Bob Dylan, Johnny Cash i la carn de porc

No vaig a parlar del Nashville Skyline, només compartir una anècdota. No puc evitar partir-me el cul cada vegada que llegeixo aquest fragment de les cròniques de Bob Dylan, m'imagino la situació, en mig de tanta personalitat de la música d'aquells temps, i el cabró sempre sortint per la tangent construint la seva llegenda a cop d'enginy. 

Imagineu-vos:

"Una vegada em trobava a la cuina escoltant a Malcolm X per la ràdio. Deixava anar un discurs sobre per què no calia menjar porc o pernil: segons ell, el porc en realitat era una barreja a parts iguals de gat, rata i gos, un animal poc higiènic, pel que més val no menjar-se'l. Són curioses les coses que se't queden gravades. Uns deu anys després, vaig anar a sopar a casa de Johnny Cash a les afores de Nashville. Hi havia molts cantautors: Joni Mitchell, Graham Nash, Harlan Howard, Kris Kristofferson i Mickey Newberry, entre altres. Joe i Janette Carter també es trobaven allí. Joe i Jeanette eren els fills d'Alvin P. Carter i la seva dona Sarah i primers de June Carter, l'esposa de Johnny . Formaven part de la reialesa de la música country.
La xemeneia de Johnny Cash flamejava i crepitava. Després de sopar, vam passar al rústic saló de sostre elevat amb bigues de fusta i amplis finestrals amb vistes al llac. Ens vam asseure en cercle perquè cada cantautor toqués una cançó i li passés la guitarra al següent. Normalment, això suscitada comentaris del tipus "l'has clavat" o "sí senyor, ho has dit tot en quatre paraules", o bé coses com "aquesta cançó és tota una història" o "has posat el millor de tu mateix en la melodia". En general, es tractava de comentaris botifarrers. Jo vaig tocar Lay, Lady, Lay i li vaig passar la guitarra a Graham Nash, esperant algun tipus de reacció. 

Aquesta no va trigar gaire a arribar:
-Tu no menges porc, oi? -Va preguntar Joe Carter. Aquest va ser el seu comentari.
Vaig esperar un segon abans de respondre:
-Eeh ... No, senyor. No menjo porc.
Kristofferson gairebé s'empassa la forquilla.
- Per què? -Va preguntar Joe.
Llavors vaig recordar el discurs de Malcolm X.
-Bé, senyor, això és una cosa més aviat personal. No menjo d'això, no. No menjo res que sigui en part gat, en part rata i en part gos. No sap bé.
Es va imposar un incòmode silenci passatger i tan dens que podria haver-se tallat amb un dels ganivets del sopar. Va ser llavors quan Johnny Cash va trencar a riure, doblegat sobre si mateix. Kristofferson es va limitar a sacsejar el cap. Joe Carter era tot un personatge."

Bob Dylan en Cròniques Vol.1 

Este Dylan és un crack