Two Gallants - The Bloom and the Blight (2012)

El duet  guitarra / bateria procedent de San Francisco sortiren a rebufo d'altres propostes més blueseres com The White Stripes y The Black Keys, però d'ells sempre m'agrada la seva tirada més folkie. I ja feia cinc anys de l'anterior llançament, i no esperava res d'ells, tot siga dit, però finalment i contra tot pronòstic, he de confessar que tindre'ls de volta és tota una sort, han sabut rendibilitzar en mitja hora cançons amenes que justifiquen la seva absència tot i que no aporten res nou a la seva proposta, continuen amb el seu "arrancà de burra, parà de rosí" sònic, és el seu caràcter i no cal buscar-li més història.

Entre aquestes cançons típiques seves com la inicial Halcyon Days i Song of Songs, tenim la pixiana i potent Ride Away, encara que també podem trobar tres petites joies folkies, Broken Eyes, Decay i Sunday Souvenirs, que em resulten delicioses. Algunes altres abusen massa de la confiança de l'oient com Winter's Youth que comença com una folk-song i passat el minut esclata, ara ja una de les meves preferides.

Podríem dir que el seu camí no busca la complaença general per a vendre quatre miserables discos més, ni tampoc de crítica, ni de públic, aquestos amics de la infantesa fan cas omís a l'evolució que els grups ansien assolir a cada pas, van a la seva bola, diria inclús que tornen cap enrere buscant la simplesa dels seu primer disc i deixen a l'enginy fer tota la seva feina amb els pocs recursos que fan servir.

No son cap impediment els versos que amagen personatges maleits i imaginaria bíblica quan comencen a sonar, escoltar-los de nou em fan sentir com a casa. Aquest any no estaran al cap davant de ninguna llista, i me la sua prou, continuen sent ells mateixos amb les seves virtuts, que m'agraden, i els seus defectes, que també m'agraden. Si haguera de clasificar-lo baix alguna etiquete tiraria "Indie-rock" a la paperera i li posaria un flamant "Rock-Alt". No s'han superat, i m'agrada.