pop, i amb Guided By Voices com a sants patrons. Com sempre les lletres ens parlen sense embuts en la recerca del concepte que defensa, l'habitual als seus discos, i construeix versos amb enginy, i per a que enganyar-nos?, que molen molt.
Potser ens hem plantejat mal el tema, potser no hi ha que fer apologia de res més que de l'amor, perquè mire per on mire només veig actes d'amor en potència, per tot arreu, i cada vegada me'ls imagine més a sovint... actes d'amor com el que ací Senior i El Cor Brutal ens va presentar l'any passat, proposta única fins ara, en el transfons i en les formes, al menys en milers de kilòmetres a la rodona. So de guitarres, power-pop, rock independent ianqui, actitud punk, i lletres que projecten l'enderrocament d'aquesta dictadura d'uns pocs i materialitzen en cançons les imatges i desitjos inconfessables que a quasi tots ens passen pel cap. El poder del voler tracta de no quedar-se quiet, d'eixir al carrer i reclamar lo teu, de no tindre por i assenyalar el que tots ja sabem, i avui en dia i a les dates que estem no pot existir un acte d'amor més gran i necessari. El proper diumenge estem cridats a cometre un gran acte d'amor, els hem de tirar fora, i ací vos deixe un manual de com fer-ho, un gran disc de rock de guitarres del seu temps. Molt bo.
Si encara no l'haveu escoltat, podeu tastar-lo aquí:
+info | Bandcamp
){kind=link}
0 Comentaris