Novetats 2018

header ads

The Singer Not The Song. The Rolling Stones en 1965

És curiós com les etapes musicals dels Rolling Stones van relacionades amb el seu segon guitarra, època Brian Jones / Mick Taylor / Ron Wood. Cap millor que l'altra necessàriament, cadascuna té les seves coses bones i les seves coses dolentes, però tot i així, amb els anys, la primera etapa va guanyant encant davant l'epicentre Sticky / Exile amb Mick Taylor d'escuder.

Caldria tenir en compte els singles per valorar la primera etapa amb Brian Jones, i no em refereixo únicament a les millors cançons de, per exemple, Out Of Our Heads, que malgrat estar formada majorment de versions, a la meva manera de veure, és el seu primer gran disc per so i actitud, més aviat em refereixo també a les cançons que quedaven en singles i fora dels LPs. I per descomptat també el ball de cançons entre la versió del disc per UK i la versió per US que deixava fora alguna que altra cançó.

És una bogeria a ulls d'un melòman que decidís en l'actualitat començar amb la seva música de manera ordenada, tret que recorri a recopilatoris com December's Children (també d'aquell any) o Hot Rocks (el tema dels recopilatoris amb els Rolling Stones també és digna d'estudi).

El cas és que estic d'acord en que el primer gran disc és Aftermath, però de seguida vaig pensar que amb totes les bones cançons que van treure un any abans sota l'autoria Jagger / Richards, la seva primera època podria haver passat amb millor llustre, i així el llegat de Brian Jones amb més glòria que pena enfront dels discos que vindrien a continuació.


Coses de la tecnologia, m'he submergit per cronologies i biografies i he fet el meu propi disc del 65. Començo amb Heart Of Stone llançada com single en el 64 a US però inclosa en el llarg Out ​​Of Our Heads versió UK. I a més afegeixo As Tears Go By, ja que després de l'èxit aconseguit per Marianne Faithfull l'any anterior va ser regrabada pel grup i llançada en US a finals del 65, així que tècnicament forma part de la seva discografia d'aquell any. 

Per finalitzar només em queda donar-li títol a aquest disc fictici, i trio el títol de la cançó The Singer Not The Song, també coneguda gràcies a Alex Chilton, i que d'alguna manera en el cas Jagger / Richards, donava un petit toc de sofisticació a les típiques cançons cursis de pop dels 60, i mostrant que aquesta actitud sorneguera i misògina tenia una contrapartida més considerada, o no, ja que estic segur que la mateixa protagonista d'aquesta cançó també ho seria d'Under My Thumb...

Agafant només el títol i com a productor d'aquest tracklist que sóc, per a mi significaria que independentment de la infinitat de versions que van realitzar en els seus tres primers discos, des del principi va ser significativa la manera com els Rolling Stones reinterpretaven cançons escrites per altres "el cantant, no la cançó". La veritat és que ha quedat un bon disc, espero que us agradi.

Publica un comentari a l'entrada

2 Comentaris

  1. Buena observacion la d los Stones po etapas en funcion de su guitarra. Pero.... El sonido Stone po antonomasia lo creo el mejor d los guitarras q tuvo jamas Mick Taylor. El periodo let it fingers exile goaps ist only fue la cumbre, sin desmerecer el resto. Gran entrada

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi Jose no me gusta comparar, es como comparar los Pink Floyd de de Barrett, con los de Gilmour, no tienen nada que ver. La etapa Mick Taylor es genial, taylor es un gran guitarrista y principal motor del "sonido stones" que desde entonces se han autoplagiado, estilísticamente más convencional, claramente blues y country, la etapa Brian Jones es más ecléctica, pero con peores producciones. A mi me gustan mucho ambas, depende de épocas, ahora mismo escucho Heart Of Stone o Get Off My Cloud y me parecen sublimes. Saludos

      Elimina