Novetats 2018

header ads

Suede - Dog Man Star (1994)

Epopeies urbanes des de London


Anderson i companyia reprenen la seva carrera amb Suede, a excepció de Bernard Butler ... llàstima ... però era d'esperar, aprofiten l'ocasió per rellançar la seva discografia amb suculents extres. Fins ara l'únic material extra que Suede va llançar com carnassa als seus famolencs fans va ser Sci-Fi Lullabies, que situe sense cap dubte com a tercera referència obligada darrere del seu debut i Dog Man Star.

Vaig descobrir aquest LP al mateix temps que em va explicar una bona amiga que el guitarra i compositor Bernard Butler deixava el grup, el paral.lelisme amb Guns n'Roses és innegable ja que tots dos, Izzy i Bernard foren pedres angulars i fonamentals dels seus respectius grups, ambdós abandonaven el vaixell en el seu cim creatiu, fastigats dels business i de aires de diva dels seus respectius líders/cantants, potser Suede es va refer amb més dignitat que els Gunners, sense Butler fins i tot amb Coming Up i el seu Pop-Xiclet em va seduir, un gran disc. El cas és que mentre els germans Gallagher i Blur es donaven d'hòsties pel pòdium amb l'ajuda de NME, tot sigui dit, altres grups com Ocean Colour Scene, Pulp i Suede passaven per una grandíssima segona fila en les llistes d'èxits dels 90.


Certament, Suede va ser el grup de UK amb qui més vaig connectar en aquells anys i Dog Man Star me'ls descobria, després vaig aconseguir el seu debut conegut com Nude i el seu EP Stay Together, treballs que vaig cremar en el meu reproductor, algun vaig regalar, un altre va desaparèixer, fins i tot vaig pagar per aquest fins a tres vegades. En els dies de la seva edició recorde llegir a la premsa crítiques cap al grup pel processat de la veu d'Anderson en l'estudi, qüestió que ni puc desmentir, ni afirmar, ja que mai vaig donar importància a aquest fet (qui ho diria?, Liam passat de farlopa?), també recordo llegir una entrevista en què Anderson afirmava que el títol es devia al fet que aquestes tres paraules eren les que apareixien en major mesura en les lletres de les cançons, tres paraules que a més van cobrar amb el temps un significat bastant personal, Dog, gos abandonat, música  directament dels suburbis de Londres, Man, en el sentit d'individu, solitari, u sol, i Star, cap a on u sempre ha de mirar, significats que em suggerien el contingut d'aquest treball. Sempre tinc certs LP's en primera fila per motius emocionals i personals, i és aquest un dels plàstics que m'acompanyen per saecula saeculorum al llarg de la meva vida, sempre relacionat tant amb moments crítics, com altres eufòrics... i altres diguem que ... singulars.
Formació original amb Butler 
Jo, més de poble que una boina, m'imaginava que la 'ciutat' havia de sonar grandiosa, solemne i bucòlica com Still Life i la vida als seus carrers i suburbis com The Wild Ones, una de les meves favorites, els seus joves formaven una New Generation i es desmarcaven de la podridura humana amb We are the Pigs i la seva actitud pseudo-punk, i encara que en primera instància Introducing the Band em descol·locava amb aquest aire psicodèlic, amb el temps m'ha arribat a agradar com la que més, amb prou vergonya recorde tirar els trastos a més d'una tocant amb la acústica Dion vermella del meu cosí el tema The Power, versos que exposen la saviesa universal sobre el poder del que disposem com a individus encara que no disposem de les facilitats i privilegis d'alguns, Dady's Speeding és potser l'homenatge a James Dean que sempre havia volgut gravar Anderson a un dels seus herois, i l'èpica amorosa de Heroine suposo que dedicada a Justine (Elastica) va ser de les primeres que vaig esgotar. Cal no oblidar la càustica i mordaç The Hollywood Life que tan bé cruix en directe. Passada la primera fase amb les cançons més directes, em va seduir la segona part del LP amb epopeies urbanes com Black or Blue, The 2 of Us i Asphalt World, al costat de l'esmentada i la meva segon preferida Still Life.

Un disc per escoltar i assaborir, pop barroc, des de cançons més directes amb riffs glammers marca de la casa, a altres de tall més acústic i eteri, també orquestracions impensables per a una banda de pop d'aquelles característiques que parla de vosté a Scott Walker. Potser les tensions que es van originar entre Bernard Butler i Brett Anderson en la fase de mescla del disc, i la posterior sortida del primer ajudaren a donar a l'àlbum aquest aire especial, tens, de risc i com aliè a qualsevol expectativa que la premsa s'havia creat després de la seva eclosió amb el seu debut. Sobrepassaren qualsevol tipus de pronòstic.

Potser done la sensació amb això que escric que es tracta de música dispersa i és tot el contrari, és la banda sonora d'una pel·lícula imaginaria visceral i emocionant que mai va existir i que amb els anys s'ha anat desmarcant de qualsevol etiqueta Brit de l'època com una obra-illa que bé podria haver-se editat dècades enrere. Delicatessen.


Ara arriba el moment de la carnassa sense pietat, del sobresou a costa del passat i de les reedicions de luxe, tant me fa, esperava des de fa anys aquestes Deluxe Edition que el grup està editant dels seus discos. La corresponent a aquest Dog Man Star ja el gaudeixo en format digital, encara que caurà a les meves mans amb totes i cadascuna dels seues demos, les seues unreleased, els seus alternate i els seus extended, sobretot amb el seu dvd i el llibret ... uummm, ja puc percebre l'olor nou a impremta i el so del precinte arrugant-se camí de la paperera. I un consell per acabar, aquells que vulgueu adquirir alguna de les reedicions podreu trobar-les al Suede Store a millor preu que en qualsevol altre distribuïdor.

Més informació sobre les reedicions: suede.co.uk

Grenyes al vent, buscant la llum.

Publica un comentari a l'entrada

3 Comentaris

  1. Molt bon post d'un grandíssim disc i d'un grup enorme. Amb tot, jo continue quedant-me amb els Suede més cafres de "Suede" i el glamrock d'Animal nitrate, The drowners o Metal Mickey.

    Trobe que no se'ls ha acabat de fer justícia (haurien de figurar en algun lloc per baix dels Smiths però per sobre d'Oasis). Per això, benvinguda aquesta entrada.

    ResponElimina
  2. M'alegra coincidir amb tu, també m'agrada molt el seu debut, tindrà el seu temps en NSVSR al igual que el EP Stay Together. Per suposat sempre tenen que haver uns grups de capçalera que aprofiten com a para-sol on resguardar altres propostes molt millors i amb menys pressió, és la meva opinió. Un plaer Xavier.

    ResponElimina
  3. Sempre m'han agradat molts dels seus hits, però els seus discos no els controle. La veritat és que he sentit parlar meravelles d'aquest Dog Man Star, així que tindré que fer-me amb ell.

    Salutacions!

    ResponElimina