El castellonenc establert en València, Manolo Tarancón torna a la càrrega amb aquest EP Horas Vacías que ha sigut editat per Comboi Records el passat dia 16. De nou l'aliança amb el productor Paco Loco ha donat els seus fruits... i de quina manera, Ep que compta amb cinc cançons gravades en directe en els estudis del Puerto de Santamaria amb pràcticament els mateixos músics amb qui va gravar Imperfectos.
L'inicial Ya no volverás sona potent amb una guitarra polsegosa, vibrant de tremolo i distorsió, del repertori dels millors Giant Sand, i de Calexico el solo de trompeta de La Voz que el porta a la frontera amb Mèxic amb un coixí d'orgue hammond a sota, orgue que continua en Brindaré hasta el fin amb un mur d'arpegiats de guitarra, final de cançó amb canvi de ritme i més presència de teclat. El paso del tiempo és el tema més acústic i potser el més líric, per finalitzar la que per a mi és la millor del disc, Submarino Gris i que baix el meu parer obri una petita porta al seu so, el protagonisme del teclat i les revelacions intimistes junt a un suau in crecendo situa al cantautor més a prop de crooners estil Richard Hawley que de l'americana tan present a la seva obra. Un pas endavant en les composicions del castellonenc, més maur si cap, i amb lletres més treballades que ens parlem d'un món interior d'incerteses i esperança, d'una càrrega emocional que fa pensar que li ha servit per a netejar-se per dintre, fent una purga d'aquells solls que de vagades ens fan tan de mal. Una altra aliança amb el seu company Fabian el portarà a finals de setembre de gira per Colombia, esperem tindre'l prompte per ací.
L'inicial Ya no volverás sona potent amb una guitarra polsegosa, vibrant de tremolo i distorsió, del repertori dels millors Giant Sand, i de Calexico el solo de trompeta de La Voz que el porta a la frontera amb Mèxic amb un coixí d'orgue hammond a sota, orgue que continua en Brindaré hasta el fin amb un mur d'arpegiats de guitarra, final de cançó amb canvi de ritme i més presència de teclat. El paso del tiempo és el tema més acústic i potser el més líric, per finalitzar la que per a mi és la millor del disc, Submarino Gris i que baix el meu parer obri una petita porta al seu so, el protagonisme del teclat i les revelacions intimistes junt a un suau in crecendo situa al cantautor més a prop de crooners estil Richard Hawley que de l'americana tan present a la seva obra. Un pas endavant en les composicions del castellonenc, més maur si cap, i amb lletres més treballades que ens parlem d'un món interior d'incerteses i esperança, d'una càrrega emocional que fa pensar que li ha servit per a netejar-se per dintre, fent una purga d'aquells solls que de vagades ens fan tan de mal. Una altra aliança amb el seu company Fabian el portarà a finals de setembre de gira per Colombia, esperem tindre'l prompte per ací.
Les seves paraules:
“Horas vacías consta de cinco historias cotidianas. Con toda la intencionalidad, decidimos grabarlas en un par de días y en directo. Toda esa naturalidad está plasmada en cada segundo, en cada acorde. Sólo pretendíamos disfrutar grabando y tocando. Y lo conseguimos.” (Manolo Tarancón)
spotify | mypace | comboi records
0 Comentaris