Beady Eye - Different Gear, Still Speeding (2011)

Anem per parts, queda clar que Oasis no inventaren la roda, ni molt menys, i que la seva última etapa no va ser per a tirar coets, més be es tractava de focs d'artifici, a més en els seus concerts ja no savies si el "ara m'enfade amb el meu germà" i "ara que bons germans som" era de debò o era un teatret per a que els hooligans entre el públic pasaren una bona estona, per a rematar el seu últim LP va ser desastrós. He d'admetre que Don't Believe The Truth va ser un bon disc, i em va costar admetre, també cal nomenar d'aquesta última etapa algunes de les primeres composicions de Liam, ja amb el permís del seu germà, com la fantàstica Song Bird que remet directament a John Lennon, podia endevinar-se les ganes de Liam per participar més activament en les composicions del grup, el mateix li passava a Andy Bell. I és que una de les condicions inicials i acceptades dins del govern d'Oasis era que les decisions i composicions anaven sempre a càrrec de Noel, més que un govern era una dictadura ferma.

Continuant pel camí de Lennon:

Ara sense entrar en el com i els perqué de la sortida de Noel si que pot vores que aquest àlbum de debut no és com a tal un debut, més be pot considerar-se com la millor versió d'Oasis de la que podríem gaudir en l'actualitat,  ja sense Noel tots els membres participen de la composició i construcció de cada cançó, tots aporten lletres i entre tots el so, no es tracta del grup de Liam, més be d'uns músics que porten ja molts anys junts,  i fan el que més els agrada, això pot notar-se. Musicalment Different Gear, Still Speeding el tinc situat darrere dels seus dos primers LP's i una mica per davant del Don't Believe The Truth, m'ha costat també d'ametre, però m'agrada, és un molt bon disc de rock, sabor a The Beatles, als Stones, als The Kinks, inclús donen un petit pas endavant agafant influència del rock'n'roll americà més clàssic estil Jerry Lee Lewis, el tito Weller deu estar molt orgullós, i no vaig a caure en la trampa de dir que plagien als clàssics... a estes altures qui no ho fa?, és més, m'alegre de que algun grup es preocupe de recuperar melodies properes als 60, preferiria que els joves escoltaren grups com aquest que qualsevol morralla eixida de OT o semblants. A destacar les tasques de producció de Steve Lylliwhite, el so és molt bo.

Si que és veritat que sol praticar-se un esnobisme prou agut en la prensa i per extensió molts dels qui porten la qualitat per bandera, grups que un dia besen els cels, al següent ja poden fer "el pino-puente" que donarà igual. No m'agraden aquestos prejudicis, la música cal jutjar-la només dins els paràmetres de la mateixa música, i amb aquestes condicions Beady Eye surt guanyant.

Aquest pianet és pur estil Jerry Lee Lewis:

web | myspace