The Freewheelin' Bob Dylan (1963)

"The songs are there. They exist all by themselves just waiting for someone to write them down. I just put them down on paper. If I didn't do it, somebody else would."

Amb una carrera tan extensa i plena de matisos, The Freewheelin' Bob Dylan potser no sigui el seu millor disc a ulls experts, per sort per a mi, el Blowin' in the Wind  se'm va filtrar a tendra edat gràcies al cançoner de les acampades d'estiu, en un context religiós i junt a altres de Pete Seeger i Xesco Boix.

Llavors encara no sabia d'on venien aquelles cançons que parlaven de llibertat i fraternitat, ni que les acampades que vaig viure de ben xicotet van ser els últims vestigis del fenomen dels centres d'excursionista que van tindre el seu focus en els 60 en Catalunya, amb artistes com el Grup de Folk com a enllaç a la contra-cultura americana, i que en el País Valencià va tindre el seu moment en els 80, un poc menys en els 90.

Recordo cantar Vull Ser Lliure de Xesco Boix, junt a traduccions al català com ara Escolta-ho en el Vent (introduïda en el seu moment pel disc Festival Folk del Grup de Folk), aquestes són la raó principal que me va empenyer a buscar el costat folkie de la vida. I encara que el Blowin' sigui a les acampades, el que l'Imagine de Lennon als casaments, batejos i comunions (cosa que tampoc treu cap valor a les obres en qüestió després de tant de temps, almenys per a mi) com imaginareu, The Freewheelin' Bob Dylan és un dels meus discs preferits del mestre de mestres i de la meva vida.

Les cançons contingudes aquí semblen no pertànyer ja al seu autor, són universals, com va dir el propi Dylan, són cançons que ja hi eren, ell simplement les va recollir. Amb este disc tota una generació va creure tenir un salvador, i el jove Bob Dylan, a més del major melòman que hagi trepitjat la faç de la terra, només (només '?!!) era el millor artista sortit de Greenwich Village de la seva generació, no és poc per al seu segon disc. Fins i tot Johnny Cash, ja tot un supervendes, va quedar impressionat (llavors va començar a cartejar-se amb ell), també va fer despertar a Sam Cooke del somni pop del millor soul dels 60, aquestes cançons les hauria d'haver escrit un negre, pensava Cooke al mateix temps que li va inspirar A Change Is Gonna Come. A cas s'havia tragat l'esperit de Woody Guthrie en alguna de les seves nombroses visites a l'hospital? o potser l'ànima de Blind Lemon Jefferson? seria una explicació lògica per a The Freewheelin 'Bob Dylan.

Millor seria trepitjar terra ferma amb un disc com aquest, que per sobre de tot mostra una capacitat d'aprenentatge i síntesi sobre les cinc dècades anteriors fora del que és habitual. I ara amb les Cròniques Vol.1 un ja es pot situar en context i imaginar la gran inquietud i la curiositat musical infinita que atresorava, passió que encara l'acompanya després de tants anys, penso que és el seu millor secret artístic al costat de que és un treballador de la musica com pocs.

Llavors va trobar el seu punt de partida apadrinat per Pete Seeger, qui va creure trobar la pedra roseta del folk i l'esperança per tota una generació, no va caure en que Dylan era més poeta que polític. Amb Dylan i aquest disc com a exemple me n'adone ara de dues coses. La primera que la música té el poder de canviar les coses, al menys donar forma física a l'esperança en format cançó, i la segona, que les persones de vegades som com borreguets necessitats d'un capçal, d'algú que et guie i et diga com has de pensar, gran error, i suposo que una de les raons per les que Dylan renuncià al seu ceptre generacional. 

Seeger va identificar l'espiritual No More Action Block en el Blowin, igual que Masters of War provenia de la tradicional anglesa Nottamun Town, totes les cançons en aquest disc ja havien estat cantades amb anterioritat, però no com aquí. Si en algun moment algú va trobar proves irrefutables de que Dylan era el major farsant... no importa, i si va ser empès per l'ambient polític que envoltava a la seva parella, menys encara, veient-ho amb perspectiva, Dylan ja representava a l'artista en estat pur més que a l'activista, un actor refinat que sabia mutar de pell, que va buscar en la seva cultura i va llegir entre línies l'essència dels seus avantpassats, esmicolant l'espina dorsal de la cançó popular i tornant-la a muntar al seu aire, bevent directament de fonts com el capo del folk de New York, Dave Van Ronk, i per suposat del mític Woody Guthrie.

No és d'estranyar que tota una generació confusa pels esdeveniments al seu voltant li prengués com el seu portaveu, amb les mateixes cançons ho podria haver estat quaranta anys abans i quaranta anys després, cançons que semblen parlar des de la veritat, que inspiren confiança i obri amb esperança les petites escletxes de llum per on res està dit definitivament. És curiós, aquestes cançons han perdurat al cap de tants anys, però les idees d'aquells que les feren seves no.

Ara per ara escolto, llegeixo i rellegeixo cançons com A Hard Rain's A-Gonna Fall i A Girl From the North Country, i em continuen meravellant com el primer dia, Dylan amb només dos discos estava a anys llum dels seus companys de professió, encara ho està a nivell líric. Poc més puc explicar d'un disc mític de la història de la música, un dels meus preferits de Dylan, si el folk en algun moment va tenir un punt alt, un cim, per a mi és The Freewheelin' Bob Dylan, l'essència del folk'n'roll way of life.