Novetats 2018

header ads

Pantaix - Gastronomia Radioactiva (1984)

...peça imprescindible de la història del rock'n'roll valencià...


Des del començament d'aquesta pàgina que tenia ganes d'escriure d'aquest 'Gastronomia radioactiva', aprofite l'imminent sortida de la reedició digitalitzada del disc per a saldar aquest deute personal.

En 1984 encara no tenia nocions ni coneixia suficientment el significat de la paraula rock'n'roll, tenia només 9 primaveres i la meva concepció de la música passava per engendres malèfics de l'estat del benestar estil 'El baile del hula hop' o 'La gallina turuleta'. Per sort un veí i amic era una mica més inquiet que la resta de xiquets de la contornada i va començar de ben jove a tocar la guitarra, també a fer els seus pinets amb versions de Pantaix com ara 'Suc de tenca', 'El marcianito', 'La cassalla' i 'Xicona' potser aquelles versions van ser el meu primer contacte amb el rock'n'roll, ves per on... Això passava a finals dels 80 principis dels 90, coincidint amb l'última etapa de Pantaix, va ser una època bona en la qual sortiren molts grups, alguns més recordats com Banderas de Mayo i altres no tant... algú recorda Cuarta Plaza? 'Campos del sur' de les meves preferides, i Bajo Nocturno el primer grup de Néstor i Joansa Maravilla?, Bruma Urbana? 'vivo para descubrir... escondido aquel lugar...' mare de deu!!! que temps.

L'Albufera (aquest blues deuria estar pintat en fresc en la paret més alta de la Capella Sixtina del Chicago Blues)


Anys desprès ben entrats els noranta tot allò se va diluir en la memòria. No vaig a entrar massa a analitzar els 'coms' i els 'perquès', ja sabeu... el poc suport a la cultura, i per un altre costat pareix com que tot allò que no consta en la xarxa no hagi existit mai, i en el cas de Pantaix, al igual que molts altres, està molt lluny de la realitat. Aquell va ser un grup amb molt d'èxit als 80, va compartir escenari amb artistes de renom i la seva aparició va ser a més una espenta per a tots aquells amants del rock que somiaven tindre el seu grup. Per últim un altre factor determinant va ser l'aparició del cd a més que tot aquell artista que no tenia possibilitats materials o que no estava resguardat baix l'aleró d'una gran discogràfica va perdre l'oportunitat d'actualitzar-se amb aquell nou i traïdor format. El meu veí tenia aquell vinil i inexorablement va ser bolcat en una flamant cinta TDK de 60 Chrome II, la millor... per a que durara més, que pirates!! i encara la tinc!!!!

formació en 'Gastronomia radioactiva'
Pocs són els qui s'han preocupat de recollir les cròniques d'aquell període (diguem que de qualsevol període) així que propostes com el llibre 'La cançó en Valencià' de Josep Vicent Frechina no deuria de ser un fet aïllat, més be deurien existir més rèpliques, per estils, per èpoques, per grups... un camp poc transitat i on poder rascar i treure documentació molt valuosa. 

Cal ser just, i si anteriorment situava a Cuixa i els seu 'Montgó' al mateix nivell que 'Humitat Relativa', 'Brossa d'Ahir' i 'Cambrers', amb 'Grastronomia Radioactiva' cal fer el mateix, ja no són la santíssima trinitat del rock mediterrani, cal parlar del re-poker d'asos del rock valencià, o en aquest cas, del truc, el retruc i el joc fora del rock en valencià, amb envit, basto, espassa i totes les manilles, que collons!!. L'estil de cadascú és únic, està clar, no és el seu denominador comú, si Pep Laguarda i Tapineria apostava per un folk acústic amb alguns tocs psicodèlics, Remigi i Julio Bustamante per un pop-rock eclèctic, i Cuixa pel rock progressiu, l'estil de Pantaix era pur i instintiu rock'n'roll enciclopèdic amb cert toc de la new-wave de l'època que els va veure nàixer. El que sí van tindre en comú tots ells va ser la seva llengua materna com a vehicle d'expressió, cosa que els 90 no va tindre.

Xicona

A més de ruackanrols de llibre com el 'Suc de tenca' i 'La Cassalla' el Grastronomia també té altres registres diferents, com ara la balada 'Xicona' que solíem cantar els amics en els moments més etílics, i que dir de 'L'Albufera', escolteu quina part de guitarra més acurada, aquest blues deuria estar pintat en fresc en la paret més alta de la Capella Sixtina del Chicago Blues, m'encanta, i la reivindicativa 'El medi ambient', si llavors el tema ja estava malament imagineu-se com ha d'estar ara amb l'affaire del Xúquer pel mig, o siga, un cançó molt actual per desgràcia.

Al més pur estil Bohemian Rhapsody, que grans.

El cas és que des de fa uns anys em mosquejava que no hi hagués cap informació ni constància en cap lloc del grup d'Eduard Joanes, tímides referències en alguna web o aquell magnífic escrit que Rafa Xambó va publicar en el Levante fa uns anys en el que fa referència a aquestos grups que deuríem conèixer junt a Pantaix: Cotó-en-Pel, Cuixa, Dropos... Per sort per a tothom Eduard Joanes va treure la reedició d'aquesta peça imprescindible de la història del rock'n'roll valencià, a més que ha obert un nou blog on explica els detalls de la seva carrera i d'aquells anys d'esplendor del grup, un document digital de lectura obligada per a tots els amants del rock i la música valenciana.

Ara toca esperar la sortida de aquesta edició digitalitzada ja que el só ripetjat d'una TDK de 60 gravada d'un vinil i pujat a mp3 no és que sigui per a tirar coets. També hi ha gana dels seus concerts de presentació, veurem quina formació l'acompanya.

Entreu:
Pantaix | Article Rafa Xambó

La Cassalla, caldrà pegar-li un colpet abans el cos patisca fred... la palometa, el nuvolet...

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris